Política

PIONERS DE LA POLÍTICA EN VALENCIÀ

Què és el valencianisme? Comptat i debatut, el catalanisme exercit al País València. Hi ha alguna altra manera de concebre’l? L’alternativa és, als antípodes de la regeneració nacional, l’acceptació del marc ideològic i polític espanyol, bé a la manera pura i dura de solució final al problema (assimilació definitiva a Espanya) o bé la més dissimulada d’un «hermafrodisme espiritual —negar la catalanitat— que no pot conduir més a l’esterilitat». Així pensava la Joventut Valencianista, una de les forces signatàries de la «Declaració Valencianista» de 1918, any també en què publicà la «Síntesi del criteri valencianista» d’Eduard Martínez Ferrando, opuscle que defensa no perdre el temps en moniatades i anar al gra, cap a la constitució de la Pàtria completa de «tots» els catalans.


Des dels seus orígens, el valencianisme, com no pot ser d’una altra manera, advoca per la fraternitat entre els països de llengua catalana, com afirmava el 7 de desembre de 1902 el metge valencià, d’Alaquàs (on avui té un institut d’ensenyament secundari dedicat), Faustí Barberà i Martí, en el discurs d’obertura del curs de la societat Lo Rat Penat. Barberà n’era el vicepresident. Aquell dia, com era costum, els assistents esperaven la tradicional jaculatòria de lloes a la terra i a les excel·lències valencianes. Barberà, però, anà més enllà. L’home, ja entrat en la cinquantena, estava fart de tanta mediocritat jocfloralesca i de valencians —deia ell— «apocats», oblidadissos del seu passat, enfangats a l’Espanya de la Restauració. Aquell dia, en boca de Barberà i per a sorpresa dels burgesos benestants que assistien a l’acte, nasqué la reivindicació política del valencianisme, que havia de procurar per la recuperació de les velles llibertats usurpades en 1707 pel primer Borbó i l’Espanya unitarista d’ànima castellana.


Aquell discurs de 1902 fou el revulsiu que permeté el naixement del primer «valencianisme» de caire polític, que aviat contactà amb la Solidaritat Catalana del Principat. No podia ser d’una altra manera, car la consciència de pertinença a una pàtria comuna amb balears, pitiüsos i catalans estrictes mai no s’havia perdut a València. El mateix Barberà ho recordà en la seva dissertació, publicada anys més tard, en 1910, amb el títol De regionalisme i valentinicultura. Hi deia: Catalunya i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros» i, doncs, «a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». No hi oblidà referir-se al país complet com «els païssos [sic] de llengua Catalana», la realitat nacional de la qual formaven part els valencians.


El valencianisme naixent sabia que la nació dels valencians eren els Països Catalans. No debades Faustí Barberà declarà en 1902 que Catalunya i Mallorca són les regions que tenen "més relasió ab nosatros". I per això: "a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles".

No fou exactament una revolució, però sí una fita en la conversió de l’apocada renaixença valenciana, de caire folkloritzant, en un moviment polític reivindicatiu del país dels valencians. Ara, però, assistim bocabadats a un moviment contrari, a les renúncies inexplicables d’aquells que fan bandera del valencianisme, encara que d’una concepció emasculada i timorata del valencianisme, la qual han bastit covardament per a adaptar-se a les exigències polítiques del postfranquisme que encara perdura. Ni això els val. Abracen la senyera sollada de blau, eviten i reneguen de tota reivindicació nacional, que disfressen, al gust de l’esquerra col·laboracionista i amadrilenyada amb -istes i -ismes diversos. I a tot aquest carrusel de renúncies, a quina més grossa, tenen el valor d’erigir-se en «la revolució valencianista». Òbviament, el lector haurà esbrinat que em refereixo al recent congrés de conversió del Bloc Nacionalista Valencià en l’encara més edulcorat i nacionalment asèptic Més-Compromís, un conclave que, com Moisés Pérez ha descrit a les pàgines d’El Temps, ha suposat «la mutació nacional del valencianisme». No pot haver-hi, però, mutació on només hi ha renúncies i menyspreu als orígens. Resulta que, amb l’objectiu —diuen els seus promotors— d’eixamplar la base i connectar amb els moviments socials, el BNV s’ha transformat en Més-Compromís i ha canviat els seus fonaments ideològics, en els quals la reivindicació nacional, sense fer esment a quina nació representa, s’equipara a la lluita feminista, ecologista, etc... Ep! Però això no és valencianisme o, si preferiu, allò a què, en essència, fa referència el mot valencianisme com a moviment polític que defensa l’alliberament de la nació dels valencians. Com és ben fàcil —penso— d’entendre, no és el mateix ser madrilenyista, murcianista, castellanomanxeguista, extremenyista o riojista, que ser un valencianista, i de segur que hi ha reivindicació feminista, ecologista, etc. tan digna a Madrid, Múrcia, Castella-la Manca, Extremadura o la Rioja com al País Valencià. El madrilenyisme no existeix, però el valencianisme (amb feministes, ecologistes etc. o no) sí. Per què? Molt senzill: la qüestió nacional. Madrid, Múrcia, Castella-la Manxa... són Espanya però el País Valencià —ai llas!— és diferent. Deixem-ho així: diferent. I perquè era sentit diferent, nacionalment diferent a l’Espanya homogeneïtzadora que s’imposava, la tradicional conservadora o la transvestida d’esquerra renovada, sorgiren els valencianistes, persones com el metge alaquaser Francesc Barberà i els fundadors de la societat València Nova. Paga la pena recordar-los.

El primer valencianista: Faustí Barberà i Martí


A Alaquàs (l’Horta) nasqué, el 20 de desembre de 1850, Faustí Barberà i Martí. Era, doncs, un home entrat en la maduresa, de cinquanta-dos anys, quan pronuncià el seu important discurs valencianista a Lo Rat Penat en 1902. Fill del mestre de l’escola d’Alaquàs, Victorià Barberà, Faustí era conscient de la necessitat de l’ús de la llengua materna a l’ensenyament. Estudià medicina a València i es doctorà, com era obligat aleshores, a Madrid (1879), amb una tesi sobre la malària. Exercí la medicina a València i destacà el seu treball quan l’epidèmia de còlera asiàtic de 1885, la qual cosa li valgué la concessió de la Creu de la Beneficència. Participà en congressos, viatjà per Europa i s’especialitzà en l’ensenyament dels sordmuts. Fou promotor del Col·legi de Sordmuts i Cecs de València i de la leproseria de Fontilles (Vall de Laguar, Marina Alta).

