Què és el valencianisme? Comptat i debatut, el catalanisme exercit al País València. Hi ha alguna altra manera de concebre’l? L’alternativa és, als antípodes de la regeneració nacional, l’acceptació del marc ideològic i polític espanyol, bé a la manera pura i dura de solució final al problema (assimilació definitiva a Espanya) o bé la més dissimulada d’un «hermafrodisme espiritual —negar la catalanitat— que no pot conduir més a l’esterilitat». Així pensava la Joventut Valencianista, una de les forces signatàries de la «Declaració Valencianista» de 1918, any també en què publicà la «Síntesi del criteri valencianista» d’Eduard Martínez Ferrando, opuscle que defensa no perdre el temps en moniatades i anar al gra, cap a la constitució de la Pàtria completa de «tots» els catalans.

Des dels seus orígens, el valencianisme, com no pot ser d’una altra manera, advoca per la fraternitat entre els països de llengua catalana, com afirmava el 7 de desembre de 1902 el metge valencià, d’Alaquàs (on avui té un institut d’ensenyament secundari dedicat), Faustí Barberà i Martí, en el discurs d’obertura del curs de la societat Lo Rat Penat. Barberà n’era el vicepresident. Aquell dia, com era costum, els assistents esperaven la tradicional jaculatòria de lloes a la terra i a les excel·lències valencianes. Barberà, però, anà més enllà. L’home, ja entrat en la cinquantena, estava fart de tanta mediocritat jocfloralesca i de valencians —deia ell— «apocats», oblidadissos del seu passat, enfangats a l’Espanya de la Restauració. Aquell dia, en boca de Barberà i per a sorpresa dels burgesos benestants que assistien a l’acte, nasqué la reivindicació política del valencianisme, que havia de procurar per la recuperació de les velles llibertats usurpades en 1707 pel primer Borbó i l’Espanya unitarista d’ànima castellana.

Aquell discurs de 1902 fou el revulsiu que permeté el naixement del primer «valencianisme» de caire polític, que aviat contactà amb la Solidaritat Catalana del Principat. No podia ser d’una altra manera, car la consciència de pertinença a una pàtria comuna amb balears, pitiüsos i catalans estrictes mai no s’havia perdut a València. El mateix Barberà ho recordà en la seva dissertació, publicada anys més tard, en 1910, amb el títol De regionalisme i valentinicultura. Hi deia: Catalunya i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros» i, doncs, «a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». No hi oblidà referir-se al país complet com «els païssos [sic] de llengua Catalana», la realitat nacional de la qual formaven part els valencians.

El valencianisme naixent sabia que la nació dels valencians eren els Països Catalans. No debades Faustí Barberà declarà en 1902 que Catalunya i Mallorca són les regions que tenen "més relasió ab nosatros". I per això: "a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles".

