Internet

ELS REPTES I FITES DEL VALENCIÀ A INTERNET

El primer web en valencià-català

La primera web en català va ser la de la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, realitzada per Jordi Adell, Carles Bellver i Antoni Bellver. Era, una de les 100 primeres webs que és confeccionaven al món.

El problema


Un problema evident de la Internet és la desaparició de documents electrònics que, per l'una o l'altra raó, perden interés per a la persona o institució que els manté en línia. També ocorre que un document va actualitzant-se i les seues versions anteriors no es conserven. Iniciatives com The Internet Arxive són realment interessants i útils, però The Internet Arxive comença a la fi de 1996 i els documents que ens interessen són anteriors. La Internet et dona sorpreses: hi ha restes arqueològiques ocultes. Només cal buscar-los i amb Google és molt fàcil. Basta saber alguna cosa del contingut del documents que siga prou peculiar com per a singularitzar-lo d'entre els milions existents en la web. I, si trobes una cosa interessant, pots fer còpies locals d'aquests documents per a preservar-los de la desaparició definitiva (això sí, reconeixent la font original).


La història que ens interessa en aquest cas és la dels primers servidors web espanyols. A principis de 1993, un grup d'amics que treballaven a la Universitat Jaume I de Castelló van muntar un servidor web. El seu objectiu era experimentar amb aquesta nova manera de publicar informació. Aquest grup estava format per Toni Bellver, Carles Bellver, Enrique Navarro, Enrique Silvestre i Jordi Adell. Els quatre primers treballaven en el Servei d’Informàtica (Servei d'Informàtica) de la universitat. L'últim (servidor) era professor del Departament d'Educació. L'any anterior el mateix grup havia instal·lat un servidor gopher. Una de les tasques que realitzàvem era mantindre una llista de tots els servidors gopher espanyols de tal manera que des del gopher central de la Universitat de Minnesota es poguera accedir a aquest llistat baixant per l'arbre jeràrquic en el qual estava organitzat l'espai gopher (primer continents, després països, etc.). Sobre gopher i la seua utilitat com a sistema d'informació de Campus (CWIS), RedIRIS ens va demanar un article, que va publicar en el seu butlletí número 25-26 d'octubre de 1993.


Al setembre de 1993, després de diversos mesos de funcionament estable i satisfactori, aquest grup va informar a Tim Berners-Lee, el creador de la web, en aquells dies en el CERN, que havien instal·lat un servidor web experimental en l'adreça http://www.uji.es. Tim va incloure aquest servidor en la llista de servidors que mantenia en el seu servidor <http://info.cern.ch>.


Aquest document, la llista de servidors web del món, s'anava actualitzant constantment, encara que es feia una còpia de seguretat mensual de tot el servidor. Algunes parts d'aquestes còpies estan disponibles encara en el World Wide Web Consortium. Desgraciadament, la llista de servidors sembla que no s'ha conservat (o jo no he sabut trobar-la). Però per la naturalesa de la Internet, algunes persones van fer còpies en diferents moments d'aquest llistat mundial de servidors web, còpies que encara estan en línia en alguns llocs. Aquesta és la informació que s'ofereix ací: còpies de diferents moments al llarg del temps del llistat de servidors web del món. Una ullada ràpida d'aquests documents pot contribuir a aclarir alguns aspectes del desenvolupament de la web i la Internet al nostre país fa ara 10 anys.


Restes arqueològiques


Però vegem què trobem en la xarxa. Es tracta de diferents versions al llarg del temps d'un mateix document: la llista de servidors web del món que mantenia inicialment Tim Berners-Lee en el CERN, bastant abans de l'explosió de la Internet. L'URL d'aquesta pàgina era <http://info.cern.ch/hypertext/datasources/www/servers.html> (no s'esforce: no existeix ja). En un primer moment, Tim incorporava al costat d'alguns servidors la seua data de registre (mes i any). Això permet datar-los amb exactitud. Posteriorment va abandonar aquesta pràctica i la d'incorporar les novetats en ordre invers (el més nou a dalt). Finalment, el manteniment d'aquest document va passar a altres persones. A més, al llarg del temps, alguns webmasters van canviar la definició del seu servidor a fi de, suposem, reflectir els canvis en els seus continguts. En l'HTML del document es pot veure l'empremta de Tim (incloent anchors en tots els recursos, etc.), en la part que va fer ell.

De cada document, hem fet una còpia local per a «preservalo», però incluímos un enllaç a la font original amb l'esperança que continue en línia quan es consulte aquest document. Però ja n'hi ha prou d'explicacions. Tornem al passat per un moment en un ràpid i sorprenent viatge arqueològic digital que ens portarà per tot el món: Turquia, els Estats Units, Polònia, Rússia, Alemanya i l'Índia.



El primer document trobat data de finals del 92. Es tracta d'una llista dels pocs (34) servidors web registrats en aquells dies i en la qual no se segueix cap organització geogràfica. Va signat per Tim (TBL). Els servidors es llisten per ordre cronològic invers. Aquesta còpia s'ha trobat en la Bilkent University d'Ankara (Turquia) (<http://www.bilkent.edu.tr/pub/www/history/19921103-hypertext/hypertext/datasources/www/servers.html> Data de l'última modificat: dijous, 13 de desembre de 1992, 16.03:59. Consultat el 18/12/02).

El segon document d'entre setembre i novembre de 1993. Com pot veure's si es baixa fins a «Spain», només hi ha un servidor a Espanya, inclòs en el llistat al setembre de 1993. La còpia que es reprodueix ací va ser trobada en el servidor web del MIT (<http://www.mit.edu/afs/sipb/project/www/db/wlist.html> Data de l'última modificació: divendres, 29 d'octubre de 1993, 11.29:03). La versió del MIT va ser consultada el 15/12/02).

El tercer document data d'algun moment posterior a desembre del 93 ja que a Espanya apareix el servidor del dept. de Física Moderna de la Universitat de Cantàbria, amb data de registre de desembre del 93, és a dir, tres mesos després del de l'UJI. El document prové del servidor web de l'Institute of Telecommunication and Acoustics de la Wroclaw Technical University en Wroclaw (Polònia) (<http://eagle.ita.pwr.wroc.pl/english/geographical.html> La data de modificació del document és l'any 98 ) i estava accessible el 15/12/02.

El quart document que presentem data de 1996. S'ha trobat en el Dzhelepov Laboratory of Nuclear Problems (Rússia). En la llista d'Espanya apareix un tercer servidor, el de Fundesco. També està signat per

Tim (Tim BL). L'URL del document és <http://nuweb.jinr.ru/fromworld/servers.html>, la data de la seua última modificació és el 26 de setembre de 1996, a les 11.19, com pot veure's en el directori <http://nuweb.jinr.ru/fromworld/>. Va ser consultat el 19/12/02.