Faustí Barberà i Martí (1850-1924), metge de professió, en 1902, com a vicepresident de l'entitat, obrí el curs de Lo Rat Penat. Aquell discurs sorprengué als burgesos benestants que el sentien. Ras i curt, Barberà es rebel·lava contra el valencianisme "apocat" i folkloritzant ratpenatista i reivindicava la recuperació de les velles llibertats valencianes usurpades pel primer rei Borbó espanyol.

Faustí Barberà era una persona consagrada a la medicina en cos i ànima, que amb el canvi de segle dedicà el seu interès al valencianisme naixent que no acabava d’arrelar en la societat valenciana. Qualsevol diria, veient com les gasten els de Més-Compromís, que el valencianisme és missió impossible. El metge d’Alaquàs col·laborà amb Antoni Maria Alcover en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear i participà en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). A més a més, l’activitat política la compaginà amb l’estudi d’autors literaris valencians, com el notari Carles Ros (1905), vindicador de la llengua dels valencians en el segle XVIII, o sant Vicent Ferrer, sobre el qual publicà l’opuscle titulat Per a valencians. Planes redactades i tretes a la llum per un fill de la terra amant de sant Vicent Ferrer, de la seua llengua i de la pública honestedat (1913). Faustí Barberà, fidel als seus principis, que no eren els de pa sucat amb oli de Més-Compromís, fou signant de la Declaració Valencianista de 1918, impulsada per la Joventut Valencianista i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga. Morí a València, la matinada del 5 de gener de 1924, a l’edat de setanta-quatre anys.


La nota necrològica publicada pel diari vespertí La correspondencia de Valencia el dia de la seva mort, deia de Faustí Barberà que era «una personalidad relevante en el campo de la medicina y un ejemplar patricio valencianista». Efectivament, «en el campo valencianista fue don Faustino Barberá uno de los más firmes paladines, tanto desde ‘Lo Rat Penat’, como desde la desaparecida ‘Valencia Nova’, cuyo paso se señaló por la organización de la Asamblea commemorativa de la pérdida de nuestros Fueros, celebrada en 1907, y que duró tres sesiones, siendo el alma de la misma». Ja veieu, «paladí» del valencianisme, que a més a més —segueix La correspondencia de Valencia— fou l’autor d’un «interesantísimo opúsculo De valencianisme i valentinicultura, estudio de caràcter histórico-social, escrito en valenciano, que ha sido como un vademécum de la juventud valencianista, ya que fue sumamente útil para la formación de su ideario». La quasi totalitat dels diaris de València publicaren notes necrològiques o esqueles per la mort de tan insigne metge i pròcer del valencianisme. Només s’abstingué de dir-ne res el blasquista El Pueblo, la veu del republicanisme populista i alienador que pregonava l’escriptor Vicent —o millor, Vicente— Blasco Ibáñez. Vaja, què dir dels blasquistes? El seu espanyolisme de poll i mosca, el de valencians grollerament espanyolitzats, tirava contra tot el que s’oposés a l’Espanya borbònica de xaranga i pandereta que, malgrat ser republicans, ells adulaven. A El Pueblo publicaven catilinàries tan sàdiques com La lepra catalanista, atribuïda a l’autor de Cañas y barro. A Don Vicente, que sobretot era un espanyolàs, el «regionalisme» polític que pregonava el doctor Faustí Barberà no li feia gens de gràcia, tampoc —li ben molestà— l’escissió de la Unió Republicana (el partit —atenció!— de Lerroux i de Blasco Ibáñez llavors) protagonitzada per Rodrigo Soriano, que pensà en la possibilitat de crear al País Valencià una Solidaritat Valenciana, a imitació de la Solidaritat Catalana que triomfava al Principat, amb el valencianisme incipient.



El valencianisme polític nasqué amb l'oposició aferrissada del blasquisme. Al seu òrgan d'expressió, el diari El Pueblo, es publicaven catilinàries tan sàdiques com La lepra catalanista, atribuïda a l’autor de Cañas y barro. A Don Vicente, que sobretot era un espanyolàs, el «regionalisme» polític que pregonava el doctor Faustí Barberà no li feia gens de gràcia, tampoc —li ben molestà— l’escissió de la Unió Republicana (el partit —atenció!— de Lerroux i de Blasco Ibáñez lavors) protagonitzada per Rodrigo Soriano, que pensà en la possibilitat de crear al País Valencià una Solidaritat Valenciana, a imitació de la Solidaritat Catalana que triomfava al Principat, amb el valencianisme incipient

Soriano, doncs, contactà amb Faustí Barberà, que organitzava l’Assemblea Regionalista Valenciana, la qual —sorpresa!— coincidí amb l’efemèride del dos-cents centenari de la pèrdua dels Furs. Barberà, president de l’entitat València Nova, preparà a dretcient aquella reunió que devia marcar —era el desig dels seus promotors— l’inici d’un moviment polític semblant al del nord del rierol de la Sénia. L’Assemblea Regionalista Valenciana s’havia de reunir el 28, 29 i 30 de juny de 1907 (dos segles abans, el 29 de juny de 1707, al Buen Retiro de Madrid, Felip V havia signat l’abolició dels Furs valencians), i comptaria amb presència de membres de Solidaritat Catalana. El país —ai el país!— per més voltes que hi donen, sempre sura. Don Vicente, empipadíssim per l’emergència dels valencianisme, el de debò, escrigué al seu diari perles com aquesta: «Valencia, repetimos, que ha sido siempre menospreciada y vejada por Barcelona, desde que nos conquistó un rey clerical, supersticioso y sucio, que aniquiló la civilización árabe en nuestra tierra, científica, tolerante, rica en principios de cultura, poètica y soñadora, para substituirla por una dominación sanguinaria e inquisitorial, entregándola al fanatismo de Roma y a las sopas del convento y a la suciedad y a la ignorancia de unos varones muy santos, però muy brutos.»



El primer valencianisme polític sorgí a imitació de la Solidaritat Catalana del Principat, sorgida en 1906. De fet, membres de Solidaritat participaren en l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907. Des dels seu naixement, el valencianisme reivindicà la germanor dels països de llengua catalana.