No fou exactament una revolució, però sí una fita en la conversió de l’apocada renaixença valenciana, de caire folkloritzant, en un moviment polític reivindicatiu del país dels valencians. Ara, però, assistim bocabadats a un moviment contrari, a les renúncies inexplicables d’aquells que fan bandera del valencianisme, encara que d’una concepció emasculada i timorata del valencianisme, la qual han bastit covardament per a adaptar-se a les exigències polítiques del postfranquisme que encara perdura. Ni això els val. Abracen la senyera sollada de blau, eviten i reneguen de tota reivindicació nacional, que disfressen, al gust de l’esquerra col·laboracionista i amadrilenyada amb -istes i -ismes diversos. I a tot aquest carrusel de renúncies, a quina més grossa, tenen el valor d’erigir-se en «la revolució valencianista». Òbviament, el lector haurà esbrinat que em refereixo al recent congrés de conversió del Bloc Nacionalista Valencià en l’encara més edulcorat i nacionalment asèptic Més-Compromís, un conclave que, com Moisés Pérez ha descrit a les pàgines d’El Temps, ha suposat «la mutació nacional del valencianisme». No pot haver-hi, però, mutació on només hi ha renúncies i menyspreu als orígens. Resulta que, amb l’objectiu —diuen els seus promotors— d’eixamplar la base i connectar amb els moviments socials, el BNV s’ha transformat en Més-Compromís i ha canviat els seus fonaments ideològics, en els quals la reivindicació nacional, sense fer esment a quina nació representa, s’equipara a la lluita feminista, ecologista, etc... Ep! Però això no és valencianisme o, si preferiu, allò a què, en essència, fa referència el mot valencianisme com a moviment polític que defensa l’alliberament de la nació dels valencians. Com és ben fàcil —penso— d’entendre, no és el mateix ser madrilenyista, murcianista, castellanomanxeguista, extremenyista o riojista, que ser un valencianista, i de segur que hi ha reivindicació feminista, ecologista, etc. tan digna a Madrid, Múrcia, Castella-la Manca, Extremadura o la Rioja com al País Valencià. El madrilenyisme no existeix, però el valencianisme (amb feministes, ecologistes etc. o no) sí. Per què? Molt senzill: la qüestió nacional. Madrid, Múrcia, Castella-la Manxa... són Espanya però el País Valencià —ai llas!— és diferent. Deixem-ho així: diferent. I perquè era sentit diferent, nacionalment diferent a l’Espanya homogeneïtzadora que s’imposava, la tradicional conservadora o la transvestida d’esquerra renovada, sorgiren els valencianistes, persones com el metge alaquaser Francesc Barberà i els fundadors de la societat València Nova. Paga la pena recordar-los.

Faustí Barberà era una persona consagrada a la medicina en cos i ànima, que amb el canvi de segle dedicà el seu interès al valencianisme naixent que no acabava d’arrelar en la societat valenciana. Qualsevol diria, veient com les gasten els de Més-Compromís, que el valencianisme és missió impossible. El metge d’Alaquàs col·laborà amb Antoni Maria Alcover en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear i participà en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). A més a més, l’activitat política la compaginà amb l’estudi d’autors literaris valencians, com el notari Carles Ros (1905), vindicador de la llengua dels valencians en el segle XVIII, o sant Vicent Ferrer, sobre el qual publicà l’opuscle titulat Per a valencians. Planes redactades i tretes a la llum per un fill de la terra amant de sant Vicent Ferrer, de la seua llengua i de la pública honestedat (1913). Faustí Barberà, fidel als seus principis, que no eren els de pa sucat amb oli de Més-Compromís, fou signant de la Declaració Valencianista de 1918, impulsada per la Joventut Valencianista i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga. Morí a València, la matinada del 5 de gener de 1924, a l’edat de setanta-quatre anys.

La nota necrològica publicada pel diari vespertí La correspondencia de Valencia el dia de la seva mort, deia de Faustí Barberà que era «una personalidad relevante en el campo de la medicina y un ejemplar patricio valencianista». Efectivament, «en el campo valencianista fue don Faustino Barberá uno de los más firmes paladines, tanto desde ‘Lo Rat Penat’, como desde la desaparecida ‘Valencia Nova’, cuyo paso se señaló por la organización de la Asamblea commemorativa de la pérdida de nuestros Fueros, celebrada en 1907, y que duró tres sesiones, siendo el alma de la misma». Ja veieu, «paladí» del valencianisme, que a més a més —segueix La correspondencia de Valencia— fou l’autor d’un «interesantísimo opúsculo De valencianisme i valentinicultura, estudio de caràcter histórico-social, escrito en valenciano, que ha sido como un vademécum de la juventud valencianista, ya que fue sumamente útil para la formación de su ideario». La quasi totalitat dels diaris de València publicaren notes necrològiques o esqueles per la mort de tan insigne metge i pròcer del valencianisme. Només s’abstingué de dir-ne res el blasquista El Pueblo, la veu del republicanisme populista i alienador que pregonava l’escriptor Vicent —o millor, Vicente— Blasco Ibáñez. Vaja, què dir dels blasquistes? El seu espanyolisme de poll i mosca, el de valencians grollerament espanyolitzats, tirava contra tot el que s’oposés a l’Espanya borbònica de xaranga i pandereta que, malgrat ser republicans, ells adulaven. A El Pueblo publicaven catilinàries tan sàdiques com La lepra catalanista, atribuïda a l’autor de Cañas y barro. A Don Vicente, que sobretot era un espanyolàs, el «regionalisme» polític que pregonava el doctor Faustí Barberà no li feia gens de gràcia, tampoc —li ben molestà— l’escissió de la Unió Republicana (el partit —atenció!— de Lerroux i de Blasco Ibáñez llavors) protagonitzada per Rodrigo Soriano, que pensà en la possibilitat de crear al País Valencià una Solidaritat Valenciana, a imitació de la Solidaritat Catalana que triomfava al Principat, amb el valencianisme incipient.

