Ràdio
PÒRTIC. ELS PRIMERS PROGRAMES I LA DICTADURA FRANQUISTA
A les darreries dels anys seixanta i primera meitat dels setanta del segle XX, l'Estat espanyol vivia el final de la dictadura franquista, i no n’hi havia ni llibertat d’expressió ni de premsa (en la ràdio, per exemple, totes les emissores estaven obligades a emetre el mateix informatiu: el parte de RNE, Radio Nacional de España).
La llengua pròpia dels valencians estava prohibida en l'escola, els ajuntaments, les diputacions, els tribunals, etc.
En aquells temps durs i grisos, de repressió i de persecucions, els pioners de la ràdio en valencià van atrevir-se a fer guions en la nostra llengua i a parlar-la per les ones.
S’ha de tindre en compte que, llavors, en moltes cases no n’hi havia televisió, i que bona part de la informació que arribava a les famílies ho feia mitjançant els transistors o els aparells de ràdio més grans.
L'any 1969 s'iniciaren les emissions, a Radio Popular de Vila-real, del programa Nosaltres els valencians, i el 1973 va nàixer De dalt a baix, a Radio Peninsular (de Radio Nacional de España).
Una ràdio nova pugnava per nàixer, amb persones ben diverses a aquelles que encarnaven la dictadura en el camp de la informació.
Al territori valencià se sintonitzaven llavors només dos canals de televisió, i ningú disposava d’ordinador: els documents s'escrivien a mà o a màquina no electrònica; i a més no s'havia inventat internet ni el telèfon mòbil.
Mentrestant, algunes instàncies privades editaven en valencià, als carrers es reivindicava la llengua i els drets sindicals i polítics, i començava a cridar-s’hi «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia».
Ara que som junts
diré el que ti i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
―que sols fa sang―
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist la fam
ser pa
per a molts.
Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món!!!!
Raimon, 1963
UN NOU MARC JURÍDIC
Amb la «Transició», encetada arran la mort de Franco i espentada per la pressió popular, es deroga la llei de premsa de 1966 i es decreta el final del monopoli informatiu de les emissores de l’Estat.
Eren els temps del consens entre un amplíssim espectre polític: del partit comunista als exfranquistes que acceptaven la derogació de les Leyes Fundamentales del règima anterior.
Es promociona la freqüència modulada de la ràdio, l’FM, i els Medios de Comunicación del Estado ―la premsa i la ràdio franquistes― esdevenen, generalment, mitjans al servici dels canvis democràtics.
Gran manifestació per l’autogovern dels valencians (incloent-hi l’oficialitat de la llengua). Diada del 9 d’octubre de 1977, el millor símbol de les reivindicacions d’un poble que redescobria la seua història i afirmava una personalitat i identitat col·lectives.
Durant la «Transició», i malgrat el caràcter pacífic general del procés, no van faltar els actes de violència extrema, protagonitzats per militants de diversos sectors ideològics.
La Policia Armada detenint el soterrar de Miquel Grau, assassinat a Alacant la vespra de la Diada del 9 d’octubre de 1977. Miquel Grau va morir en alcançar-lo una rajola, llançada des d’un balcó, contra els participants en la mobilització convocada per l’autogovern del País Valencià
El 8 d’octubre de 1978, pocs mesos després de la creació del Consell del País Valencià, va signar-se el Compromís Autonòmic.
En el Compromís s’acceptava el marc de la futura Constitució espanyola, que s’aprovaria en referèndum el 6 de desembre següent, per a assolir «el màxim d'autonomia, dins del termini més breu». El document havia sigut acordat per les principals forces polítiques valencianes.
El posterior projecte d’Estatut, elaborat pel Plenari de parlamentaris valencians, ja hi preveïa el reconeixement del valencià i el foment del seu ús públic.
Alguns dels continguts de l’Estatut d’Autonomia, que havia d’aprovar-se en el parlament espanyol, van esdevenir molt controvertits en el territori valencià, incloent-hi la denominació que calia donar a la llengua pròpia. Fins i tot va arribar a ser-hi objecte de polèmica com havia d’escriure’s el valencià: front la normativització consolidada a partir de les «Normes de Castelló» (de 1932), van proposar-se noves normes lingüístiques.