Tanta claredat de Don Vicente és d’agrair: Jaume I «clerical, supersticioso y sucio», el de l’estàtua del Parterre, és català! Cosa òbvia, sí, com catalans són els valencians, però... Hi ha qui s’entesta encara a negar-ho o a transvestir-se i dissimular-ho. L’Assemblea tingué lloc, amb assistència de valencianistes, carlins i els «solidaridatistes» del Principat. Els de Don Vicente muntaren un espectacle, estil número blavero de l’actualitat, però la reunió se celebrà. Ja veieu, això de boicotar actes valencianistes ja s’estilava a la València de 1907. I, en definitiva, com quedà tot? Doncs els valencians «apocats», els seguidors de Soriano (bé, Soriano era guipuscoà) es feren arrere. Com els del Més-Compromís, especialistes en caminar com els crancs. Recordeu el requisit lingüístic a l’ensenyament, als tribunals, a l’administració, a... Sempre promès, és un dret dels valencians, i mai no acomplert, fins i tot —òndia!— a les Corts. Si fóra pels «apocats», els «revolucionaris» valencianistes de pa i peixet que viuen de les engrunes de la política espanyola en el 2021, en el 3021 encara hi haurà gent xuplant de la cosa pública que no tindran la capacitació en valencià i no passarà res.


El país dels «valentins» o «valentinians»


El País Valencià té un problema de nomenclatura endèmic, en el corònim i en el gentilici. Trinxat a pler per Espanya, no hi ha manera de designar-lo amb consens unànime. País, vaja!, sempre ho ha estat, i Regne ho fou en el passat. Però clar, arribaren els liberals espanyols, inclosos els populistes estil Blasco Ibáñez, i s’empescaren les sempre artificioses províncies, una divisió administrativa per a comoditat de l’Estat, però que en el cas dels valencians ha contribuït al trossejament de la identitat. Qui és valencià? Geogràficament, València és una ciutat fundada pels soldats romans veterans de la guerra contra Viriat en el 138 aC, cap i casal d’un Regne nascut segle XIII que s’acabà en el XVIII. A Xàtiva els romans li deien Saetabis (atenció, amb accent esdrúixol), a Llíria li deien Edeta i Elx era anomenada Illici, totes tres perfectament independents de la primera en l’època dels cèsars. Quan Jaume I (el rei «clerical, supersticioso y sucio», que deia Blasco Ibáñez) no hi havia problema en la designació: els valencians eren els autòctons, els àrabs andalusins que l’habitaven, els que hi venien conquerint eren ras i curt el que eren, catalans. I així, com a part de Catalunya fou coneguda durant tota l’edat mitjana la terra valenciana (Regne de València volia dir, senzillament, regne amb capital a València) i ací pau i allà glòria. Per això Matteo Bandello (1485-1561) digué de València que «in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». Ep! Ho diu un italià i, bé, també ho deien els seus naturals. Mireu, el valencià Baltasar de Romaní, el primer traductor de les poesies d’Ausiàs March al castellà deia que el gran poeta era «cavallero valenciano de nación catalán». I un altre valencià, el general Joan Baptista Basset, reivindicà la catalanitat dels valencians quan defensà Barcelona contra Felip V en 1713-1714. I, vet ací la qüestió, quin problema hi ha en ser catalans? Per als valencians, d’antuvi, no cap; ara bé, sembla que molesta als que han assumit la nació dels castellans, dels espanyols. I després passen els anys, l’escola espanyolista que ho embruta tot, les desercions lingüístiques, i apareix l’individu balenciano/na, ignar de la llengua dels valencians i totalment asèptic a qualsevol sentiment cultural valencià. Fins i tot arriben a consellers, sigui via PP o sigui via Botànic. Ep! I poden ser ben feministes i ben ecologistes, però qui s’obceca a desconèixer la llengua dels catalans no és català, el que vol dir que tampoc és valencià, a la manera com entendria el mot valencià el poeta Ausiàs March, el frare Vicent Ferrer, el papa Alexandre VI o el general Basset. Faustí Barberà, des del seu —com el descrigué Joan Fuster a Qüestió de noms— tendre valencianisme, s’empescà un mot per al valencià de sempre, el valencià que és valencià com un suec és suec o un esquimal esquimal, el «valencià-valencià»; vaja el valencià al quadrat (ell diu «els que ho són dos voltes», de valencians), per a diferenciar-lo —ja n’hi havia a la València de principis del XX— del balenciano (valencià que només ho és una volta, de valencià), personatge que es delia, encara que a espardenyades, parlant la llengua dels espanyols a tort i dret, sobretot entre la gente bien, que àdhuc bonegaven les criades i les mainaders per parlar valencià. D’aquests n’hi hagué un fotimer a València en els anys de Blasco Ibáñez i Teodor Llorente. Barberà no se’n riu, ho lamenta. Temps a venir esdevindrien les nissagues d’espanyolassos en terra valenciana, que ni els va ni els ve això de ser valencians, més aviat els molesta, que també descriu Barberà.



Rat-penatistes en una excursió de 1904, encapçalats per Teodor Llorente, al centre. Faustí Barberà acabà abandonant aquesta societat per a encapçalar un moviment polític que aspirava a la recuperació de les llibertats nacionals perdudes.

Faustí Barberà, a la seva conferència de 1902 reivindica el «valencià-valencià», fill d’un país —vet ací de nou el problema— que ell defineix, des del regionalisme, fase prèvia al nacionalisme, com a Regió Valentina. Se n’adonà que això de valencià a seques pot causar confusió (són tres províncies) i s’empescà una denominació alternativa. Això de «regió», com la descriu a la seua conferència De regionalisme i valentinicultura, equival pràcticament a nacionalitat. La conferència, convertida en text de referència del nou valencianisme, apuntà unes bases teòriques del regionalisme a nivell general, per a després dedicar-se a explicar el cas valencià, més aviat a descriure això que espera d’una entitat com Lo Rat Penat, la qual havia d’encoratjar —creia Barberà— la consolidació del «nou valencianisme», un valencianisme que no renunciés a l’acció política. I algú dirà: el Faustí s’havia begut l’enteniment? No sabia a quina porta tocava? Vaja! Ell era el vicepresident d’una societat que d’antuvi havia apostat pel valencianisme, però per un valencianisme inoperant, eixorc, apolític, de postureig, per això que Constantí Llombart l’abandonés; però el temps passava i Faustí Barberà pensà que les mentalitats havien evolucionat. No l’encertà, la congregació ratpenatista no estava per canvis, per deixar de ser sucursalistes, per deixar de ser avorridament provincians, per convertir la llengua pàtria en llengua nacional, per conquerir l’autonomia política i restaurar les llibertats perdudes en 1707. Uf! Però que diu aquest? Faustí Barberà acabà abandonant, com Constantí Llombart havia fet en el passat, Lo Rat Penat.