El valencianisme polític nasqué amb l'oposició aferrissada del blasquisme. Al seu òrgan d'expressió, el diari El Pueblo, es publicaven catilinàries tan sàdiques com La lepra catalanista, atribuïda a l’autor de Cañas y barro. A Don Vicente, que sobretot era un espanyolàs, el «regionalisme» polític que pregonava el doctor Faustí Barberà no li feia gens de gràcia, tampoc —li ben molestà— l’escissió de la Unió Republicana (el partit —atenció!— de Lerroux i de Blasco Ibáñez lavors) protagonitzada per Rodrigo Soriano, que pensà en la possibilitat de crear al País Valencià una Solidaritat Valenciana, a imitació de la Solidaritat Catalana que triomfava al Principat, amb el valencianisme incipient

Soriano, doncs, contactà amb Faustí Barberà, que organitzava l’Assemblea Regionalista Valenciana, la qual —sorpresa!— coincidí amb l’efemèride del dos-cents centenari de la pèrdua dels Furs. Barberà, president de l’entitat València Nova, preparà a dretcient aquella reunió que devia marcar —era el desig dels seus promotors— l’inici d’un moviment polític semblant al del nord del rierol de la Sénia. L’Assemblea Regionalista Valenciana s’havia de reunir el 28, 29 i 30 de juny de 1907 (dos segles abans, el 29 de juny de 1707, al Buen Retiro de Madrid, Felip V havia signat l’abolició dels Furs valencians), i comptaria amb presència de membres de Solidaritat Catalana. El país —ai el país!— per més voltes que hi donen, sempre sura. Don Vicente, empipadíssim per l’emergència dels valencianisme, el de debò, escrigué al seu diari perles com aquesta: «Valencia, repetimos, que ha sido siempre menospreciada y vejada por Barcelona, desde que nos conquistó un rey clerical, supersticioso y sucio, que aniquiló la civilización árabe en nuestra tierra, científica, tolerante, rica en principios de cultura, poètica y soñadora, para substituirla por una dominación sanguinaria e inquisitorial, entregándola al fanatismo de Roma y a las sopas del convento y a la suciedad y a la ignorancia de unos varones muy santos, però muy brutos.»

El primer valencianisme polític sorgí a imitació de la Solidaritat Catalana del Principat, sorgida en 1906. De fet, membres de Solidaritat participaren en l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907. Des dels seu naixement, el valencianisme reivindicà la germanor dels països de llengua catalana.

Tanta claredat de Don Vicente és d’agrair: Jaume I «clerical, supersticioso y sucio», el de l’estàtua del Parterre, és català! Cosa òbvia, sí, com catalans són els valencians, però... Hi ha qui s’entesta encara a negar-ho o a transvestir-se i dissimular-ho. L’Assemblea tingué lloc, amb assistència de valencianistes, carlins i els «solidaridatistes» del Principat. Els de Don Vicente muntaren un espectacle, estil número blavero de l’actualitat, però la reunió se celebrà. Ja veieu, això de boicotar actes valencianistes ja s’estilava a la València de 1907. I, en definitiva, com quedà tot? Doncs els valencians «apocats», els seguidors de Soriano (bé, Soriano era guipuscoà) es feren arrere. Com els del Més-Compromís, especialistes en caminar com els crancs. Recordeu el requisit lingüístic a l’ensenyament, als tribunals, a l’administració, a... Sempre promès, és un dret dels valencians, i mai no acomplert, fins i tot —òndia!— a les Corts. Si fóra pels «apocats», els «revolucionaris» valencianistes de pa i peixet que viuen de les engrunes de la política espanyola en el 2021, en el 3021 encara hi haurà gent xuplant de la cosa pública que no tindran la capacitació en valencià i no passarà res.