El cinqué document data d'algun moment posterior a març de 1994 (ja que aquesta és la data en la qual es registra el servidor del Grup GIAS de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria) i apareixen els servidors de Fundesco, Goya i el dept. de Física de la Universitat de Saragossa. Hi ha un canvi en la descripció del servidor de la Universitat de Cantàbria, en la qual desapareix la seua data de registre. També apareix un link a un mapa sensible dels servidors web espanyols que porta al dept. de Física Moderna de la Universitat de Cantàbria. Sobre aquest mapa ja hem escrit alguna cosa en un altre lloc. L'origen d'aquest document és la Fachhochschule Esslinguen, Hochschule für Tecnik d'Esslinguen (Alemanya) <http://www.fht-esslingen.de/links/www.net.html> Última modificació: el 13 d'abril de 1994 i estava accessible el 15/12/02.

El sisé document és de l'any 96. Tim ja no ho signa, com els anteriors. En aquesta pàgina apareixen nous servidors espanyols com el de la UPV/EHU (Universitat del País Basc (UPV/EHU), Campus de Guipúscoa. Facultat d'Informàtica de Sant Sebastià), el Centre de Càlcul Científic de la Universitat de Còrdova (UCO), el del Departament de Matemàtica Aplicada i Telemàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya, el de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, el de la Universitat d'Oviedo i el de l'Institut d'Astrofísica de Canàries. Ha desaparegut el vincle al mapa sensible anterior. Aquest document es va obtindre del Centre for Ecological Sciences, Indian Institute of Science, en Bangalore (l'Índia) <http://ces.iisc.ernet.in/hpg/envis/wwwaddress.html> (atenció: +900 KB!): Data de l'última modificació: dilluns, 4 de març de 1996 a les 12.59:46. Consultat el 15/12/02). Estem davant el principi de l'explosió del nombre de servidors web a tot el món. La llista inicial ha crescut molt, és quasi immanejable.

Prompte serà impossible mantindre una sola llista i apareixeran diverses alternatives locals descentralitzades, especialitzades, interrogables, etc. (per exemple, On!). És la fi d'una època.

En fi… quins temps aquells! Espere que els documents anteriors servisquen per a precisar alguns detalls (com les dates) de la història de la web a Espanya. Per si és d'interés, en un article sobre la web que escrivim Carles Bellver i jo en 1994, i que es va publicar al gener de 1995 en la revista Mètodes d'Informació (vol. 2, num. 3 de gener de 1995) preteníem convéncer al lector de l'auge de la web a Espanya. A desembre de 1994, déiem, ja hi havia ni més ni menys que 13 servidors web!

Sis anys més tard, ja n'hi havia penjades a la xarxa d'Internet una important producció escrita: 500.000 pàgines en català.

A l'any 2003, en NOMÉS 10 anys, el nombre de webs en llengua valenciano-catalana era enorme: 27.764.

(En aquells i aquelles MATEIX any, els webs en llengua russa eren, amb relació a la Xifra de parlants del rus, poquíssimes 18.633, i els webs en Suec, és a dir: d'una potència de les noves tecnologies, no eren el doble dels valenciano-catalans, sinó, NOMÉS: 37.656).

L'èxit de la producció i la Circulació inicial en valencià-català a Internet te dos explicacions.

  1. A Internet no hi ha els prohibicions, i la censura, que practiquen uns quants estats i d'algunes empreses. La llibertat és bona per al valencià-català.

  2. La tecnologia d'Internet no és piramidal, no estableix jerarquies, Permet tot tipo de relacions. La democràcia és bona per a llengües com la catalana.


El primer diari digital en valencià-català: Vilaweb.

El 15 de maig del 1995 començava a funcionar de manera oficial La Infopista. Des de dues setmanes abans els ordinadors londinencs de Demon allotjaven en període de proves aquell primer experiment de cercador i directori de recursos català, impulsat per Vicent Partal, Assumpció Maresma i Joan Subirats, tot i les complicacions tècniques.

La Infopista va ser un dels primers directoris locals del món, i el primer en valencià-català. Com a precedent tenia una pàgina de la primera versió a Internet de la revista El Temps, que ja havia estat elaborada per Vicent Partal i que es coneixia amb el nom de The Catalan Highway. En aquella pàgina, creada en el prehistòric mes de juliol del 1994, hi havia recercats les no més de vint webs existents al nostre país

La Infopista, en canvi, ja va nàixer amb uns 120 recursos. Eren recursos molt primigenis. Entre ells hi havia algunes de les webs més veteranes, però amb adreces molt antigues. Per exemple, hi havia Edicions 62 amb una adreça http://www.demon.co.uk/pma/Ed62. O La Caixa, amb una adreça només numèrica: http://147.83.242.5.

Les universitats hi tenien un paper clau, sobretot la Jaume I de Castelló, la Politècnica de Catalunya i la de les Illes Balears. No sols hi aportaven els continguts propis, sinó que obrien els seus servidors a tota classe d'experiències com els fantàstics "Contes per a Extraterrestres", editats per la colla castellonenca dels Bellver.

Tots aquests recursos i alguns més es van agrupar aquell 14 de juny a La Infopista, sota un manifest programàtic que afirmava que «ha arribat l'hora d'alçar barris dins de la xarxa».

El manifest afirmava que Internet, «que va començar com l'exemple més preclar del vilatge mundial, avui ja és una megalòpolis, una enorme conurbació. I, per això, com passa també al món real, els seus habitants comencen a reconèixer-se més als seus barris que a la seua globalitat [...] No és lluny el dia que algú podrà navegar per Internet cercant els recursos que més li interessen i sense abandonar el seu idioma local [...]».

La Infopista va créixer de manera molt ràpida. Tant, que abans d'un any ja havia alterat completament el seu propòsit. Iniciatives com La Plaça Internet, per al seguiment de les eleccions del 1994, o la primera edició de les 24 Hores a Internet, van obrir de manera clara les portes del directori cap al periodisme de nou format que a la xarxa començava a prendre forma.

Un any després, La Infopista ja agrupava més de mil recursos. El febrer del 1996 ja eren més de 40 les empreses que feien de servidors. I s'havien incorporat a la xarxa mitjans comarcals,

El nombre de webs registrades a La Infopista havia passat de 120 el juny del 1995 a 400 el gener del 1996. I en un salt espectacular es van enfilar fins a les 1.500 aquell mateix mes de juny.

Amb tot això, un mes abans, el maig del 1996, La Infopista havia desaparegut per donar pas a VilaWeb.

Telefónica havia posat en marxa aquell gener Infovía, un nom que generava confusions poc interessants. I, a més, la doctrina de la comunitat virtual prenia forma. Es va cercar crear una imatge més propera i amable, més de població virtual acudint al prefix Vila, seguit de l'inevitable Web.

VilaWeb en aquella època incorporava ja de manera estable seccions informatives com els xats (el primer dels xats d'actualitat, de fet, es faria aquell 11 de setembre tenint de convidat l'Àngel Colom, aleshores secretari general d'ERC), els fòrums, un projecte massa incipient de mercat i la biblioteca. Però, sobretot, aquella estructura permetia ja l'aparició d'una portada que destacava en una columna les webs més interessants del dia i, a l'altra, es feia ressò de tot el que passava a VilaWeb.