Regió Valentina, Valentínia, oh Deu! Així, «Valentínia», per influència de Barberà, era anomenat el país dels valencians pel setmanari regionalista El Cruzado de Castelló de la Plana en 1906. El Faustí féu la invenció onomàstica amb bona voluntat, com li reconeix Joan Fuster, però, afortunadament, l’invent no anà a més. La intenció era sana, car calia abordar des del valencianisme la sempre suspicaç qüestió de noms, que impedia tot intent d’arribar a tot el país reconegut com a valencià. Arran de la proposta, sorgí en 1908 un Quincenari valentiniste, amb el subtítol «democràtich, Christ y Valentínia», que féu l’obrer tipògraf Rossend Gumiel i Enguix, membre de València Nova. El corònim, finalment, no quallà. Vaja! Impossible, com la «Bacàvia» (Balears, Catalunya, València) que se li acudí al suecà Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano; aquesta, però, englobant el conjunt dels Països Catalans.


El diari Las Provincias, a la seva nota fúnebre de 1924, deia de Faustí Barberà: «la verdadera personalidad del doctor Barberà destacábase en el campo valencianista. Socio, primero, de Lo Rat Penat, trabajó con gran entusiasmo por los ideales de esta Corporación; pero más político que literato, muy pronto se creyó descentrado, y entonces, con otros amigos suyos, fundó una nueva entidad, que se tituló València Nova, y vino a significar un avance en las ideas regionalistas, pues de la esfera completamente literaria en que entonces habíase movido el regionalismo en Valencia, se pasaba a la política.»


Efectivament, Faustí Barberà pretenia un nou «regionalisme» que superés l’encotillament de la sempre decebedora Renaixença valenciana, que no aconseguí mai arribar més enllà dels càntics folkloritzants de burgesos benestants. Més polític que literat, però sempre amb la reivindicació lingüística per davant, d’una llengua que sense embuts —òbviament, era un home intel·ligent— definí com a catalana. La prudència sempre excessiva a no ferir les sensibilitats dels ignorants, com avui dia succeeix i ha passat més d’un segle, empenyeren Barberà i el seu grup a no parlar obertament de Catalunya, per a designar el país complet de la vella «confederació catalanoaragonesa» unit a Aragó. En 1902, un valencià parlava de «confederació catalanoaragonesa» (p. 58 del seu De regionalisme i valentinicultura) i no passava res. Ningú s’esguellà les vestidures a l’Aragó, ni a València. Ara els espanyolassos de l’Aragó, amb el sociata Lambán al capdavant, diuen que els catalans manipulen per referir-se així a l’estat dels seus avantpassats. També Barberà deia clarament que el valencià és un dialecte del català, i els de Las Provincias ho sabien, i el Blasco Ibáñez també, i què? Però si és la veritat. Fins i tot per al Josep Maria Bayarri, que en 1931 publicà el libel El perill català, ho era. El problema —sempre qüestió de noms— és el nom que li donem a la cosa, la llengua.


En el context regionalitzant en què cadascuna de les regions catalanes funcionaven a la seva, com dissortadament encara succeeix, era complicada tota operació aglutinant. I, vegeu, són els valencians els que diuen als seus compatriotes del nord que els Països Catalans existeixen. Els de Solidaritat Catalana vivien abstrets en el seu particular i exclusiu «procés» de principis del XX quan els valencians els tocaren a la porta. Ostres, que Catalunya arriba fins al Segura! Ara se n’adonaren. Un valencià els ho desvetllà. Per això acudiren a l’Assemblea Regionalista Valenciana. I no passà res. Bé, algun exaltat blasquista que anà a escridassar, quatre gats mal comptats, però perquè hi participava el Soriano, enemic declarat de Blasco Ibáñez, no per altra cosa. Ara ha passat més d’un segle i els valencians continuem anant al nord de la Sénia a explicar-los als «catalans estrictes» (així també definits en la conferència de Barberà), els del «procés de mai no acabar», quina és la nostra nació. Ja veieu, com en la pel·lícula Groundhog day (1993), els catalans, com l’home del temps Phil Connors (Bill Murray), continuem atrapats en el dia de la marmota.


El valencianisme naixent sabia que la nació dels valencians eren els Països Catalans. No debades Faustí Barberà declarà en 1902 que Catalunya i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros». I per això: «a elles devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». A l’inici del seu discurs parla de la fraternitat entre «els païssos de llengua Catalana». Això no era un problema dir-ho a la València de 1902, estava clar, però la qüestió era la translació a la política d’una realitat que l’establishment dominant considerava únicament peculiaritat regional prescindible, com avui. I tan prescindible! Vegeu el que han fet els de Més-Compromís.