Constitució Espanyola, 1978
Article tercer
El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret d’usar-la.
Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
L’intent d’involució, o colp d’estat, del 23 de febrer de 1981.
A la ciutat de València, el tinyent general Milans del Bosch va donar suport al moviment involucionista i va traure els tancs al carrer. La victòria dels colpistes, d’ideologia ultradretana espanyolista, haguera implicat sense dubte la supressió de molts drets democràtics aconseguits i, també, l’ajornament de l’oficialitat del valencià i del mateix Estatut d’Autonomia.
Entre les imatges del 23-F que conserven els ciutadans espanyols en la seua memòria es troba la del transistor, l’aparell portàtil de ràdio que va transmetre’n totes les informacions disponibles en aquelles hores (la televisió va ser ocupada pels colpistes). El discurs televisiu del rei, ja en la matinada del dia 24, va ser el preàmbul del final del colp, certificat pels editorials en favor del sistema democràtic dels nous diaris d’aquell temps, i per la celebració de manifestacions massives i pluripartidistes amb el mateix propòsit.
Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, 1982
Article 7
Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los.
La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per a assegurar-ne el coneixement.
Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
S’atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.
La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyança.
Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua i de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyança i de l’ús de la llengua pròpia de la comunitat.
El desplegament de l’Estatut d’Autonomia va incloure mesures derivades de la declaració del valencià com a idioma oficial, i d’esta manera va ensenyar-se en les escoles i van promocionar-se llibres, obres de teatre, produccions musicals i altres projectes culturals en la llengua pròpia.
Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, 1983
Article 1.r
1. La present Llei té per objecte genèric cumplimentar i desplegar allò que disposa l'article seté de l'Estatut d'Autonomia quan regula l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament.
2. Per aixó, són objectius específics de la present Llei els següents:
a) Fer efectiu els drets de tots els ciutadans a conéixer i usar el valencià.
b) Protegir la seua recuperació i garantir l'ús normal i oficial.
c) Regular els criteris d'aplicació del valencià a l'Administració, mitjans de comunicació social i ensenyament.
d) Delimitar els territoris en els quals predomine l'ús del valencià i del castellà.
e) Garantir, d'acord amb principis de gradualitat i voluntarietat, el coneixement i ús del valencià a tot l'àmbit territorial de la Comunitat.
Ràdio en Valencià és música en valencià
Les creacions musicals de grups com Al Tall, Els Pavesos i Carraixet, i de cantautors i solistes com Raimon, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Lluís Miquel, Pep Laguarda, Joan Monleon, Remigi Palmero, Bustamante, Carles Barranco, Marian Albero, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Marina Rossell, Núria Feliu, Salomé, Guillermina Motta o Jaume Sisa (molts d’ells enquadrats en la «Nova Cançó»), van teixir la banda sonora de la «Transició» valenciana i de la nova ràdio en valencià.
Les lletres pioneres
Les lletres de les cançons, els recitals en teatres i els concerts a l’aire lliure, la presència en els mítings i els aplecs, i de vegades les mateixes portades dels discos, havien mostrat la sintonia dels esmentats músics i cantants amb les reivindicacions de l’antifranquisme, que incloïen la presència pública de les llengües diverses del castellà. Però també havia hagut espai per a les cançons d’amor i per a la recuperació de les oblidades melodies tradicionals.
En la nova ràdio en valencià, els artistes eren entrevistats i promocionats, i les seues novetats discogràfiques sonaven en llibertat, aixoplugades pel clima d’obertura democràtica.
VINILS QUE MARCAREN UNA ÈPOCA PIONERA
L’ART DE MANOLO BOIX EN LES COBERTES DE DISCOS
Manuel Boix, gravador, pintor i escultor, va afegir el seu art a les cobertes d’alguns àlbums discogràfics, i en particular a les dels discos del grup Al Tall. Aquesta contribució va convertir determinades portades o contraportades en veritables icones del període.