El país dels «valentins» o «valentinians»

El País Valencià té un problema de nomenclatura endèmic, en el corònim i en el gentilici. Trinxat a pler per Espanya, no hi ha manera de designar-lo amb consens unànime. País, vaja!, sempre ho ha estat, i Regne ho fou en el passat. Però clar, arribaren els liberals espanyols, inclosos els populistes estil Blasco Ibáñez, i s’empescaren les sempre artificioses províncies, una divisió administrativa per a comoditat de l’Estat, però que en el cas dels valencians ha contribuït al trossejament de la identitat. Qui és valencià? Geogràficament, València és una ciutat fundada pels soldats romans veterans de la guerra contra Viriat en el 138 aC, cap i casal d’un Regne nascut segle XIII que s’acabà en el XVIII. A Xàtiva els romans li deien Saetabis (atenció, amb accent esdrúixol), a Llíria li deien Edeta i Elx era anomenada Illici, totes tres perfectament independents de la primera en l’època dels cèsars. Quan Jaume I (el rei «clerical, supersticioso y sucio», que deia Blasco Ibáñez) no hi havia problema en la designació: els valencians eren els autòctons, els àrabs andalusins que l’habitaven, els que hi venien conquerint eren ras i curt el que eren, catalans. I així, com a part de Catalunya fou coneguda durant tota l’edat mitjana la terra valenciana (Regne de València volia dir, senzillament, regne amb capital a València) i ací pau i allà glòria. Per això Matteo Bandello (1485-1561) digué de València que «in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». Ep! Ho diu un italià i, bé, també ho deien els seus naturals. Mireu, el valencià Baltasar de Romaní, el primer traductor de les poesies d’Ausiàs March al castellà deia que el gran poeta era «cavallero valenciano de nación catalán». I un altre valencià, el general Joan Baptista Basset, reivindicà la catalanitat dels valencians quan defensà Barcelona contra Felip V en 1713-1714. I, vet ací la qüestió, quin problema hi ha en ser catalans? Per als valencians, d’antuvi, no cap; ara bé, sembla que molesta als que han assumit la nació dels castellans, dels espanyols. I després passen els anys, l’escola espanyolista que ho embruta tot, les desercions lingüístiques, i apareix l’individu balenciano/na, ignar de la llengua dels valencians i totalment asèptic a qualsevol sentiment cultural valencià. Fins i tot arriben a consellers, sigui via PP o sigui via Botànic. Ep! I poden ser ben feministes i ben ecologistes, però qui s’obceca a desconèixer la llengua dels catalans no és català, el que vol dir que tampoc és valencià, a la manera com entendria el mot valencià el poeta Ausiàs March, el frare Vicent Ferrer, el papa Alexandre VI o el general Basset. Faustí Barberà, des del seu —com el descrigué Joan Fuster a Qüestió de noms— tendre valencianisme, s’empescà un mot per al valencià de sempre, el valencià que és valencià com un suec és suec o un esquimal esquimal, el «valencià-valencià»; vaja el valencià al quadrat (ell diu «els que ho són dos voltes», de valencians), per a diferenciar-lo —ja n’hi havia a la València de principis del XX— del balenciano (valencià que només ho és una volta, de valencià), personatge que es delia, encara que a espardenyades, parlant la llengua dels espanyols a tort i dret, sobretot entre la gente bien, que àdhuc bonegaven les criades i les mainaders per parlar valencià. D’aquests n’hi hagué un fotimer a València en els anys de Blasco Ibáñez i Teodor Llorente. Barberà no se’n riu, ho lamenta. Temps a venir esdevindrien les nissagues d’espanyolassos en terra valenciana, que ni els va ni els ve això de ser valencians, més aviat els molesta, que també descriu Barberà.