Fruit de totes aquestes innovacions va ser la consolidació d'un discurs propi sobre el model periodístic a aplicar a VilaWeb. Aquest discurs, aquests conceptes, es van anar estenent i han estat sovint referència en congressos i debats.

EMOJI PAELLA

El primer emoji en valencià.

Potser siga contradictori perquè els emojis per definició no estan en cap llengua però si els emojis parlaren alguna llengua de segur l'emoji de la paella seria el que més parlaria en valencià. A més, la història d'aquest emoji és ben curiosa.

La "operació paella emoji" es va iniciar l'any 2014, amb la intenció de convertir el reconegut plat valencià en una emoticona present en tots els teclats del món. Dos anys van ser precisos perquè aquest arròs d'un característic color groc fora integrat en l'enciclopèdia emoji.

Alemany va viatjar a dos continents i va mobilitzar a les xarxes socials perquè reclamaren la inclusió de la paella dins del ventall d'emojis existent. Wikpaella, una associació que defensa aquest plat típicament valencià, es va posar en contacte amb Eurgeni Alemany per a dinamitzar uns premis que organitzen anualment i com a acció en xarxes socials se li va ocórrer que podríen demanar l'emoji.

L'acció va tindre un abast inesperat, fins i tot per al mateix Alemany, fins al punt en el qual una marca d'arròs valencià es va posar en contacte amb el còmic per a iniciar una petició formal que demandara la creació de l'emoticona de la paella. El que va començar com una broma va anar creixent i l'any 2015 comença la campanya en les xarxes.

El següent pas va ser posar-se en contacte amb Unicode, un estàndard que permet que totes les empreses de telecomunicacions compten amb les mateixes emoticones. Alemany va viatjar fins a San Francisco per a trobar-se amb Unicode. Unicode li va imposar dos requisits: el primer, que l'element fora recognoscible mundialment i, el segon, que existira un clam del públic reclamant la paella emoji.

L'emoji va ser trending topic internacional en dues ocasions. El suport internacional que va rebre la paella emoji i les milions d'adhesions d'usuaris de xarxes socials a la campanya -Alemany destaca la del xef espanyol José Andrés- van propiciar que en 2016 s'incloguera la paella en tots els teclats del món.

Fins i tot va anar al Japó a parlar amb el creador dels emojis, Shigetaka Kurita, i rebre la seua benedicció per a crear una emoticona de la paella.

No obstant això, la inclusió de la paella en ordinadors i dispositius mòbils no va causar la reacció esperada entre els valencians. Algunes empreses de telecomunicacions havien inclòs una paella amb ingredients d'allò més variat, com a pésols, clòtxines o gambes, sense respectar la recepta tradicional del plat, elaborada amb pollastre i conill. Això no era paella, era 'arròs amb coses'". Però el clam popular de la paella emoji no havia decaigut i, una vegada més, es va aconseguir canviar el disseny de l'emoticona.

Té la particularitat de ser el primer emoji que representa a la cuina espanyola i la valenciana, en concret. Està el ruquet mexicà, hi ha menjar japonés, pizza... Però aquest era la primera icona pròpiament espanyola i valenciana.

Altres regions espanyoles i organitzacions han contactat amb Eugeni Alemany per a demanar-li consell de com arribar a convertir en emoticona altres plats d'Espanya, però es mostra escèptic respecte a si compleixen els requisits de "internacionalització". "

La mort de Guillem: trending topic mundial

VALENCIANO-CATALANO-BALEAR

#La mortdeGuillem.

El film La mort de Guillem i la seua retransmissió simultània per Apunt, TV3 i IB3 va generar el primer TT mundial amb un punt de partida valencià però usat a tota la comunitat lingüística del valencià-català.

La importància del fet és rellevant en tant que es tracta d'un film en valencià de temàtica valenciana i amb finançament ciutadà que en un món infoxitat i saturat va aconseguir col·locar una temàtica ideològica com a referent de debat a nivell mundial en llengua pròpia.

Anteriorment fets com els de l'1Octubre a Catalunya o els referèndums havien sigut TT en valencià-català i s'havien tuitat a tots els territoris però aquesta és la primera vegada que l'impuls i la temàtica són valencianes.

EL PRIMER MEM VIRAL 100% VALENCIÀ

En el calendari de memes de 2019, sens dubte el de l'arròs caient ocupa un lloc molt especial en la casella del mes d'abril. Té humor, una mica de drama i una composició visual pròpia d'un quadre de Velázquez. Una família observa el moment en què el seu menjar està a punt d'acabar en el sòl. La imatge presa a Villar del Arzobispo (València) ha inspirat infinitat de versions diferents publicades en xarxes socials. La foto és pur costumisme. Dos homes presumint d'una gran paella mentre no s'adonen que tot s'està caient. Una dona, que veu el que ocorre, crida, mentre que en el centre veiem a la figura més cridanera de la foto, l'home que espera, impassible, el desastre. Un últim personatge ix de l'enquadrament per l'esquerra fugint de l'ocorregut. La composició no hauria eixit tan perfecta ni a posta, i no sols ens ho diu la lògica, sinó que així ho confirma un dels seus protagonistes, Juan José Zanon. Un dels dos homes que subjecten la paella, culpable, segons diu, del que va passar i que encara al·lucina de veure el lluny que ha arribat tot.

Foto: (Foto: iStock. Antonio Guillem)

L'autor de la foto que arrasa en Twitter: "Fins fa res no sabia què era un meme"

Guillermo Cid

"Aqueixa foto, encara que s'ha fet famosa ara, ja té un any. La vam fer en una festa que feia el meu germà, el que està al meu costat subjectant la paella, pel seu 50 aniversari. Sabíem que era boníssima, però no teníem ni idea que anava a arribar a tant", explica Zanon en conversa amb El Confidencial. Segons compte, és un costum de la seua família fer aquest tipus de festes en una caseta que tenen a Villar del Arzobispo (València), però mai els havia ocorregut gens igual. "El meu germà, que és el que cuina i és tot un personatge, sempre la posa en vertical i li ix perfecte. La culpa va ser meua, em vaig posar i va caure tot", comenta entre riures.

Ara volem fer per a salt de pont amb una paella pic.twitter.com/mthrsxexce— JuanjoseZanon (@JuanjoseZanon) 11 d'abril de 2019

Fins que arribe jo pic.twitter.com/r7sbbsktg1— JuanjoseZanon (@JuanjoseZanon) 11 d'abril de 2019

Aquest valencià de 37 anys que viu habitualment a Torrent conta tota la història amb molt d'humor i és que així ha preferit veure l'ocorregut. "La veritat que la imatge és una obra d'art i és normal que agrade, no pot ser més autèntic tot. També et dic, poques vegades ens ho passem tan bé amb un arròs com en aquella ocasió. Ens vam estar rient hora i mitja amb la qual muntem, encara que el que millor s'ho va passar sens dubte va ser el meu gos, es va posar fins dalt d'arròs", explica mentre deixa clar que això no és una paella, que és un arròs del 'senyoret'. "És que la gent es confon".