Deixeu que rode la roda (1977)
Quan el mal ve d'Almansa (1979)
Quan el mal ve d'Almansa (1979)
Quan el mal ve d’Almansa (1979)
Xarq Al-Andalus (1985)
Dies i hores de la nova cançó (1978)
Passos dobles del País Valencià (1967)
Al Tall, 10 anys (1984)
Posa vi, posa vi, posa vi (1978)
A Miquel assassinaren (1978)
Som de la pelitrúmpeli (1980)
Tocs i vares (1983)
FER RÀDIO ALS 70
Com era l'estudi
La nova ràdio en valencià no es distingia només pel fet d’usar la llengua antigament prohibida: com la resta de les noves experiències radiofòniques existents a Espanya, se’n passava d’una ràdio sempre gravada, i revisada per la censura, a una que emetia bona part de la programació en directe.
De la ràdio congelada a la ràdio viva, doncs, on participen els oients en directe (i no només per carta o per telefonades gravades), i on era possible equivocar-se i rectificar. Tecnològicament, però, aquella nova ràdio ara ens sembla molt antiga: no n’hi havia ordinador ―ni internet― sinó màquina d’escriure; l’únic telèfon existent era el fixe i, com no s’havia inventat el mòbil intel·ligent, per tal de gravar el so calia utilitzar la gravadora de cassette.
GUIONS
AURICULARS
MICRÒFONS
GRAVADORES
MÀQUINES D'ESCRIURE
TAULES MESCLADORES
ELS PROGRAMES QUE ENS VAN CANVIAR LA VIDA
Nosaltres els valencians. Vicent Pitarch. Radio Villareal (COPE)
Nosaltres els valencians fou un programa radiofònic fundat i dirigit pel filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i Almela, que començà a emetre's el 1969 per Ràdio Popular de la Plana, a Vila-real, i va romandre en antena durant tota la dècada dels anys setanta i començament dels vuitanta.[2] La Ràdio Popular de la Plana havia iniciat les emissions el 20 d'octubre del 1967, i acabaria convertint-se en Cope Castelló. El programa, que va sorgir com a producte d'un curset de català, va ser el primer del País Valencià en valencià, tenia com a objectiu primer la difusió de la cultura valenciana i l'ús de la llengua. Va estar dirigit també per Enric Dobón i Sales.
De dalt a baix (1ª època). Toni Mestre, Joan Monleon, Amadeu Fabregat etc. Descripció i cronologia. Radio Peninsular, frecuencia dial (RNE)
De dalt a baix (2ª època). Toni Mestre, Maria Josep Poquet, Empar Jiménez, Vicent Ortuño. Descripció i cronologia. Radio Cadena Española (RCE)
Dissabte, dissabte. Toni Mestre. RCE
L’hora de Joan Monleon. Joan Monleon, Lydia Arenós (RCE)
Programes locals en radios municipals (Oliva, Dénia, L’Eliana, Vinaròs, Alcoi, Ontinyent, Sagunt…)
RCE FM, la ràdio que parla en valencià, música i notícies (Pedro Vie, Ramiro Planelles, Pep Laguarda )
AMB NOM PROPI
Vicent Pitarch
Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, Plana Baixa, 1942) és membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Autor prolífic en els camps de la sociolingüística i la cultura, el 1969 fundà i dirigí a Vila-real el programa radiofònic Nosaltres els valencians de Radio Popular, i posteriorment va ser cofundador (1975) del Parvulari El Rotgle, la primera escola en la nostra llengua a Castelló de la Plana. El 1982 dirigí l’Esquerra Independent de Castelló, un dels partits que s’integrarien en la Unitat del Poble Valencià (UPV).
Toni Mestre
El periodista, poeta i lletrista de cançons Toni Mestre (Antoni Beneyto Mestre, València, l’Horta, 1943-2006) fou un destacat lluitador pel redreçament de la cultura valenciana. Està considerat un dels màxims referents del nostre periodisme radiofònic de la «Transició», gràcies al seu programa més conegut, De dalt a baix, capdavanter en els anys setanta en l’ús del valencià en els mitjans audiovisuals.