Rat-penatistes en una excursió de 1904, encapçalats per Teodor Llorente, al centre. Faustí Barberà acabà abandonant aquesta societat per a encapçalar un moviment polític que aspirava a la recuperació de les llibertats nacionals perdudes.

Faustí Barberà, a la seva conferència de 1902 reivindica el «valencià-valencià», fill d’un país —vet ací de nou el problema— que ell defineix, des del regionalisme, fase prèvia al nacionalisme, com a Regió Valentina. Se n’adonà que això de valencià a seques pot causar confusió (són tres províncies) i s’empescà una denominació alternativa. Això de «regió», com la descriu a la seua conferència De regionalisme i valentinicultura, equival pràcticament a nacionalitat. La conferència, convertida en text de referència del nou valencianisme, apuntà unes bases teòriques del regionalisme a nivell general, per a després dedicar-se a explicar el cas valencià, més aviat a descriure això que espera d’una entitat com Lo Rat Penat, la qual havia d’encoratjar —creia Barberà— la consolidació del «nou valencianisme», un valencianisme que no renunciés a l’acció política. I algú dirà: el Faustí s’havia begut l’enteniment? No sabia a quina porta tocava? Vaja! Ell era el vicepresident d’una societat que d’antuvi havia apostat pel valencianisme, però per un valencianisme inoperant, eixorc, apolític, de postureig, per això que Constantí Llombart l’abandonés; però el temps passava i Faustí Barberà pensà que les mentalitats havien evolucionat. No l’encertà, la congregació ratpenatista no estava per canvis, per deixar de ser sucursalistes, per deixar de ser avorridament provincians, per convertir la llengua pàtria en llengua nacional, per conquerir l’autonomia política i restaurar les llibertats perdudes en 1707. Uf! Però que diu aquest? Faustí Barberà acabà abandonant, com Constantí Llombart havia fet en el passat, Lo Rat Penat.

Regió Valentina, Valentínia, oh Deu! Així, «Valentínia», per influència de Barberà, era anomenat el país dels valencians pel setmanari regionalista El Cruzado de Castelló de la Plana en 1906. El Faustí féu la invenció onomàstica amb bona voluntat, com li reconeix Joan Fuster, però, afortunadament, l’invent no anà a més. La intenció era sana, car calia abordar des del valencianisme la sempre suspicaç qüestió de noms, que impedia tot intent d’arribar a tot el país reconegut com a valencià. Arran de la proposta, sorgí en 1908 un Quincenari valentiniste, amb el subtítol «democràtich, Christ y Valentínia», que féu l’obrer tipògraf Rossend Gumiel i Enguix, membre de València Nova. El corònim, finalment, no quallà. Vaja! Impossible, com la «Bacàvia» (Balears, Catalunya, València) que se li acudí al suecà Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano; aquesta, però, englobant el conjunt dels Països Catalans.

El diari Las Provincias, a la seva nota fúnebre de 1924, deia de Faustí Barberà: «la verdadera personalidad del doctor Barberà destacábase en el campo valencianista. Socio, primero, de Lo Rat Penat, trabajó con gran entusiasmo por los ideales de esta Corporación; pero más político que literato, muy pronto se creyó descentrado, y entonces, con otros amigos suyos, fundó una nueva entidad, que se tituló València Nova, y vino a significar un avance en las ideas regionalistas, pues de la esfera completamente literaria en que entonces habíase movido el regionalismo en Valencia, se pasaba a la política.»