Per la llengua i la història valencianes


Faustí Barberà i el valencianisme naixent demanaven un ensenyament diferenciat per als valencians, el que diríem avui dia les plenes competències en ensenyament; un ensenyament que ha de ser en la llengua dels valencians, sense ignorants que la desconeixen, ni governants que afluixen quan els espanyolassos reivindiquen el seu «dret» a ser tota la vida uns burreres i que fins i tot —ai la llei de desensenyament i desús i l’exempció de valencià!— volen que els seus fills ho continuen sent. Vegeu què deia Faustí Barberà del sistema d’ensenyament espanyol d’aleshores: «Veritat es que la repressió inhumana y brutal fon patrimoni dels primers temps, del despotisme de Felip V, d’aquell estat de dret en què el Rey centraliçà en ses mans tota funció de govern; però la època moderna, el temps constitucional, el que ve representant el absolutisme vinculat en les Corts y el Rey units, prou més hipòcrita, acaparant l’ensenyança pública y baix la capa de respecte a la llibertat de concència, ha sigut molt més funest, perquè nos ha imposat la esclavitut del error, q’és la pitjor de les cadenes». Vegeu, calcat a avui, que continuem ancorats en el dia de la marmota —el Groundhog day de Phil Connors— per obra i gràcia del règim successor de Franco i els seus col·laboracionistes: l’absolutisme vinculat en les Corts i el rei units —PP, PSOE, Unidas Podemos, Vox, Cs, el Baldoví que passava per allà, el reietó a por ellos oé, els jutges inquisidors...— que imposa l’esclavitud de l’error, que és la pitjor de les cadenes. El 21 de novembre de 1902, un Reial Decret, promogut per Álvaro de Figueroa y Torres-Mendieta, comte de Romanones i ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts del gabinet de Sagasta, imposava l’ús exclusiu del castellà en totes les matèries escolars, amb penes severes per als qui no l’acatessin, amb l’amenaça de ser foragitats del magisteri oficial. Avui dia la imposició descarnada del castellà continua sent la trista realitat de la majoria d’escoles dels Països Catalans. L’Estat no renuncia ni renunciarà a la manipulació de les consciències, a la imposició de la seva llengua nacional.


No ens estranyi, doncs, la reacció d’un «regionalista» contra el decret de Romanones. La llengua dels valencians ha de deixar de ser menystinguda, cal la seva oficialitat. Això demanava Barberà, i també el coneixement de la història pàtria. Barberà propugnava recuperar la memòria històrica, la memòria històrica de debò, la que Espanya negava als valencians. Així, critica l’ensenyament oficial, defectuós, al que acusa de ser el causant dels nostres mals, i demana —reivindica— programes adequats a cada regió, no els mateixos per a tota Espanya. D’antuvi, Barberà no és independentista. Ha fet el primer pas, però encara els costarà deslliurar-se de l’encotillat espanyol, a ell i a altres valencianistes de bona voluntat. Bé, el valencianisme —la manera valenciana de referir-nos al catalanisme— estava naixent, encara que fins al moment no havia anat més enllà del barranc dels Algadins cantat per Llorente. I bé que comprenien Barberà i els seus seguidors, que si el valencianisme no eixia d’on «hi ha uns tarongers de tan dolç flaire, / que per a omplir d’aroma l’aire / no té lo món millor jardins», poca cosa tindria a dir en el futur.



El 21 de novembre de 1902, un Reial Decret, promogut per Álvaro de Figueroa y Torres-Mendieta, comte de Romanones i ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts del gabinet de Sagasta, a la imatge imposava l'ús exclusiu del castellà en totes les matèries escolars, amb penes severes per als qui no l'acatessin, amb l'amenaça de ser foragitats del magisteri oficial. Faustí Barberà, fill de mestre, sentia la repressió contra la llengua pròpia a les escoles i defensà l'oficialitat del català al País Valencià.


La societat València Nova


Faustí Barberà abandonà —o més aviat el feren fora— de Lo Rat Penat. Diguem-ne que, criticat per ací i injuriat per enllà, finalment, envià a fer punyetes els carallots que perdien el temps en ensopides vetllades en què feien el moniato mirant-se el melic, mentre personatges com el comte de Romanones escopien tota la seva mala llet espanyolista contra tot allò que no fóra castellà. El discurs de Barberà de 1902 tingué impacte i d’aquí la importància que, a dia d’avui, esdevingui un fet rellevant a recordar. Com escriu Las Provincias, «se creyó descentrado». En 1904 havia estat fundada l’entitat València Nova, una escissió ratpenatista molt influenciada pels ideals defensats per Faustí Barberà, que hi ingressà en 1906 i en fou elegit president. Així que, mans a l’obra, Barberà des de València Nova organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana a la fi de juny de 1907, en la qual s’intentà constituir una Solidaritat Valenciana que, a la fi, no arribà a fructificar. Però això no desanimà Barberà i els seus.




En 1904 havia estat fundada l'entitat València Nova, una escissió ratpenatista molt influenciada pels ideals defensats per Faustí Barberà, que hi ingressà en 1906 i en fou elegit president. Així que, mans a l'obra, Barberà des de València Nova organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana a la fi de juny de 1907, en la qual s’intentà constituir una Solidaritat Valenciana que, a la fi, no arribà a fructificar. Però això no desanimà Barberà i els seus. El valencianisme polític havia engegat les màquines.


València Nova publicava un «periòdich regionaliste quincenal». En el número 16, de 31 de desembre de 1906, es congratulava de l’elecció de Faustí Valencià com a president: «València Nova entra per fi, definitivament, en la via regionalista, que si huy és encara estreta senda, pronte vorem convertir-se en espayosa carretera». València Nova entrà en la «via regionalista», o siga en el regionalisme polític, reivindicatiu. El setmanari El Cruzado de Castelló de la Plana també celebrà la presidència de Faustí Barberà, a qui veia com «lo campió del regionalisme valencià». I afegia que a València Nova «van acudint tots los valencians de bona voluntat amadors de la nostra Terra, per a defendre fermament los drets de la nostra Pàtria Valenciana, els interessos del nostre Regne (Valentínia) i sa autonomia». Defensar «els interessos del nostre Regne», amb la nomenclatura barberiana «Valentínia» i «sa autonomia». El Regne, Valentínia, «ya té campió que’l defenga», concloïa El Cruzado.