Maria Josep Poquet
Periodista, presentadora de televisió i sindicalista valenciana. Durant anys va presentar l'informatiu Notícies 9 de Canal Nou i entre el 1996 i el 2003 va conduir a la mateixa cadena el programa cultural Colp d'ull, un dels programes més innovadores.
Sovint va col·laborar amb Toni Mestre (1942-2006), i durant més de deu anys va presentar els premis Bernat Capó.
Lydia Arenós
Pedro Vie
Joan Monleón
Va nàixer al barri del Carme de la ciutat de València el 1936.
Joan Monleon va començar la seua carrera artística com a actor de teatre, afició que compaginava amb el treball a l'orxateria familiar. De fet, el seu iaio va ser l'inventor de l'orxata líquida. Faller i president de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, als anys setanta va assolir la fama al capdavant del grup de música folk Els Pavesos, una formació satírica amb una estètica coenta que recuperava cançons del folklore valencià.
Més tard, va passar a actuar en espectacles de revista, comèdies i en més d'una vintena de pel·lícules. Va treballar amb directors com ara Vicent Escrivà (El virgo de Vicenteta, 1979), Carles Mira (Daniya, jardí de l'harem, 1988; Jalea real, 1981), Toni Canet (Amanece como puedas, 1988), Luis García Berlanga (Moros y cristianos, 1987) i Ventura Pons (La rossa del bar, 1986; Puta misèria!, 1989). Als anys huitanta participa en el primer programa de ràdio en valencià, De dalt a baix, a Radiocadena Española.
L'any 1989, quan s'iniciaven les emissions de Canal 9, la direcció de l'ens públic (amb Amadeu Fabregat al capdavant) va encarregar a Joan Monleon la presentació d'un programa de varietats a Canal 9, El show de Joan Monleon. L'espai, que combinava el gènere del concurs amb d'altres com l'entrevista, amb elements de la cultura popular valenciana, es va convertir prompte en un mite de la televisió al País Valencià. El programa es va mantenir en antena del 1989 al 1993 i va convertir Monleon en un dels rostres més populars.
Va morir el matí del 28 de desembre de 2009 a l'Hospital Nou d'Octubre de la ciutat de València, d'una afecció cardíaca.
Pep Laguarda
Laguarda va ser un «artista polièdric» que escrivia, pintava, dissenyava, feia de periodista, locutor de ràdio i musicòleg, entre altres quefers. També fon finaliste dels Premis Octubre.
De jove assistí a un concert matinal de Bruno Lomas i Los Milos al Teatre Principal (València) que el va influir molt: això, per a ell fou com la seua confirmació.
Entre més influències reconegudes tenia a Mina (cantant), Renato Carosone, Bob Dylan i Jaume Sisa.
En l'etapa universitària fon cofundador de Germania Socialista amb Josep Vicent Marqués i començà a cantar en públic en tancades de nit a la Facultat d'Economia (UV); més tard, visità sovint Altea, com altres artistes coetanis com Remigi Palmero, Juli Bustamante o Lluís Llach. També visqué més d'un mes en solitud a la Caseta del Plater, un mas de la serra Calderona, abans d'anar-se'n a viure al carrer de la Tapineria, entre el Mercat Central i la Catedral de València, del qual varen prendre el nom per al grup:
A finals de la dècada de 1960, Laguarda es presentà a un concurs de talents de la Casa de Catalunya de València, però no guanyà; Laguarda continuà tocant en solitari, amb el duo Sargantana o, més avant, ja com a Tapineria, amb els quals actuà a L'Aliança del Poblenou i rebé l'oferiment de Jordi Vendrell, director artístic del segell Ocre, per a gravar un disc: encara que havien rebutjat ofertes d'altres segells més importants com Edigsa, gràcies a la insistència de Vendrell el grup acceptà l'oferiment i es preparà durant més d'un any abans de la gravació.