Efectivament, Faustí Barberà pretenia un nou «regionalisme» que superés l’encotillament de la sempre decebedora Renaixença valenciana, que no aconseguí mai arribar més enllà dels càntics folkloritzants de burgesos benestants. Més polític que literat, però sempre amb la reivindicació lingüística per davant, d’una llengua que sense embuts —òbviament, era un home intel·ligent— definí com a catalana. La prudència sempre excessiva a no ferir les sensibilitats dels ignorants, com avui dia succeeix i ha passat més d’un segle, empenyeren Barberà i el seu grup a no parlar obertament de Catalunya, per a designar el país complet de la vella «confederació catalanoaragonesa» unit a Aragó. En 1902, un valencià parlava de «confederació catalanoaragonesa» (p. 58 del seu De regionalisme i valentinicultura) i no passava res. Ningú s’esguellà les vestidures a l’Aragó, ni a València. Ara els espanyolassos de l’Aragó, amb el sociata Lambán al capdavant, diuen que els catalans manipulen per referir-se així a l’estat dels seus avantpassats. També Barberà deia clarament que el valencià és un dialecte del català, i els de Las Provincias ho sabien, i el Blasco Ibáñez també, i què? Però si és la veritat. Fins i tot per al Josep Maria Bayarri, que en 1931 publicà el libel El perill català, ho era. El problema —sempre qüestió de noms— és el nom que li donem a la cosa, la llengua.

En el context regionalitzant en què cadascuna de les regions catalanes funcionaven a la seva, com dissortadament encara succeeix, era complicada tota operació aglutinant. I, vegeu, són els valencians els que diuen als seus compatriotes del nord que els Països Catalans existeixen. Els de Solidaritat Catalana vivien abstrets en el seu particular i exclusiu «procés» de principis del XX quan els valencians els tocaren a la porta. Ostres, que Catalunya arriba fins al Segura! Ara se n’adonaren. Un valencià els ho desvetllà. Per això acudiren a l’Assemblea Regionalista Valenciana. I no passà res. Bé, algun exaltat blasquista que anà a escridassar, quatre gats mal comptats, però perquè hi participava el Soriano, enemic declarat de Blasco Ibáñez, no per altra cosa. Ara ha passat més d’un segle i els valencians continuem anant al nord de la Sénia a explicar-los als «catalans estrictes» (així també definits en la conferència de Barberà), els del «procés de mai no acabar», quina és la nostra nació. Ja veieu, com en la pel·lícula Groundhog day (1993), els catalans, com l’home del temps Phil Connors (Bill Murray), continuem atrapats en el dia de la marmota.

El valencianisme naixent sabia que la nació dels valencians eren els Països Catalans. No debades Faustí Barberà declarà en 1902 que Catalunya i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros». I per això: «a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». A l’inici del seu discurs parla de la fraternitat entre «els païssos de llengua Catalana». Això no era un problema dir-ho a la València de 1902, estava clar, però la qüestió era la translació a la política d’una realitat que l’establishment dominant considerava únicament peculiaritat regional prescindible, com avui. I tan prescindible! Vegeu el que han fet els de Més-Compromís.

Per la llengua i la història valencianes

Faustí Barberà i el valencianisme naixent demanaven un ensenyament diferenciat per als valencians, el que diríem avui dia les plenes competències en ensenyament; un ensenyament que ha de ser en la llengua dels valencians, sense ignorants que la desconeixen, ni governants que afluixen quan els espanyolassos reivindiquen el seu «dret» a ser tota la vida uns burreres i que fins i tot —ai la llei de desensenyament i desús i l’exempció de valencià!— volen que els seus fills ho continuen sent. Vegeu què deia Faustí Barberà del sistema d’ensenyament espanyol d’aleshores: «Veritat es que la repressió inhumana y brutal fon patrimoni dels primers temps, del despotisme de Felip V, d’aquell estat de dret en què el Rey centraliçà en ses mans tota funció de govern; però la època moderna, el temps constitucional, el que ve representant el absolutisme vinculat en les Corts y el Rey units, prou més hipòcrita, acaparant l’ensenyança pública y baix la capa de respecte a la llibertat de concència, ha sigut molt més funest, perquè nos ha imposat la esclavitut del error, q’és la pitjor de les cadenes». Vegeu, calcat a avui, que continuem ancorats en el dia de la marmota —el Groundhog day de Phil Connors— per obra i gràcia del règim successor de Franco i els seus col·laboracionistes: l’absolutisme vinculat en les Corts i el rei units —PP, PSOE, Unidas Podemos, Vox, Cs, el Baldoví que passava per allà, el reietó a por ellos oé, els jutges inquisidors...— que imposa l’esclavitud de l’error, que és la pitjor de les cadenes. El 21 de novembre de 1902, un Reial Decret, promogut per Álvaro de Figueroa y Torres-Mendieta, comte de Romanones i ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts del gabinet de Sagasta, imposava l’ús exclusiu del castellà en totes les matèries escolars, amb penes severes per als qui no l’acatessin, amb l’amenaça de ser foragitats del magisteri oficial. Avui dia la imposició descarnada del castellà continua sent la trista realitat de la majoria d’escoles dels Països Catalans. L’Estat no renuncia ni renunciarà a la manipulació de les consciències, a la imposició de la seva llengua nacional.