El 14 de febrer de 1907 una delegació de València Nova visità l’alcalde de València Josep Martínez Aloy, ratpenatista, militant del Partit Liberal Conservador (el de Cánovas del Castillo). Ja veieu, els prohoms de Lo Rat Penat militaven en formacions espanyolistes. Vivien a gust, en el règim de cacics de la Restauració. Ara bé, si més no, aleshores els conservadors autòctons parlaven el valencià, no com els Zaplana, Olivas, Barberà —la Rita—, Fabra —el Carlitos—, el Mazón i resta de patuleia pepera d’avui dia. Martínez Aloy era un home llegit, altra cosa que diferencia els conservadors d’ahir dels bajocs dels partits dretans —i també de l’espanyolíssima esquerra— d’avui, amb estudis els justets i màsters regalats. Els de València Nova, Faustí Barberà al capdavant, demanaren la correcció dels rètols dels carrers, matusserament castellanitzats. Vegeu!: una altra cosa per a la qual sembla que no passi el temps. I també demanaren la restauració del Micalet. Bé, primer contacte. Després visitaren l’Arxiu Municipal i contemplaren els vestigis del passat allà conservats. Crida l’atenció —el primer valencianisme era bastant càndid— la veneració a l’ensenya amb franja blava allà conservada, tot desconeixent l’origen d’aqueix afegitó a la bandera reial. Ep! També admiraren la senyera de veritat, el penó de la conquesta. En fi, no passa res, no havia de passar-ne. La franja era blava, però podia ben bé haver estat verda, blanca o color taronja. Simple decoració de l’asta. El problema és dels anys setanta del segle XX (segona Restauració borbònica), quan la tríada de cabronassos (Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta Pont i Emilio Attard Alonso) s’empescaren l’ús de la taca blava en la senyera per a dividir la societat valenciana, que encara patim.


El 14 de febrer de 1907 una delegació de València Nova visità l'alcalde de València Josep Martínez Aloy, a la imatge, rat-penatista i militant del Partit Liberal Conservador (el de Cánovas del Castillo). Ja veieu, els prohoms de Lo Rat Penat militaven en formacions espanyolistes. Vivien a gust, en el règim de cacics de la Restauració. Ara bé, si més no, aleshores els conservadors autòctons parlaven el valencià, no com els Zaplana, Olivas, Barberà —la Rita—, Fabra —el Carlitos—, el Mazón i resta de patuleia pepera d’avui dia, Martínez Aloy era un home llegit, altra cosa que diferencia els conservadors d'ahir dels bajocs dels partits dretans —ah! I també de l’espanyolíssima esquerra— de avui, amb estudis els justets i màsters regalats.

València Nova organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana, on es parlà de política, economia, dret i filologia. Filologia? Sí, som catalans, un poble apassionat per la filologia; i, a més a més, Faustí Barberà reivindicava els estudis filològics seriosos, com havia vist als països d’Europa. Amb voluntat d’incidir en política, València Nova es convertí en Centre Regionalista Valencià, encapçalat per Barberà i com a secretari Miquel Duran i Tortajada. Feren el que pogueren però —ai!— la mel no està feta per a la boca de l’ase. La burrera blasquista acampava a pler en aquells anys i, altrament, als panxacontents de Lo Rat Penat ja els estava bé continuar servils al servei de l’amo de Madrid. El Centre Regionalista Valencià no reeixí, però això no vol dir que no deixés la llavor valencianista per al futur. Del Centre Regionalista Valencià sorgí la Joventut Valencianista d’Eduard Martínez Ferrando, formació ja organitzada com a partit i que clarament reconeixia la pertinença del País Valencià a la Catalunya completa. El valencianisme polític, malgrat la candidesa dels inicis, començà a caminar.



València Nova es convertí en el Centre Regionalista Valencià, també presidit per Barberà. D'ací sorgí la Joventut Valencianista d'Eduard Martínez Ferrando, formació amb una clara vocació política i de nació completa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A la imatge, segell de propaganda de la Joventut Valencianista.

PIONERS DE LA RECUPERACIÓ DEMOCRÀTICA AL PAÍS VALENCIÀ

Què era UDPV?

Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) fou un partit polític valencià, d'ideologia democratacristiana i nacionalista valencià, fundat el 2 de juny de 1965,però actiu entre 1962 i 1977.

En 1996 va refundar-se en forma d'associació, amb el nom Unió Democràtica del Poble Valencià,definint-se com a associació inspirada en el personalisme comunitari, que té per objecte impulsar iniciatives i realitzar activitats que servisquen per a transformar la vida cultural, cívica i política del País Valencià.


Fou creat en la clandestinitat, amb el nom d'Unió Democràtica del Poble Valencià, el 2 de juny de 1965, a l'Ateneu Mercantil de València, arran dels contactes que van tenir a la Universitat de València membres de plataformes valencianistes diverses aplegats a l'Aula Ausiàs March com Vicent Miquel i Diego, Rafael Ninyoles i Monllor, Josep Raga, Lluís Alpera, Ernest Serna i Màrius Viadel, la majoria d'ells d'orientació democristiana. En els seus inicis tenia uns 50 militants, que va anar ampliant posteriorment amb la incorporació en 1972 de dirigents destacats de la Joventut Agrícola i Rural Catòlica, com ara Vicent Ruiz Monrabal, Francesc Fayos, Vicent Miquel i Diego o Empar Escrivà. El 17 de setembre de 1974 s'incorporà al partit un nucli d'antics membres de la Dreta Regional Valenciana (com Joaquim Maldonado i Almenar, Josep Duato i Chapa, Vicent Andreu i Andreu Escrivà). Destacats membres d'Acció Nacionalista Valenciana com Robert Moròder, Antoni Senent Micó o Francesc Soriano Bueso, també col·laboraren en diferents etapes amb el partit.

Després del I Congrés fundacional de juny de 1965, en el que s'aprovà la "Declaració de principis de la Unió Democràtica del Poble Valencià", UDPV assistí a les Primeres Jornades de l'Equip Democratacristià de l'Estat Espanyol (EDCEE) celebrades en 1966 a l'abadia de Montserrat. El 16 d'abril de 1967 signà un pacte de col·laboració amb Unió Democràtica de Catalunya. En col·laboració amb militants comunistes, participà en la campanya contra el referèndum franquista de 1968. També va mantenir alguns contactes amb el Partit Socialista Valencià. En la dècada dels seixanta feien servir com a butlletí intern la revista Al Vent, publicada sota l'empara de la diòcesi de Sogorb-Castelló, que publicà desset números entre 1964 i 1968.

El 1974 celebrà el seu II Congrés, i el 1976 el III. Cap a la fi del franquisme, la UDPV formà part de les diferents agrupacions antifranquistes valencianes com la Taula Democràtica del País Valencià, del Consell Democràtic del País Valencià (1974) i, més tard, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.

