Literatura
Els primers textos en valencià de la història
El professor Vicent García Edo descobreix un pergamí escrit el 17 de maig de 1253 a Almassora (Castelló), quasi 15 anys després de la conquesta de València. El document constitueix el testimoniatge més antic del vocabulari valencià que utilitzaven els nostres avantpassats, on s'observa que les primeres paraules escrites en valencià són «Taules de menjar».
Vicent Garcia Edo, qui actualment ocupa l'ofici de Síndic de Greuges de la Universitat Jaume I de Castelló, és professor titular d'Història del Dret, sent Doctor en Història, Doctor en Dret, especialista en drets forals dels territoris de la Corona d'Aragó entre els segles XII i XVII i autor de més d'un centenar de publicacions, entre elles monografies, capítols de llibres o revistes.
Tal com comenta el professor, el pergamí està datat del dia 17 de maig de 1253, una dècada abans que els testimoniatges més antics que es coneixien, que es troben en els llibres de la Cort de la justícia d'Alcoi (1263-65) i de Cocentaina (1269). A les terres de l'actual província de Castelló, el document més antic que es coneixia escrit en valencià era de la localitat de Vilafamés, datat de 1270.
El pergamí es tracta d'un inventari de béns que posseïa el bisbe de Tortosa a la localitat d'Almassora, població on es va escriure el document, encara que no consta de manera expressa, però es pot deduir amb facilitat a partir de la seua lectura.
El text ocupa l'equivalent a tretze línies completes d'aquest pergamí, si sumem els trossos de línies incompletes, i constitueix el testimoniatge més antic del vocabulari que utilitzaven els nostres avantpassats, 20 anys després de la Conquesta d'Almassora, 15 anys després de la Conquesta de València o 8 anys despúes de la finalització dels campanyes militars de conquesta del Regne de València per Jaume I, al castell de Biar.
El professor afig, a més, que en realitat el text té una redacció mixta, ja que les primeres dues línies estan en llatí, i la resta en valencià, encara que a vegades s'inclouen paraules llatines, per distracció o desconeixement de l'escrivà.
A la pregunta d'un seguidor que si ja parlaven valencià en aquells moments o que ningú ens va portar l'idioma, en referència els catalans, al Regne de València, el professor respon l'única cosa que es pot concloure del document és que a Almassora, en 1253, parlaven valencià, i que gràcies al manuscrit es coneixen 92 paraules que en aquest moment són les primeres escrites en valencià.
Afig, a més, per a aclarir dubtes respecte a l'idioma que es parlava en temps de Jaume I, que tota la documentació de la Cancelleria Real s'escrivia en llengua llatina, tant si era per a Aragó, com per als Comtats, Mallorca o València. Són poquíssims els documents escrits en romanç, sent aquest últim qualsevol llengua derivada del llatí i que parlava la gent en el dia a dia, no tan sols en Península Ibèrica, sinó també a bona part d'Europa Occidental.
És a partir de 1264, i no abans, quan el rei Jaume I va promulgar un document per al Regne de València permetent que la documentació judicial es poguera escriure en «romanç», raó per la qual els llibres de la Cort de la Justícia d'Alcoi i Cocentaina, que són els més antics arribats als nostres dies (1264-5 i 1269, respectivament), en bona part ja estan escrits en romanç valencià. En canvi, el llibre de Segorbe, del justícia Sancho Navarro, que és de 1286, està escrit en la seua major part en romanç aragonés. No va haver-hi disposició general de Jaume I per a tots els seus regnes. Diferent és el criteri que se seguia per a la documentació particular.
Comenta també, en referència a les jarchas, que no hi ha cap escrita a València, encara que va haver-hi valencians que van escriure algunes, però fora de l'antic regne musulmà de València i que no s'han conservat en manuscrits del segle XI, o XII, amb la qual cosa és dubtós que aqueixa fora la llengua que realment transmetien. Però en tot cas, no la de València. Aquesta contestació és en referència a les paraules d'un seguidor que adjuntava, per exemple, dues anotacions de 1943 i 1964, on recalcava les següents paraules del filòleg i historiador Frederick Deu, el qual diu així:
«En el Romanç Valencià trobem documents des del segle IX, X, XI i XII que fan referència al Romanç; “i que la llengua parlada pels mossàrap era coneguda per el nom d'Al-Romía o llengua Romana.”
El professor comenta que en la seua major part, totes aqueixes jarchas són molt recents, encara que transmeten obres d'autors del segle XI. Molts d'aqueixos manuscrits es van copiar en el segle XVI, amb la qual cosa són poc fiables com per a poder asseure càtedra amb ells, puix que amb tants segles pel mig pot haver-hi hagut tantes alteracions, que els seus continguts s'allunyaran, indubtablement, del que en origen es va escriure i com es va escriure. Per a més aclariments, recomana la lectura de MOSSÀRABS DE VALÈNCIA I «LLENGUA MOSSÀRAB», de Carmen Barceló. El mateix succeeix amb el Cantar de Meu Cid, que els fets que narra són de finals del segle XI i en canvi el manuscrit és del XIV, i assegura que en el segle XI no s'escrivien poemes en castellà, ni d'aqueixa extensió ni riquesa de vocabulari en el regne de Castella.