Ací la imatge ja exposada en el Museu del Prado com a part de l'exposició temporal "Paella o arròs amb coses" de Pedro Pablo Rubens pic.twitter.com/o0ywbpn7nr— Julwiki 籠 'THE LOOPY PUCELAN' © (@julwiki) 10 d'abril de 2019

L'Últim Sopar, Leonardo da Vinci (1495)


~ Paella sobre llenç ~ pic.twitter.com/ldol6ll6fw— in (@offensiveprank) 10 d'abril de 2019

Per a més inri, els papers dels diferents protagonistes en la realitat quadren a la perfecció amb el que evoca l'escena. Amb la paella estan Juan José (esquerra) i el seu germà. A la dreta la seua mare, i a l'esquerra, assegut, el seu pare. "En la festa érem 10 o 12 persones però va coincidir que només eixíem els 4".

Els seus protagonistes han tornat a posar quasi cinc mesos després en la mateixa situació. Aquesta vegada, amb final feliç.

Juan José Zanon, que apareix en el meme al costat esquerre de la paellera, és qui ha compartit el dimecres 28 d'agost la seqüela d'aquesta obra mestra d'Internet a través del seu perfil de Twitter. S'ha compartit més de 4.000 vegades en menys de dos dies.

A l'abril, el propi Zanon explicava a través d'una imatge com es va gestar el moment. Al principi, el seu germà va posar al costat dels seus pares amb la paellera col·locada pràcticament en sentit vertical. Va ser el moment en el qual ell es va acostar a fer-se una altra foto quan el menjar va acabar en terra. La foto ja tenia un any quan es va difondre a través de Twitter. Va començar a moure's quan la va compartir amb uns amics per WhatsApp.

La imatge original de l'accident es va popularitzar a través d'un usuari alié a la família, @HermanBreadface. Es va compartir més de 21.000 vegades i va donar peu a un bon nombre de versions diferents. La majoria d'elles feien referència a quadres, seguint la broma del text que acompanyava a aquest primer tuit: "La Passió de Donya Charito. Oli sobre tela".

Història dels inicis del valencià-català a Internet

1. Introducció


Hi ha una pàgina web que es diu Alexa [ www.alexa.com ]. Alexa ha creat un servei molt interessant que avalua i estudia el nombre de visites que té cada pàgina web del món, o ho fa, com a mínim, amb uns quants milions d’elles. Més que suficients. De les dades d’Alexa, garbellades treballosament, hi ha alguns indicis que permeten mirar, per primera vegada amb una certa solidesa, el panorama de les llengües a Internet. Per exemple: entre els deu webs més visitats del món n’hi ha sis en anglès, però tres en coreà i un en japonès. Entre els vint-i-cinc més visitats l’embat asiàtic (sorprenent a primera vista) és més gran encara: nou en coreà, tres en xinès i un en japonès contra quinze en anglès. I si el càlcul es fa sobre els cinquanta webs més visitats del món aleshores la victòria és clara: vint-i-un webs, vint-i-un!, en coreà, dèsset en anglès, sis en xinès i sis en japonès. Sorpresos? La xarxa, segons com es mire, parla coreà?


Mirant més dades, el primer web en cap idioma llatí apareix en el número seixanta-nou de la llista i correspon a un web brasiler, per tant en portuguès. Entre els cent primers webs del món, curiosament, n hi ha tres en portuguès i un en italià. Però cap ni un en francès, espanyol o alemany, per dir tres llengües poderoses. Per trobar els primers webs en aquests idiomes cal calcular sobre la base dels dos-cents webs més visitats del món. I aleshores sí. Entre els dos-cents webs més visitats del món es troben pàgines en les llengües ja esmentades (anglès, coreà, japonès, xinès, portuguès i italià) i també en alemany, francès, italià, suec i espanyol espanyol de Mèxic, bàsicament. Si la llista s’allarga als cinc-cents webs més importants aleshores apareixen també l’holandès, el danès, el grec, l’hebreu, l’àrab, el rus i el noruec. Però dir que apareixen vol dir que hi ha un o dos webs en aquestes llengües, tres com a molt, que se situen entre els cinc-cents més importants del món. Així doncs només hi ha divuit llengües entre els cinc-cents webs més visitats del món, webs que acumulen la major part del tràfic mundial. El primer web en català, el de «La Caixa», [ www.lacaixa.es ] apareix en la posició 1.293.


Són sorprenents aquestes dades? Insòlites? No massa. No massa si es creuen amb el nombre de persones connectades a la xarxa. Aleshores es pot observar que guarden una proporció raonable. La distribució geogràfica dels usuaris d’Internet al món dibuixa un mapa fortament marcat en poques àrees. Hi ha una taca molt gran en algunes zones dels Estats Units (bàsicament a Nova Anglaterra, a Califòrnia, a Florida i a la densitat de Nova York i Nova Jersei…). Hi ha una altra taca consistent en algunes àrees de la Unió Europea (Gran Bretanya, Holanda, Alemanya, nord d’Itàlia…). I hi ha unes taques intensíssimes a Israel, el Japó, Corea del Sud i Taiwan. Això, parlant en nombre absolut d usuaris, vol dir que, aproximadament, hi ha cent seixanta-vuit milions de ciutadans dels Estats Units amb connexió a Internet, seixanta- nou milions de japonesos, cinquanta-nou milions de xinesos, quaranta-un milions d alemanys, trenta milions de britànics, vint-i-set milions de coreans, … o més de sis dels nou milions de suecs ja que aquest país, amb el 68,5% del total de la seua població amb accés a Internet, és el país més connectat a la xarxa. O poc li falta per disputar-se el lloc capdavanter amb Corea del Sud.


Pel que fa al conjunt de l’Estat espanyol hi ha desset milions de persones que tenen accés a la xarxa, segons Nielsen NetRatings. Pel que fa al nostre país, l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) [ www.aimc.es ] elabora de manera sistemàtica un seguiment de l’accés a Internet per comunitats autònomes segons aquestes dades, el març de 2003 el 27% dels ciutadans de les Illes, el 21% dels ciutadans del País Valencià i el 28% dels ciutadans del Principat estan connectats a la xarxa (no hi ha dades semblants d’Andorra o la Catalunya Nord). Això, partint de la base més o menys assumida dels onze milions de ciutadans als Països Catalans ens podria donar una xifra aproximada que s’acostaria als tres milions d’usuaris; i no tots ells catalanoparlants.


Posant ara en context aquesta xifra cal concloure que hi ha, com a màxim, com a màxim!, uns tres milions de catalanoparlants a la xarxa. Contra, per exemple, uns vint-i-set milions de parlants del coreà. O uns vint-i-cinc milions de parlants de l’italià, o més de sis milions de parlants del suec. Aquestes són les xifres i aquesta és per tant la divisió en la qual juga el català. Però: com ho fa? què tal li va? Un repàs a la història de la presència del català a la xarxa i de la seua realitat actual porta forçosament a afirmar que li va molt millor del que hauria estat previsible si es fa cas de les dades demogràfiques del país, de la llengua i del nombre de persones connectades. Però, també aquest mateix repàs, ha de portar a entendre que tot això no passa perquè sí ni ha estat fruit de casualitats més o menys afortunades. Molta gent hi ha ficat el coll per aconseguir fer de la presència del català a Internet un dels escassos «exemples d’èxit» lingüístic que el català s’ha pogut apuntar els darrers anys.