No ens estranyi, doncs, la reacció d’un «regionalista» contra el decret de Romanones. La llengua dels valencians ha de deixar de ser menystinguda, cal la seva oficialitat. Això demanava Barberà, i també el coneixement de la història pàtria. Barberà propugnava recuperar la memòria històrica, la memòria històrica de debò, la que Espanya negava als valencians. Així, critica l’ensenyament oficial, defectuós, al que acusa de ser el causant dels nostres mals, i demana —reivindica— programes adequats a cada regió, no els mateixos per a tota Espanya. D’antuvi, Barberà no és independentista. Ha fet el primer pas, però encara els costarà deslliurar-se de l’encotillat espanyol, a ell i a altres valencianistes de bona voluntat. Bé, el valencianisme —la manera valenciana de referir-nos al catalanisme— estava naixent, encara que fins al moment no havia anat més enllà del barranc dels Algadins cantat per Llorente. I bé que comprenien Barberà i els seus seguidors, que si el valencianisme no eixia d’on «hi ha uns tarongers de tan dolç flaire, / que per a omplir d’aroma l’aire / no té lo món millor jardins», poca cosa tindria a dir en el futur.

El 21 de novembre de 1902, un Reial Decret, promogut per Álvaro de Figueroa y Torres-Mendieta, comte de Romanones i ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts del gabinet de Sagasta, a la imatge imposava l'ús exclusiu del castellà en totes les matèries escolars, amb penes severes per als qui no l'acatessin, amb l'amenaça de ser foragitats del magisteri oficial. Faustí Barberà, fill de mestre, sentia la repressió contra la llengua pròpia a les escoles i defensà l'oficialitat del català al País Valencià.

En 1904 havia estat fundada l'entitat València Nova, una escissió ratpenatista molt influenciada pels ideals defensats per Faustí Barberà, que hi ingressà en 1906 i en fou elegit president. Així que, mans a l'obra, Barberà des de València Nova organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana a la fi de juny de 1907, en la qual s’intentà constituir una Solidaritat Valenciana que, a la fi, no arribà a fructificar. Però això no desanimà Barberà i els seus. El valencianisme polític havia engegat les màquines.

València Nova publicava un «periòdich regionaliste quincenal». En el número 16, de 31 de desembre de 1906, es congratulava de l’elecció de Faustí Valencià com a president: «València Nova entra per fi, definitivament, en la via regionalista, que si huy és encara estreta senda, pronte vorem convertir-se en espayosa carretera». València Nova entrà en la «via regionalista», o siga en el regionalisme polític, reivindicatiu. El setmanari El Cruzado de Castelló de la Plana també celebrà la presidència de Faustí Barberà, a qui veia com «lo campió del regionalisme valencià». I afegia que a València Nova «van acudint tots los valencians de bona voluntat amadors de la nostra Terra, per a defendre fermament los drets de la nostra Pàtria Valenciana, els interessos del nostre Regne (Valentínia) i sa autonomia». Defensar «els interessos del nostre Regne», amb la nomenclatura barberiana «Valentínia» i «sa autonomia». El Regne, Valentínia, «ya té campió que’l defenga», concloïa El Cruzado.