Gràcies al suport de la Democràcia Cristiana europea i al perfil socioeconòmic dels seus militants, el partit arribà a la transició amb una estructura i organització molt sòlides, si bé això mai es traduiria en resultats electorals. A les eleccions generals espanyoles de 1977 es va presentar com a part de l'Equip de la Democràcia Cristiana, però no va obtindre representació, amb uns resultats de 48.416 vots (2,6%)[5] al País Valencià, molt per davall de les expectatives creades. Entre les causes del fracàs del seu resultat es trobarien la feblesa de la marca de l'Equip de la Democràcia Cristiana, que es presentà fraccionada a les eleccions i amb un referent estatal vinculat al passat (Gil Robles), però també la irrupció d'un competidor per l'espai del centre, la Unió de Centre Democràtic, coalició que aconseguí unificar la major part dels partits de dreta, i que no es trobava vinculada a l'oposició com UDPV, sinó als elements reformistes del règim franquista (tot i que a l'Estat Espanyol tenien una importància major que no al País Valencià, on la presència de gent amb rerefons franquista a les llistes va ser marginal), fet que els va proporcionar major projecció pública que l'Equip de la Democràcia Cristiana combinada també amb una imatge de modernitat i canvi de la qual Gil-Robles mancava.

Els inesperats resultats, van fer que el seu màxim dirigent, Vicent Ruiz Monrabal, considerara públicament que a València havia fallat el valencianisme, ja que els valencians van votar a partits amb seu a Madrid.

La forta inversió durant la campanya electoral deixà el partit en bancarrota. A més, la desfeta electoral va provocar que la major part de la militància abandonara la formació i es passara a la UCD, deixant a UDPV amb molt poca militància. No obstant això, en les eleccions generals de 1982 el candidat Vicent Miquel i Diego va anar com a membre de la UDPV en la coalició electoral Unitat del Poble Valencià, auspiciada i encapçalada per Francesc de Paula Burguera, líder del PNPV, d'ideologia semblant a UDPV i on els militants restants acabarien convergint i ocupant llocs importants.

L'última aparició pública del partit data de 1978, quan en plena Batalla de València, signa un manifest a favor de la senyera quatribarrada com a Bandera del País Valencià. Des de 1996 UDPV actua com a associació i no com a partit polític.

Què era el PNPV?

El Partit Nacionalista del País Valencià va ser un partit polític d' Espanya , d'ideologia nacionalista valenciana , que es va formar en 1978 , amb els sectors de Unió Democràtica del País Valencià que es van negar a integrar-se en Unió de Centre Democràtic .

Des del punt de vista ideològic, el PNPV es definia al Congrés Constituent del partit, celebrat al desembre de 1979, com «nacionalista, progressista d'esquerra, democràtic i comunalista», a més de interclassista. Francesc Burguera, a més, declarava que el partit donava suport a la senyera quadribarrada o senyera nua davant de la senyera blava i reconeixia la unitat lingüística amb Catalunya , però que estava allunyat de postures revolucionàries o independentistes. A més, el PNPV era contrari a l' blaverisme .


Encapçalats per Francesc de Paula Burguera , el PNPV va nàixer amb l'esperit d'acollir a tots els nacionalistes que no s'havien integrat en les llistes de la UCD o del PSOE , però va fracassar en crear-se l'Agrupament d'Esquerres del País Valencià , format pels sectors del Partit Socialista del País Valencià (PSPV) que no es van unir al PSOE . La seua màxima representació institucional va ser un escó al Congrés dels Diputats durant la II Legislatura, ocupat pel seu secretari general.

Posteriorment, en 1982 , el PNPV es va unir a l' Agrupament d'Esquerres del País Valencià per formar la coalició Unitat del Poble Valencià .

Resultats electorals

En les eleccions municipals de 1979 va aconseguir 10.773 vots i 12 regidors en localitats de relativa importància. En les eleccions generals a al Congrés dels Diputats, el PNPV va obtenir 13.828 vots (1,28%) a la circumscripció electoral de València, única on presentar llistes, i cap escó.

El 1982 el PNPV es va coalitzar amb Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV) per formar la coalició Unitat del Poble Valencià , que el 1984 es convertirà en un partit polític.

PIONERS DEL VALENCIANISME DE CONSENS

Què era joventut valencianista?

Joventut Valencianista va ser una organització juvenil fundada en gener de 1992,entre d'altres, per joves provinents del sector nacionalista de Joventut Nacionalista Valenciana, les joventuts del partit regionalista Unió Valenciana. Tot i que a desembre de 1992 el president de les Joventuts d'Unió Valenciana, entregaria a Carmel Roda com a representant de l'entitat un premi en reconeixement de la seua activitat,en novembre de 1993 dirigents provinents d'aquell partit (amb Vicent Flor al capdavant serien expulsats d'Unió Valenciana per portar a terme una política nacionalista, sobiranista i dialogant amb els sectors fusteranistes del nacionalisme valencià.

L'aleshores president del partit, Vicent González Lizondo, va dir d'ells que eren la Herri Batasuna valenciana. Açò va significar la pràctica desaparició de les Joventuts d'Unió Valenciana.


Amb l'arribada d'Hèctor Villalba a la presidència d'Unió Valenciana, es va produir un acostament entre el partit i la Joventut Valencianista, on si bé mai van ser readmesos,sí que arribaren a participar com a associació integrada a UV des de principis de 1999, fins a la defenestració de Villalba pocs mesos després. Al congrés de Piles, es van defensar dos ponències, una defensada per Vicent Flor, Lluís Bertomeu i Vicent Forment, que guanyaria i que defensava una convergència amb altres sectors nacionalistes valencians, i una altra, defensada per Felip Bens i Andreu Tintorer, defensant que el grup no devia encetar encara eixe procés.


L'any 2000, La Joventut Valencianista es trencaria quan Lluís Bertomeu ingressa al Partit Popular. Pel que fa a altres membres de l'organització, gent com Vicent Flor, Natxo Bellido, Clara Ferrando o Vicent Forment, entrarien al Bloc Nacionalista Valencià (també Pere Palés, que l'abandonaria poc després) mentre que Felip Bens i Andreu Tintorer es dedicarien a tasques en l'àmbit de la cultura, des de posicions properes al secessionisme lingüístic. La majoria de membres no formaria part de cap partit polític.

què era valencianisme.com?

Valencianisme.com és una plataforma i un portal que recull un conjunt d'iniciatives destinades, principalment, a assegurar la presència del valencianisme a Internet.