2. Els orígens de la xarxa en català


Quan es van crear els primers webs al nostre país, a l’any 1993 i 1994, la majoria eren en anglès. No era estrany. Ja que en aquell moment el web era un fenomen absolutament minoritari, centrat en els ambients universitaris. Els qui viatjaven virtualment només es relacionaven sobre la base de temes molt especialitzats, normalment eren professors universitaris i per a ells l’anglès, com a mínim llegir en anglès, no era un problema.


El primer web català el varen crear a la Universitat Jaume I de Castelló, Jordi Adell i els germans Carles i Antoni Bellver. Era un web molt limitat si el mirem amb els ulls d’ara (tenia una sola plana), però tenia el valor de ser un dels cent primers webs que varen existir arreu del món. La pàgina només contenia el logotip de la UJI i quatre vincles. Segons recorden els seus autors (perquè el document original no es conserva enlloc), «eren quatre icones en columna, amb un parell de frases a la dreta de cadascuna i el corresponent enllaç». Els quatre espais contenien una mena de benvinguda a la Universitat Jaume I en anglès, un vincle al directori del personal del centre, directori que estava en català, un altre al servidor Gopher que ells mateixos havien creat un any abans i un enllaç al sistema de dades de la Biblioteca de la UJI que també estava en català. Tot plegat, instal·lat en una venerable màquina Hewlett-Packard de l’època (sobre el model exacte de la qual hi ha una certa polèmica) i batejada amb el nom de Pere III… seguint el costum dels informàtics de la universitat de batejar cada màquina amb un rei de la corona catalana. Aquell, tan concret, era l’inici de la Internet catalana, precursor ja de moltes coses que vindrien després.


El maig de 1995, i encara amb poquíssims webs en marxa arreu del món es posava en marxa La Infopista, el directori que anava a ser el precursor de VilaWeb [ www.vilaweb.com ]. La Infopista contenia una seixantena d’enllaços a tots els webs que tenien alguna relació amb el nostre país relació que en alguns casos era excessivament benevolent i laxa. Entre aquells webs fundadors un percentatge ja important estava en català. I en la nostra llengua tant hi havia webs d’astronomia (com la del Grup d’Astronomia), com revistes de ciència-ficció (Contes per a Extraterrestes), com les incipients pàgines d’esports (L’expedició de l’UPC a l’Everest) o de grups socials com el Moviment d Objecció de Consciència de València. La trampa era òbvia: la majoria de webs estaven en servidors universitaris perquè aquests servidors eren en la pràctica i aleshores els únics assequibles. Així, el web del Grup d’Astronomia estava al Centre de Supercomputació de Catalunya, el de Contes per a Extraterrestes a la Jaume I de Castelló, el de l’expedició a l’Everest estava a la UPC i la del Moviment d’Objecció de Consciència a la Universitat de València. I com que estaven en àmbits universitaris, neixien en àmbits universitaris i s’adreçaven a un públic universitari bàsicament, la normalitat del català era aclaparadora.


Van ser uns anys enormement il·lusionants on especialment la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat de les Illes Balears, però també totes les altres universitats del país, varen saber fer de pal de paller indiscutible de la xarxa. I la varen catalanitzar en la base. Perquè en aquells moments qui arribava al web el trobava, naturalment, expressat en català. Algun dia, caldrà reconèixer públicament aquest esforç de les universitats, dels departaments, professors i investigadors que varen entendre que aquell recurs escàs que era la web no es podia limitar a funcions acadèmiques estrictes. Sense això, sense aquesta intuïció, sense aquesta capacitat creativa, les coses no serien com són avui.


3. La febre de l’or


Especialment perquè immediatament després de l’etapa universitària va arribar l’especulativa. I aquesta va ser profundament desfavorable per al català. Tant, que va arribar un punt que semblava que acabaria amb la presència de la llengua catalana a Internet. O que la deixaria en un racó secundari i folkloritzant.


Vist des d’avui és bastant difícil explicar com va passar tot el que va passar en aquells anys d’especulació i bogeria financera. Milions i milions de les velles pessetes es van canviar de mans sense massa sentit en una cursa embogida fomentada en la ignorància del que s’estava fent, en una ànsia no dissimulada de guanyar el màxim de diners en el mínim de temps possible i en el mimetisme babau del que passava a Amèrica. Una part d’aquesta cursa consistia precisament a creure que Internet era sobretot un mitjà global i que aquesta globalitat (en el nostre cas) es plasmava en la invasió d’un suposat mercat llatinoamericà que el temps ha demostrat no solament que era inexistent sinó també que intentar crear-lo era començar a soterrar diners en un pou sense fons i sense sentit.


Siga com siga, el cert és que la «febre del (suposat) or» es va apoderar del país i no va quedar ni una sola empresa d’Internet sense tocar. Les ofertes esbojarrades de compra queien del cel amb una facilitat pasmosa, sempre amb la promesa d’assaltar el món a partir del petit negoci inicial.


Tant es va apoderar aquesta febre del país com perquè esclatés el deplorable cas Olé. Deplorable primer, en la perspectiva dels anys passats, per l’evident innocència (per dir-ho d alguna manera) de milers de persones que es van veure enredades en una trampa matussera. I no solament de milers de persones anònimes i poc coneixedores del mercat o de la tecnologia. No. Les hemeroteques són molt cruels i estan plenes de declaracions d’importants dirigents empresarials i polítics del país que enalteixen en aquell moment l’Olé com el model a seguir. I encoratgen la gent a seguir el seu exemple. Els pocs, poquísims, que varen discrepar ja aleshores en públic i per escrit i que varen denunciar els fets, entre ells l’autor d’aquest article, són molt conscients de la soledat en la qual varen viure aquells anys terribles.