El 14 de febrer de 1907 una delegació de València Nova visità l’alcalde de València Josep Martínez Aloy, ratpenatista, militant del Partit Liberal Conservador (el de Cánovas del Castillo). Ja veieu, els prohoms de Lo Rat Penat militaven en formacions espanyolistes. Vivien a gust, en el règim de cacics de la Restauració. Ara bé, si més no, aleshores els conservadors autòctons parlaven el valencià, no com els Zaplana, Olivas, Barberà —la Rita—, Fabra —el Carlitos—, el Mazón i resta de patuleia pepera d’avui dia. Martínez Aloy era un home llegit, altra cosa que diferencia els conservadors d’ahir dels bajocs dels partits dretans —i també de l’espanyolíssima esquerra— d’avui, amb estudis els justets i màsters regalats. Els de València Nova, Faustí Barberà al capdavant, demanaren la correcció dels rètols dels carrers, matusserament castellanitzats. Vegeu!: una altra cosa per a la qual sembla que no passi el temps. I també demanaren la restauració del Micalet. Bé, primer contacte. Després visitaren l’Arxiu Municipal i contemplaren els vestigis del passat allà conservats. Crida l’atenció —el primer valencianisme era bastant càndid— la veneració a l’ensenya amb franja blava allà conservada, tot desconeixent l’origen d’aqueix afegitó a la bandera reial. Ep! També admiraren la senyera de veritat, el penó de la conquesta. En fi, no passa res, no havia de passar-ne. La franja era blava, però podia ben bé haver estat verda, blanca o color taronja. Simple decoració de l’asta. El problema és dels anys setanta del segle XX (segona Restauració borbònica), quan la tríada de cabronassos (Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta Pont i Emilio Attard Alonso) s’empescaren l’ús de la taca blava en la senyera per a dividir la societat valenciana, que encara patim.

El 14 de febrer de 1907 una delegació de València Nova visità l'alcalde de València Josep Martínez Aloy, a la imatge, rat-penatista i militant del Partit Liberal Conservador (el de Cánovas del Castillo). Ja veieu, els prohoms de Lo Rat Penat militaven en formacions espanyolistes. Vivien a gust, en el règim de cacics de la Restauració. Ara bé, si més no, aleshores els conservadors autòctons parlaven el valencià, no com els Zaplana, Olivas, Barberà —la Rita—, Fabra —el Carlitos—, el Mazón i resta de patuleia pepera d’avui dia, Martínez Aloy era un home llegit, altra cosa que diferencia els conservadors d'ahir dels bajocs dels partits dretans —ah! I també de l’espanyolíssima esquerra— de avui, amb estudis els justets i màsters regalats.

València Nova organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana, on es parlà de política, economia, dret i filologia. Filologia? Sí, som catalans, un poble apassionat per la filologia; i, a més a més, Faustí Barberà reivindicava els estudis filològics seriosos, com havia vist als països d’Europa. Amb voluntat d’incidir en política, València Nova es convertí en Centre Regionalista Valencià, encapçalat per Barberà i com a secretari Miquel Duran i Tortajada. Feren el que pogueren però —ai!— la mel no està feta per a la boca de l’ase. La burrera blasquista acampava a pler en aquells anys i, altrament, als panxacontents de Lo Rat Penat ja els estava bé continuar servils al servei de l’amo de Madrid. El Centre Regionalista Valencià no reeixí, però això no vol dir que no deixés la llavor valencianista per al futur. Del Centre Regionalista Valencià sorgí la Joventut Valencianista d’Eduard Martínez Ferrando, formació ja organitzada com a partit i que clarament reconeixia la pertinença del País Valencià a la Catalunya completa. El valencianisme polític, malgrat la candidesa dels inicis, començà a caminar.

València Nova es convertí en el Centre Regionalista Valencià, també presidit per Barberà. D'ací sorgí la Joventut Valencianista d'Eduard Martínez Ferrando, formació amb una clara vocació política i de nació completa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A la imatge, segell de propaganda de la Joventut Valencianista.