Revistes

Avui fa 50 anys el ministeri d’Informació i Turisme de Fraga Iribarne va clausurar a Castelló la revista Al Vent, una publicació pionera en la normalització del català en la premsa escrita. Només quatre mesos després, a Vila-real, començava les emissions el programa radiofònic Nosaltres els valencians, un dels primers en la llengua del país. EL TEMPS rememora.

Per Violeta Tena 24.01.2019 Article original: https://www.eltemps.cat/article/6167/al-vent-50-anys-de-la-clausura-duna-revista-pionera

Avui fa tot just mig segle, el 24 de gener de 1969, el ministeri d’Informació i Turisme de Fraga Iribarne va clausurar Al Vent, una revista pionera en l’ús i la normalització del català a Castelló de la Plana. Aquesta publicació, la primera edició de la qual data de 1964, fou impulsada per Albert Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas i va esdevenir un butlletí d’agitació que posava en evidència als ulls de l’opinió pública una qüestió tan senzilla com contundent en aquella època: que la llengua del poble era apta per parlar dels més diversos assumptes.

La guia que movia Al Vent l’explicita el mateix Sánchez Pantoja en el llibre El combat de la prensa: Al Vent i Nosaltres els valencians: “volíem la plenitud dels drets nacionals del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans; volíem l’oficialitat i plena normalització de la llengua catalana, i pensàvem que la reivindicació d’aquests objectius bàsics havia de ser prioritària al debat ideològic entre partits”. En les pàgines d’ Al Vent, doncs, hi havia molt de debat en clau nacional, però també s’abordaven qüestions com ara el moviment obrer, el Concili Vaticà II, el mercat europeu,... El bon saber fer de Sánchez-Pantoja i Rivas de seguida va tenir recompensa i un any després de traure al carrer el seu primer número ja comptava amb vuit-cents subscriptors -molts dels quals de tot l’àmbit lingüístic català- i una tirada d’un miler d’exemplars. Al Vent fou, en paraules del sociolingüista Vicent Pitarch, un “baluard de resistència” que, com tantes altres iniciatives de caire cultural de casa nostra, “es mantenia amb uns recursos humans i materials ben precaris”.

Aquella iniciativa periodística, tanmateix, era filla de la seua època. La dels 60 fou una dècada de recuperació i desvetllament nacional per a una part de la joventut que es va revoltar contra els intents d’aculturització i castellanització promoguts pel franquisme. En l’àmbit literari, noms com Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Joan Valls, Lluís Alpera, Rodolf Sirera i, com no, Joan Fuster -que el 1962 publica Nosaltres els valencians, esquerden la visió folkloritzant que amb tant de gust havia promogut l’aparell franquista. No es pot perdre de vista, tampoc, el paper que Lo Rat Penat i els seus cursos de valencià van tenir en la normalització de l’idioma; ni tampoc l’aparició d’editorials com Torre, Sicània o Tres i Quatre, amb una clara vocació de país.

És entre aquest magma que comencen a veure la llum les primeres publicacions valencianistes. El 1958 s’edita la revista cultural Sicània, impulsada per Nicolau Primitiu però de vida molt efímera. El 1960 i fins 1964, dirigida per Vicent Badia, apareix Valencia Cultural. Són, però, com escriu Francesc Martínez Sanchis a Premsa Valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica, revistes “escrites majoritàriament en castellà, que aporten un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, però encarnen un valencianisme tradicional de preguera on el País Valencià està adscrit a Espanya i sols pot mantenir llaços d’unió amb Catalunya i Balears en allò referent a cultura i llengua.

Per contra, Al Vent, impulsada amb tenacitat o tossuderia, sota l’empara del Bisbat de Sogorb-Castelló, fuig de les visions folklòriques i situa l’eix nacional com vector de la seua línia editorial. Temes d’actualitat de caràcter social, cultural, econòmic i artístic ocupen les seues pàgines i penetren ràpidament en els sectors socials més joves i dinàmics d’un país que comença, ni que siga tímidament, a espolsar-se el nacionalcatolicisme de damunt. Noms com Vicent Garcés, Rafael Lluís Ninyoles, Francesc de Borja Moll, Carme Miquel o Francesc Pérez Moragón, entre altres, se sumaren a la nòmina de col·laboradors.

Tanmateix, Al Vent no resistí l’estat d’excepció decretat a principis de 1969 per l’agitació universitària que patia Espanya. La raó oficial de la clausura fou que no complia els requisits exigits per la Llei de Premsa i Impremta de l’aleshores ministre Fraga Iribarne. Només cinc mesos després va veure la llum Gorg, una publicació bibliogràfica escrita íntegrament en català i fundada per Joan Senent, que va omplir el buit que havia deixat la clausura de la publicació capitanetjada per Sánchez-Pantoja i Rivas.