Des del punt de vista de la llengua, a més, l’afer Olé va tenir unes conseqüències nefastes que encara s’arrosseguen avui. Cal recordar que el cercador (com tothom sap, avui ja inexistent) estava creat amb diners i en els locals de la Fundació Catalana per a la Recerca. Malgrat això aquell cercador va excloure els webs en català del seu repertori. És a dir, que si algú intentava registrar un web en català a la base de dades de l’Olé, aquest li responia afirmant que no podia ser i que no podien registrar- la, explícitament, per estar en català. Com que la història s’ha volgut confondre diverses vegades de manera intencionada més val refrescar-la una mica. Des dels seus inicis Olé va instaurar aquesta política consistent a no acceptar la inclusió en les seues pàgines de webs en català (cosa que no feia cap altre cercador del món, ni el Yahoo! que aleshores ja era el més simbòlic i que acceptava sense problemes webs en català). Era el moment en què alguns es pensaven que ocuparien tot el mercat llatinoamericà i en el qual aquests mateixos personatges pensaven que qualsevol mostra de catalanitat podia impedir aquest objectiu; un objectiu que, de tota manera, i com alguns ja varen afirmar aleshores, no havien d’aconseguir mai. Al Parlament de Catalunya, ERC va presentar una moció reclamant, no per quin motiu Olé estava en castellà (que això no ho qüestionava ningú), sinó com era possible que l’Olé prohibís el català, havent estat finançat amb cabals públics. La primera reacció per part de la Fundació va ser la de desqualificar els crítics. Després la de prometre un cercador en català que es diria Festa! i que mai no va aparèixer. I, finalment, la de desentendre-se’n. Uns mesos després Telefónica escenificava a través de l Olé la monumental operació especulativa que tots coneguem avui. I que podria haver escenificat amb qualsevol web de l’època. Perquè el cercador era irrellevant, com ho ha demostrat el pas dels anys, malgrat que alguns polítics intenten encara treure suc d’una història cristal·lina manipulant, conscientment o no, el que va passar. L’estil Olé, tanmateix, va marcar amb molta força l’època en la qual precisament es produiria el pas de la benevolent Internet universitària als taurons de la Internet comercial. I ho va fer deixant una petjada forta.


En general, es pot dir que per al món de la indústria i del comerç la primera notícia d’Internet, la primera que els va cridar l’atenció, va ser que hi havia una empresa catalana «oberta al món» (i això havien de traduir-ho per «en castellà, per tant») que es menjaria Amèrica Llatina i que anava a produir un negoci tan imponent com no s’havia vist mai. I un enriquiment colossal dels seus propietaris que no es va produir tampoc però que aleshores semblava creïble. Aquesta imatge va fer fortuna i varen ser moltíssimes les empreses que en seguiren les petjades: webs en castellà «perquè s’adrecen al món» oblidant que a qui primer s’adrecen és als clients propis. Algun dia algun economista hauria de comptar quants milions s’han enterrat alegrement a l’Amèrica Llatina en el nom d aquest discurs. N’hi haurà per fer-se’n creus.


Per altra banda, més enllà de muntatges especulatius, la bombolla va crear un altre problema greu en estratificar de manera vertical la xarxa sota les operadores telefòniques. Tant les que maldaven per competir amb Telefónica, com, encara més, aquesta, l operadora «dominant», que ara se’n diu.


Telefónica, en una acció que es podria qualificar de pràctica monopolística, va envescar el parany (Infovía) en el qual els proveïdors d accés acabarien quedant atrapats i, a partir d aleshores, va comprar tot el que se li posava al davant. I això va provocar que les altres competidores en el controvertit procés de liberalització de les telecomunicacions li seguiren el camí. Si Telefónica comprava Olé, aleshores Retevisión s’ embarcava en l’onerosíssima compra dels drets de creació d’un Excite en espanyol * que desapareixeria als pocs anys, totalment inútil i sense aconseguir cap ni un dels objectius que s’havia fixat.


El procés d’estratificació vertical d’Internet sota les operadores telefòniques ha acabat destrossant la major part de la incipient trama empresarial pròpia de la xarxa. No queden pràcticament empreses purament Internet. I també ha capgirat la balança entre Madrid i Barcelona (i això té un gran impacte sobre la llengua) en favor de la ciutat on estan les seus centrals d aquestes companyies telefòniques les seus reals. Que no és Barcelona.


L’existència de companyies fortes de telecomunicacions a Barcelona hauria estat un gran al·licient per al desenvolupament d’empreses de continguts en la nostra llengua, que n’haurien estat per definició proveïdors. Però Menta, l’aposta més clara de totes i probablement l’empresa que més il·lusions ha creat en els últims anys, no va saber remuntar el vol. El fet és que ara no hi ha res a què agafar-se. Les empreses de telecomunicacions, en general, atrapades per una liberalització a mida de Telefónica i sense possibilitats de fer negoci real, volen pocs continguts de tercers i els que volen els volen en espanyol. O desenvolupen molt pocs serveis i els pocs que desenvolupen ho fan en espanyol.


Hi ha una dada enormement significativa al respecte: tots els grans cercadors internacionals ofereixen serveis en català i cap ni un dels portals espanyols ho fa. Matèria per a politòlegs, sense dubtes. Però també matèria de reflexió sobre el poder de la xarxa catalana. Perquè allà on el panorama cridava completament al pessimisme, de sobte va i apareix un escenari favorable. Una xarxa normal.


4. Una xarxa normal


La fase especulativa va ser molt dura i ha deixat, com s’acaba de dir, rèmores importants, però passada aquesta, i anatemitzada, la normalitat ha anat creixent de manera molt constant pel que fa a la xarxa catalana. I això l’ha fet, fins i tot consolidar-se més del que era d’esperar.


L’any 2000 van començar a aparèixer enquestes sobre la presència del català a Internet. La primera es va publicar a VilaWeb i estava realitzada per Jordi Fraginals a partir de cerques a AlltheWeb que prenien com a base models de llengües. L’estudi avaluava aleshores en prop de mig milió el nombre de pàgines en català existents a la xarxa. Aquest fet col·locava la nostra llengua en la posició denou respecte al total de les llengües usades a Internet. Però si es relacionaven les pàgines amb el nombre de parlants el català saltava a la quinzena posició. L’enquesta va tenir un fort ressò a la xarxa ja que en aquell moment era molt pionera i pràcticament no hi havia dades sobre la diversitat lingüística a Internet. Per això es va reproduir molt en grans webs americanes i es va publicar als mitjans especialitzats d’arreu del món, i va provocar de sobte interès, ni que fos per curiositat, respecte al català.


Mentrestant algunes iniciatives començaven a posar les bases de la «comptabilitat» del català a la xarxa. Per una banda, la campanya «indexem en català» [ http://rc51.upf.es/morgana/altres/pub/indexem/indexem.htm ] i per una altra l incipient treball de Softcatalà [ www.softcatala.org ] ajudant a integrar el català als grans cercadors internacionals.


La primera d’aquestes iniciatives, «indexem en català», la va engegar el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Lluís de Yzaguirre, i consistia a reclamar a tots els creadors de pàgines que indicàrem el fet que estava en català afegint en el format HTML el metaname «català» *: Això permetia als cercadors internacionals «reconèixer» les pàgines en català i comptabilitzar-les de manera fàcil i concreta. També es va elaborar una llista de mots buits en català [ www.iula.upf.es/altres/pub/ca_stop.htm ] que es va posar a l’abast de qualsevol cercador per tal que aquests tingueren una manera correcta d’identificar les pàgines en català i de negligir totes les paraules gramaticals i altres paraules buides a l’hora de fer un índex. Aquesta era una feina imprescindible si es volia aconseguir que el català fos present en aquells cercadors. Yzaguirre també va ser responsable aleshores d’una petita trampa que va permetre en un primer moment cercar webs en català a través d Altavista [ www.altavista.com ] o de Google [ www.google.com ] un nou cercador que esdevindria en molt poc temps el punt central de la xarxa al món. Aquesta petita trampa consistia a cercar d’acord amb una sintaxi peculiar que era «+(paraula) +és +(dels quan què)». D’aquesta manera el cercador cercava la paraula desitjada i mirava si a la mateixa pàgina figurava també l’expressió «és» i una o més de les tres altres expressions. El descobriment, sensacional, era que si una pàgina web contenia les paraules és i com a mínim una de les paraules dels, quan o què aleshores aquella pàgina estava sens dubte en català. La fórmula va costar de trobar (va ser complicat, per exemple, trobar diferències entre paraules essencials en català i en romanès) Però un cop localitzada la fórmula, aquesta va precipitar molt els esdeveniments.