Així, l'any 1977 gravaren les sis cançons del Brossa d'ahir, publicat el mateix any, a l'estudi de Daevid Allen a Deià, amb la col·laboració de Pau Riba entre més músics: reivindicat més tard per artistes com Animal Collective o David Byrne, Brossa d'ahir esdevingué un disc de culte i el primer d'una pretesa trilogia del rock mediterrani junt amb Humitat relativa de Remigi Palmero (1979) i Cambrers de Juli Bustamante (1981); dos anys després del Brossa, Laguarda gravà un segon disc, Plexison impermeable, que no seria publicat oficialment fins 2012.
Després de deixar d'actuar en directe, Laguarda s'encarregà d'editar el teletext de Canal 9 No obstant, seguí col·laborant amb Rifi d'Altea en diferents projectes, entre els quals la música d'un poema de Travel Heart.
Ramiro Planelles
EL MESTRE TONI MESTRE
Toni mestre: pioner de la ràdio en valencià
Vull contar-vos una història, una història que ve de temps de foscor, de temps d´ombres, de silencis antics i llargs, de temps negre, sotmès per una societat dominant a l´estat De gent que sorgí deixe silenci, de cendres encara calentes, que mogudes per eixa gent, pel seu alè, per la seua motivació, feren reviscolar les il·lusions, les esperances, els somnis daquesta societat, la nostra, tant de temps morta, adormida. En eixe temps, que vosaltres no coneguéreu, hi hagué lluita, hi hagué gent amb esperança, gent que amb el seu treball diari a poc a poc i dia a dia emprengueren el camí cap a la claror, cap a un món on la nostra llengua, les nostres arrels, les nostres tradicions foren conegudes, respectades i difoses per tota la societat.
Entre eixa gent hi hagueren persones que actuaren com a referents, com a guies cap a la llum; dentre ells, un periodista, que aconseguí amb el seu compromís ètic, el seu periodisme i el seu amor a aquest poble tant menyspreat al llarg de l’historia, vertebrar un país que encara estava sotmès a les tenebres. Aquest periodista va ser Toni Mestre (València 1942-2005). Toni, amb el seu company de tota la vida, Frederic Martí, dirigien una llibreria emblemàtica per a la societat cultural de l´època anomenada Ausiàs March, patint atacs de feixistes fanàtics que atemptaren contra la llibreria diverses vegades, manifestant daquesta manera que, responien amb la violència, a qualsevol corrent d’opinió contrària al seu sistema.
En aquell temps, va rebre la iniciativa per part d'Amadeu Fabregat de col·laborar a un programa de ràdio fent la substitució de Joan Monleón amb Rosa Balaguer. Va tindre tan bona acollida, que amb el temps, es va convertir en un magazín de quatre hores. Es convertí en tot un referent, fent-se molt popular no sols al País Valencià sinó a tots els Països Catalans on sescoltava el programa amb tota normalitat (de fet va rebre al final de la seua vida el Premi Nacional de Radiodifusió de mans de la Generalitat Catalana).
Eixe equip, encapçalat per Toni Mestre varen aconseguir fer país, vertebrar tota una societat famolenca de saber, de coneixement, de tradicions, de música, de llibres, de ganes daprendre on, amb la seua perfecta dicció d'origen Alteà, corregia el valencià vulgar, col·loquial, dignificant-lo a més a més mantenint eixe compromís de recuperació, defensa i dignificació del poble que el va acompanyar tota la seua vida. Va ser una època on es va tindre la sort de comptar amb entrevistes als grans autors tant de la cançó com els ideològics d´aquest país. Tots varen passar pel seu programa. Molt amic de tots per la seua relació amb la llibreria i després a la ràdio. El seu programa esdevingué tot un èxit donat que amb les seues companyes Rosa Balaguer, Xelo Asensi i Maria Josep Poquet varen portar aires novençans i de frescor a les ones; parlant amb normalitat, de forma oberta, plana, amigable i franca, contagiant el seu amor pel País expressat de totes les maneres possibles i amb molt d´humor en aquest magazín. Varen ser capdavanters sent un programa dentreteniment i divulgació complint una tasca primordial en aquell moment: difondre la nostra cultura per tot el País.