Nascuda per l'impuls del seu creador, Pere Fuset, el 21 de novembre de l'any 2000, té l'aspiració de ser un aplec virtual, espai de reflexió i acció que defensa el concepte del «valencianisme de construcció». Amb este concepte volen superar les diferents revisions al nacionalisme valencià propugnades per allò conegut com a tercera via i connectar-les amb la tradició del primer valencianisme en adaptar-lo a les necessitats de la societat valenciana del segle XXI.

Segons els seus impulsors, no es tracta d'un valencianisme de reconciliació com la tercera via, sinó més aviat d'un valencianisme reconciliat, que beu directament del valencianisme de la primera meitat del segle xx. És per això que les disputes identitàries entre catalanistes i blavers queden fora de lloc a les accions de la plataforma.

La plataforma cívica ha promogut diverses iniciatives com l'oposició a la barrera electoral del 5% per accedir a representació a les Corts Valencianes.També ha impulsat una campanya per les seleccions esportives valencianes, que obtingué com a fruit la reaparició, després de 57 anys, de la selecció valenciana de futbol el desembre del 2001.

Els darrers anys han impulsat un manifest en defensa de la doble denominació català/valencià per als textos legals de fora del domini lingüístic. El manifest, redactat pel professor i lingüista Abelard Saragossà, va generar un notable debat a la societat valenciana. Els seus impulsors foren amenaçats per elements d'extrema-dreta vinculats una la fundació blavera creada per Juan García Sentandreu.

El Diari Parlem va ser un «diari digital, participatiu i plural, d'informació general en valencià» promogut des del portal Valencianisme.com. Es va obrir al mes d'octubre de 2003 i, tot i ser un dels primers mitjans d'informació general en valencià a internet, va deixar d'editar-se cap a la fi de 2006. Un any abans ja havia deixat d'estar accessible atés a un atac informàtic. Els mateixos responsables del Diari Parlem reconeixien patir sovint atacs d'aquesta mena, «moltes reivindicades per grups de caràcter espanyolista».

La matinada del 9 d'octubre de 2009, un dels administradors del web i una persona que li acompanyava, són atacats per deu persones amb la cara tapada que els insulten i amenacen de mort. L'administrador del web va ser llançat a terra i colpejat amb colps de puny i de peu, que li causaren contusions al cap i el cos. Els agressors, d'ideologia ultradretana, van van amenaçar de mort a l'administrador si no abandonava la seua tasca al capdavant del portal.

La campanya pro seleccions esportives valencianes aconsegueix que es jugue el València-Algèria de futbol

La campanya que va engegar www.valencianisme.com per aconseguir seleccions esportives valencianes ha aconseguit ben aviat el primer triomf. El proper 26 de desembre, la selecció valenciana de futbol s'enfrontarà al Mestalla contra la selecció d'Algèria. Els valencians estaran dirigits per Pepe Claramunt i Benito Floro i els algerians tindran com a tècnic amb un ex-valencianista, Madjer. L'equip del País Valencià comptarà amb Vicente, Javi Moreno, Farinós, Molina, Javi Navarro, Albelda, Palop, Amor, Juanfran i Juan Sánchez, que ja són jugadors confirmats.


La campanya va aprofitar el partit Vila-real – Barça d'aquest diumenge per repartir entre els espectadors prop de 5.000 fulls informatius, iniciativa que es pensava repetir en altres estadis. Fora de l'àmbit del futbol l'acció s'estendrà a la Fonteta de Sant Lluís, on juga el Pamesa, i al camp del Llevant UE.

Prop de 250 persones s'adhereixen al manifest de Valencianisme.com per la doble denominació de la llengua.

Prop de 250 persones s’han adherit fins ara al manifest promogut per la plataforma virtual Valencianisme.com i redactat pel professor de la Universitat de València Abelard Saragossà, en què s’advoca pel "consens lingüístic" i que les denominacions "valencià" i "català" "siguen idèntiques en la legalitat espanyola", i que ambdues "siguen vàlides per a referir-se, quan siga adequat, al conjunt del sistema lingüístic que ocupen els territoris de les Illes Balears, País Valencià i Catalunya".

La iniciativa, que va sorgir després de l’anunci que el Ministeri d’Educació i Cultura està preparant un reial decret per a reconéixer la titulació de valencià en les escoles oficials d’idiomes, ha recollit, en una primera fase, prop de 250 firmes, entre les quals figuren professors universitaris, escriptors, professionals de la llengua i "usuaris de tot el domini lingüístic", segons han informat responsables de la campanya.

El coordinador de la plataforma, Pere Fuset, va explicar a Europa Press que està previst desenvolupar una segona fase per a presentar el manifest a entitats polítiques, culturals i cíviques del País Valencià, Balears i Catalunya per a dur a terme una "labor pedagògica i aconseguir més adhesions".

Així mateix, després de les eleccions del pròxim 14 de març, els responsables de la plataforma presentaran el document i les signatures recollides als membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En el cas de l’ens normatiu valencià, Valencianisme.com pretén "evitar que els membres de l’AVL reben pressions i puguen treballar en la línia de la doble denominació".

Des del punt de vista de la societat valenciana, el manifest considera que el nom "habitual hauria de ser ''valencià'' o ''llengua valenciana'', de la mateixa manera que ''català'' o ''llengua catalana'' són els noms usuals a les Illes Balears i a Catalunya". A més, en les lleis d’Espanya i Europa, "s’hauria d’anomenar el conjunt lingüístic amb els dos noms, o bé ''llengua valencianocatalana'' o ''catalanovalenciana'', o bé ''valencià-català'' o ''català-valencià''".

La mesura legal proposta és, segons els responsables de la plataforma, "una conseqüència del criteri que hi ha d’haver una relació absolutament paritària o igualitària entre el País Valencià i Catalunya".

El document considera que els enfrontaments sobre el nom i la naturalesa de la llengua "han contribuït a fer que els valencians siguem un dels pobles d’Espanya que menys s’autoestimen i, com a conseqüència, que menys valoren la seua llengua i la seua identitat com a poble". Per tant, el manifest afirma que, "a qui més convé solucionar el tema del nom de la llengua en les lleis espanyoles és al valencianisme".

Els promotors de text també critiquen la decisió de reconéixer el títol de valencià, independentment del de català, a les escoles oficials d’idiomes i denuncien que el decàleg del valencià signat a Ares del Maestrat "haja esdevingut en lletra morta".