Per una banda, va demostrar el que després seria una constant: que la iniciativa particular, la qualitat i l enginy podrien fer un paper determinant en la batalla pel català a la xarxa. I d altra banda, va demostrar a les empreses i als grans cercadors que seleccionar el català, i afegir-lo com una opció, no era ni costós ni difícil.


I el març de 2001 tot això va esclatar. Per una banda Altavista i AlltheWeb van ser els primers grans cercadors internacionals en obrir un portal en català. I per una altra Google va rebre una fortíssima campanya de correus reclamant una versió en català. El 16 de març, concretament, Google va obrir el web en català, en el qual portaven treballant des de feia temps amb el suport de l organització Softcatalà. Primer van traduir la interfície i ben aviat van adoptar la possibilitat de fer cerques exclusivament en català. Com que el poder de Google començava a ser ja aleshores tan gran la seua iniciativa anava a ser ràpidament seguida per altres. El gener de 2002, Lycos se sumava als portals internacionals que obrien seccions en català * i pràcticament ja no quedava ningú sense. A banda de Lycos, Altavista, AlltheWeb i Google també havien inclòs el català Euroseek i Yahoo!


El cas Yahoo! va moure una certa polèmica. I això perquè totes les iniciatives anteriors s havien fet o bé com una tàctica comercial dels portals internacionals o bé pel suport i la mobilització de la comunitat internauta catalana. Sense demanar res a canvi, ni cap subvenció. Yahoo!, en canvi, va crear un portal en català (el desembre de 2001) a canvi de vuitanta milions de pessetes aportats per diverses institucions *.


Cal parar un esment especial a l’enorme activitat realitzada des de 1998 per Softcatalà. Softcatalà és una organització sense finalitat de lucre, l’objectiu bàsic de la qual és fomentar l’ús del català a la informàtica, Internet i les noves tecnologies. Està formada per professionals, estudiants i usuaris que abasten els camps propis d’una organització d’aquestes característiques: enginyers informàtics, filòlegs, dissenyadors i traductors que realitzen aquesta feina d’una manera desinteressada. Softcatalà ha estat la responsable en tots aquests anys de la traducció i adaptació al català de dotzenes de programes (bàsicament de codi lliure) amb una eficàcia demolidora ja que han aconseguit, sense reclamar mai ajuts, omplir la pantalla amb versions de tots els programes necessaris per al dia a dia d’un usuari normal. Des de l’Open Office al Navegador. La credibilitat que els ha donat el seu alt nivell de qualitat i independència els ha convertit a més en una referència moral de primer nivell a la xarxa en català. I, a més, ells van ser els qui varen convèncer Google i el varen ajudar a establir una àrea catalana dins seu.


Els anys que van entre el 2000 i el 2002 varen ser, doncs, els decisius per a sedimentar la presència del català a la xarxa. Una presència que no havia estat posada mai en dubte però que havia estat qüestionada de forma clara en els anys de la voràgine especulativa. La fase final d aquesta voràgine va coincidir, però, amb la cristal·lització de molts projectes en català com els que ja s han explicat i també amb la consolidació d un nivell d audiències notable per als principals webs en català. Fet que va acabar de dissipar els dubtes sobre la potencialitat de la xarxa per a la nostra llengua.


I ja al gener de 2003 les dades d’Alexa * van permetre constatar que entre els vint mil webs més visitats del món n’hi havia deu de catalans: A banda el ja esmentat de «la Caixa» [ www.lacaixa.es ], el més visitat de tots els catalans, quatre eren d institucions: Generalitat de Catalunya [ www.gencat.net ], Generalitat Valenciana [ http://www.gva.es ], Ajuntament de Barcelona [ www.bcn.es ] i Servei de Telemàtica Educativa de la Generalitat de Catalunya [ www.edu365.com ]. Dos eren d’universitats: el de la Universitat de Barcelona [ www.ub.es ] i el de la UOC [ www.uoc.edu ]. Dos més eren de mitjans de comunicació: el de El Periódico [ www.elperiodico.es ] i el de VilaWeb i el darrer era el del F. C. Barcelona [ www.fcbarcelona.es ]. Era una dada que indicava que s havia consolidat un nucli de webs amb una audiència forta que afegia un nivell més a la peça bàsica, que era l’existència de nombroses pàgines web en català. Ara es podia dir que no solament n’hi havia molts, sinó que també n hi havia de potents.


Altres mètodes de comptabilitat han servit per a confirmar encara més l’existència d’aquest nucli de webs amb un públic nombrós en català que fan de pals de paller d’una comunitat molt àmplia. Així les dades de l’OJD situen, per exemple, La Caixa com el banc més visitat, o El Periódico i VilaWeb en la banda alta dels diaris amb més lectors en el conjunt de l’estat. La web de TVC [ www.tvcatalunya.com ] queda també entre les més visitades en l’apartat de televisions. I altres webs com la de l’Avui [ www.avui.com ] ocupen llocs importants. En el cas de l’Avui cal destacar, a més, que va ser el primer diari de l’Estat que va ser present a la xarxa i ha fet sempre una aposta molt rotunda per esdevenir un autèntic diari de referència a Internet.


Però més enllà de les puntes de l’iceberg, sens dubte el que dóna consistència a la xarxa en llengua catalana és la seua enorme extensió. Si es va a dmoz [ www.dmoz.org ], el directori de codi lliure vinculat a Google es troba que, segons dades de juny de 2003, hi ha registrats 27.764 webs en català. Una xifra important. Sobretot si es compara amb el nombre de webs en idiomes com ara el txec (11.201) el rus (18.633), el noruec (12.289) o el suec (37.654). I cal no oblidar que Suècia és el país més connectat del món i que hi ha més del doble d’usuaris de llengua sueca que de llengua catalana.


Aquest nombre tan alt de webs en català té, a més, un parell de característiques molt importants, que cal destacar. La primera és que s’hi troba de tot. Des de la més alta cultura a la pornografia. Des de les webs personals als grans projectes institucionals. Des de webs elementals d una sola pàgina a projectes complexos i que són difícils de trobar en altres llengües. Un bon exemple seria el web del Diccionari Català-Valencià-Balear [ http://dcvb.iecat.net/ ], un dels diccionaris més complets accessibles en qualsevol llengua del món de manera completa a través de la xarxa. Curiosament cal dir que el diccionari ha estat digitalitzat a Pondichery, una ciutat-estat al sud-est de l’Índia. Una altra paradoxa (o no) de la globalització.