Amb aquest èxit del seu programa a la ràdio, si el nostre País o millor dit els nostres dirigents foren “normals”, li haguera catapultat a la televisió o a Ràdio Nou al seu temps, donat que a més a més de tindre una bona veu tenia una imatge per a transmetre amb força eixes notícies o entrevistes. Però al nostre país, hi ha gent que no et deixa tindre llibertat d'expressió. Eixos directius de l´emissora posats a dit, i rebent ordres dels amos polítics, a la llarga el varen fer callar, però varen fer callar a tot un país. El censuraven, l´esbroncaven contínuament i el marginaven per la seua condició, segons ells de “catalanista” soles per defendre i tindre compromís per la seua cultura pròpia no ja la valencianista, folklorista i populista en la seua accepció més rància defensada pel règim oficial.
Article original: Article fet per a la falla Arrancapins. 2019 Pere Beneyto.
Link: https://dedaltabaix.com/2019/07/
Un programa obert
Toni Mestre, precursor d'un programa modern, obert, defensor de la llengua, de les tradicions, amant del seu país i del seu poble, capdavanter dels drets LGTBi.
Va escriure articles en valencià al “Levante”, “El Temps”, “Saó” i sent difusor d'eixa cultura que tant estimava, d'eixa ciutat València, que tant volia; posant la seua xicoteta llavor per a difondre i promoure les nostres arrels.
La ràdio sempre acompanya.
Entre 1974 i 1988, els anys de De dalt a baix, la nostra societat va canviar profundament. Així, i per exemple, si en un principi les dones adultes de les ciutats no treballaven majoritàriament fora de casa, i a les hores en què s’emetia el programa se’n trobaven «fent el dinar» a la llar, amb posterioritat va anar imposant-se una relació més igualitària entre els sexes, i va generalitzar-se el treball femení en moltes àrees d’activitat urbana: les emissions de l’última etapa del programa, en la sobretaula i posteriorment en la vesprada, ja trobarien una societat transformada en este i en moltíssims altres aspectes.
Al taller
Al tall
Al camp
A casa
Un grup de somniadors amb un grapat de somnis
Un grapat d’il·lusions col·lectives prengueren cos mentre la veu de Toni Mestre, des del programa De dalt a baix, incitava a parlar acuradament la nostra llengua.
I el desig de construir un País Valencià ben diferent de la societat que el franquisme deixava com a llegat, com a llast, va trobar un aliat poderós en els programes de ràdio en valencià. Quan la ràdio era un mitjà de comunicació d’enorme transcendència en la societat de l’època.
La nostra història dels pioners acaba ací: remetent a l’any 1988, quan desaparegué RCE. Començava llavors el moment de la veritat, que altres podrien contar amb profunditat; nosaltres només recordarem que el 1989 van aparéixer Ràdio 4 (RNE) i Ràdio Nou (RTVV), la primera d’una durada tan curta com any i mig, i la segona de més llarga existència: des de l’impuls i els èxits inicials, fins a la crisi i devaluació finals. I també recordarem que, en paral·lel al que acabem de dir, nombroses emissores locals prengueren el testimoni de les primeres persones que van fer ràdio ―bona ràdio― en valencià.
Si vols saber-ne més
Medio siglo de Radio Nacional de España en Valencia
Ricardo Dasí
Periodisme contra les cordes
Francesc Martínez Sanchis
Dies de premsa
Rafael Xambó
El combat per la premsa
Albert Sanchez-Pantoja
Vicent Pitarch
Comunicar en valencià ja és un èxit
Molts dels somnis dels pioners, i dels professionals posteriors de la ràdio en valencià, s’han esvaït com aigua en cistella en bona part de la societat: els que visqueren els temps de resistència tenen nostàlgia del futur que mai va ser, i els protagonistes dels majors aconseguiments els enyoren en el dia a dia.
És a les generacions més joves a qui correspon imaginar la societat que volen: tant de bo que ho facen amb una radiotelevisió pública i valenciana digna d'estos qualificatius.
Siga com siga, el recorregut ha volgut contribuir a la reivindicació de la comunicació en valencià.