La primera novel·la moderna en valencià: Tirant Lo Blanch
La novel·la cavalleresca Tirant lo Blanch va ser una de les grans obres del segle XV és la novel·la de cavalleries valenciana per excel·lència. Hui dia, podem afirmar que s'ha convertit, a més en un dels llibres més importants de la història. El mateix Cervantes es va referir a ell en el Quixot, en l'episodi on el protagonista crema totes les novel·les de cavalleria, de les quals només salva la del nom Tirant.
Tirant lo Blanch és considerada com la primera novel·la moderna d'Europa, la qual cosa li confereix el títol com un dels llibres més importants del Segle d'Or Valencià.
Després d'haver-se estudiat l'obra en profunditat al llarg dels anys, s'ha conclòs que pot haver-hi diverses fonts que van servir com a inspiració a Joanot Martorell per a desenvolupar Tirant lo Blanch, entre elles, destaca la vida de l'almirall Roger de Flor, que guarda algun paral·lelisme amb la del protagonista de Martorell, altres llibres també van servir com a inspiració a l'autor. Entre ells, destaquen el Lliure dels felts, el Lliure de l’ordre de cavalleria o la Crònica de Muntaner.
Biografia de Joanot Martorell
Joanot Martorell va nàixer a València en 1410 (la seua família procedia de Gandia i es van establir a València entorn de l'any 1400), a més d'escriptor també va ser un important cavaller de l'època, conegut en el món de les novel·les de cavalleria gràcies a la seua obra estrela. Malgrat portar una vida esplendorosa i amb fama, va morir en 1468 sense descendència i són coneguts els problemes econòmics als quals va haver d'enfrontar-se al llarg de la seua vida.
La tradició literària va semblar influir en gran manera en la família. Una de les seues germanes, Isabel Martorell, es va casar amb el també escriptor, poeta i cavaller Ausiàs March
En 1433 va ser armat cavaller i va passar una llarga temporada a Anglaterra. També va estar a Portugal i Nàpols, a causa de les lluites cavalleresques se li recorda com un cavaller agressiu i lluitador amb una vida agitada, com tot bon escriptor de l'època, així com assidu als viatges i als duels.
A pesar que la majoria dels enfrontaments de Joanot Martorell, fins i tot els duels a mort no van arribar a massa, perquè tots quedaven en meres discussions verbals, han arribat als nostres dies alguns pels quals va ser conegut.
Una vegada, Martorell va decidir desafiar al seu cosí, Joan de Monpalau. Segons sembla, aquest podria haver jagut amb una de les germanes de l'escriptor amb la qual no va acabar casant-se malgrat haver-lo promés. L'enfrontament va durar des de 1437 fins a 1445.
Un altre litigi conegut va ser el que va compartir amb Gonzalo d'Híjar, comendador del poble de Montalbán, a causa de problemes amb la venda d'una de les seues propietats. Martorell va guanyar sis anys després del seu començament.
Estretament relacionat amb les ciutats de Gandia i València, si alguna cosa podem afirmar de Joanot Martorell, és que la seua pròpia vida li va servir com a inspiració per a crear la seua magna obra, Tirant lo Blanch, ara convertit en un clàssic de la literatura espanyola i europea.
A més de Joanot Martorell, d'aquesta època daten també altres escriptors de renom com Ausiàs March, Jaume Roig o Isabel de Villena.
Pioners durant el franquisme
Editorial Torre
Editorial Torre és una editorial fundada el 1943 per Xavier Casp i Miquel Adlert. Va ser un dels màxims representants del valencianisme de la postguerra fins al seu tancament en 1966. L'editorial suposà la consolidació de la normativa fabriana al País Valencià, per la cura en el model lingüístic que els editors posaven i l'èxit de crítica entre els lectors de la resta del domini lingüístic, fent de les normes de Torre una referència per als autors joves que escrivien en valencià a la dècada de 1950.
En esta editorial publicaren obres Jaume Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, i d'altres.
Per Grup Torre es coneix el grup d'intel·lectuals i lletraferits valencians articulats al voltant de la tertúlia de Xavier Casp i Miquel Adlert. Deu el seu nom a l'editorial Torre.
Enfrontats al grup literari de Lo Rat Penat, a qui acusaven de col·laboracionistes per participar en una entitat controlada pel franquisme, el grup Torre aconseguiria en els contactes literaris amb Catalunya i Illes Balears uns lligams com mai abans s'havien tingut. La seua aposta per la qualitat literària i un tarannà més modern que l'imperant a la València dels anys 40, li van permetre gaudir d'una posició central en el cercle literari en llengua catalana-valenciana fins a l'etapa 1962-1966, quan tanca l'editorial. El model del grup Torre, que Fuster reproduiria, consistia a formar grups d'elits intel·lectuals de joves universitaris.
A causa del fort catolicisme dels seus promotors, Joan Fuster comença a distanciar-se del grup vers 1951, si bé seria un procés gradual que no s'explicitaria fins a les polèmiques de principis de la dècada de 1960. En 1959 es funda l'Aula Ausiàs March i joves com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Joan Francesc Mira deixen la tertúlia de Casp a principis dels 60.
El trencament Fuster-Casp s'explicaria per una voluntat d'ambdós d'hegemonitzar el món del valencianisme. A més, hi ha el fet que el discurs fusterià fóra més atractiu per als joves pel seu component esquerrà, provocant també que Casp i Adlert es replegaren en unes posicions més conservadores que les que anteriorment tenien.
A partir de 1966, Xavier Casp i Miquel Adlert pateixen una marginació progressiva en l'ambient literari valencià i català, fet que explicaria el seu pas al secessionisme lingüístic.