La segona característica essencial del fenomen és que és molt homogeni territorialment. Avui ja no queda cap comarca dels Països Catalans on no trobem webs en llengua catalana i en la majoria dels casos els webs més importants són els de llengua catalana. Això és molt significatiu, especialment significatiu, ateses les dificultats per concretar aquest marc per altres vies. Internet, salvant les barreres geogràfiques i administratives, ha aconseguit fer realitat el concepte de comunitat cultural o nacional catalana que en canvi no s ha pogut construir de manera ostensible en la vida presencial.


Tanta és, de fet, la consistència de la xarxa catalana, ara mateix, que quan apareix un nou fenomen aquest és ràpidament assimilat. Per exemple: la darrera moda a la xarxa són els blogs. Doncs bé, la primera anàlisi lingüística dels blogs existents a Internet l’ha fet NITLE Blog Census [ www.blogcensus.net/?page=lang ]. I ho ha fet gràcies a un algorisme estadístic que identifica la llengua amb què s han redactat els diaris personals consultables a la xarxa. I, segons les dades obtingudes, el català ocupa la dotzena posició, ja, amb més de 1.600 blogs o bitàcoles. La xifra, tot i que és molt lluny dels 260.318 weblogs indexats en anglès, és força superior a la de llengües com ara el noruec, el suec, l’hongarès, el polonès, el rus i l’àrab, cap de les quals no supera els 500 blogs. Una altra dada: el català és una de les primeres llengües que té assistents virtuals personals, com ho és la Maria, creada per l’empresa sueca Artificial Solutions [ www.artificialsolutions.com ] i l’èxit de la qual ha sobtat als seus mateixos creadors.


5. Què va malament?


Tot i el balanç positiu de la presència del català a Internet, tal com ja s’apuntava abans, si un espai hi ha, ara mateix, que resulti difícilment permeable, és el del comerç i les empreses. Des del juny de 2002 l’associació WICCAC (Webmàsters Independents en Català, de Cultura i d’Àmbits Cívics) [ www.wiccac.org ] va elaborant un baròmetre sobre la presència del català als webs d’empreses i organitzacions. Els seus resultats són inquietants, per més que els autors avisen que es tracta d un sector concret de la xarxa.


Segons les darreres dades d’aquest baròmetre, que analitza més d’un miler de webs d’empreses, el català a la xarxa gaudeix de bona salut en sectors com ara cercadors i directoris, fires i salons, diaris, ongs, teatre o església. Però, en canvi, té una situació deficitària en àrees molt importants de l’àmbit econòmic. Per exemple, cap marca d’automòbils fa el web en català. O només una de les empreses de treball temporal el gasta. O cap de les institucions de l’Estat*. En conjunt, tanmateix, d’un total de 1.197 webs estudiats, principalment d’empreses o institucions, n’hi ha 492, és a dir el 41,48%, que tenen versió en català.


Però hi ha situacions difícils de raonar. Entre les empreses estudiades n’hi ha algunes que tenen una implantació forta al país i usen amb regularitat la llengua catalana en la seua relació quotidiana amb els clients tradicionals a través d’altres suports. En canvi a la xarxa l’ignoren completament. Així, empreses que no s’atrevirien a evitar el català en la seua publicitat al carrer o a la premsa escrita o a la televisió o en les seues relacions privades amb els clients, ho fan, en canvi, al web. L’efecte Olé, encara?


Més coses que van malament: la inexistència d’empreses potents catalanes en el mercat de les telecomunicacions. S’ha dit abans però s’ha de repetir. Només cal preguntar-se, a manera de paràbola, quina és la SEAT de la societat digital al nostre país. Igual que l’empresa d automòbils va ser un gran instrument per crear una trama important d’empreses auxiliars, es pot pensar que sense un operador potent de lleialtat local el català té un peu coix. O més ben dit: hi ha raons per pensar que un operador local poderós de telefonia facilitaria molt les coses i ajudaria a créixer amb més ímpetu la xarxa en la nostra llengua. I encara un tercer problema a analitzar: Internet parla català amb molta normalitat però i els ordinadors? què parlen els ordinadors? Resulta inquietant pensar que la xarxa és l’excepció en un món on costa tant de trobar un Windows que funcione en català o un telèfon mòbil amb els comandaments en català disponibles o un proveïdor d’accés que facilite les instruccions i la línia de suport en la nostra llengua.


Segurament ara caldrà actuar amb accions contundents per desfer aquest dèficit que és més incomprensible encara a la vista de la fortalesa de la xarxa en llengua catalana.


En aquest sentit cal dir que una gran esperança és la difusió cada vegada més gran de les solucions basades en codi obert com és el Linux. Així la majoria de les grans distribucions d’aquest sistema operatiu com la Mandrake, la Debian o la Knoppik es troben completament traduïdes en català. Altres distribucions com Suse o RedHat també estan en català amb petites excepcions, com les eines d’instal·lació o administració. I hi ha una gran abundància de programes disponibles per als usuaris de Línux en català. I també un gran nombre de programes de codi lliure per a Mac o Windows traduïts i accessibles a través de la xarxa o de diverses edicions en CD-ROM.


6. El paper de les institucions


L’actuació de les institucions del país ha estat més positiva com més maduresa ha anat tenint el conjunt d’Internet al país. Algunes, com l’Ajuntament de Barcelona, han mantingut una trajectòria molt coherent al llarg dels anys i han abocat molts esforços a la xarxa des dels primers temps. En general, però, es pot dir que ara mateix les institucions estan complint amb el que hauria de ser el seu servei bàsic, que és facilitar la comunicació amb els ciutadans i la informació. I que, tot sovint, fins i tot van més enllà del que se suposa que han de fer.


En aquest món institucional hi ha un projecte absolutament central en clau de país que és el de l’Administració Oberta de Catalunya [ www.cat365.net ]. Aquest ha de ser el projecte més consistent i emblemàtic per diverses raons. En primer lloc perquè fa concret el concepte d’una administració al servei dels ciutadans i pensada per respondre a les seues necessitats usant les noves tecnologies. D’aquesta manera és la mateixa institució la que es reinventa dibuixant un model de relació amb els ciutadans molt més actual i eficaç.


Però també perquè és un projecte creat per la suma de les institucions municipals del país, agrupades a Localret [ www.localret.es ] i de la Generalitat [ www.gencat.net ], per damunt dels colors polítics i de les petiteses que marquen els calendaris partidistes. Pocs països d’Europa poden presentar una unanimitat tan gran a l’hora d’afrontar un dels grans projectes de futur, amb totes les institucions treballant de manera conjunta. I això s’ha de valorar en la seua justa mesura. Fins i tot sabent que hi poden haver discrepàncies sobre com es desplega, sobre la velocitat o sobre l’oportunitat en un moment donat.


L’Administració Oberta pot esdevenir també, amb els anys, un dels motors de la indústria telemàtica del país. Especialment si sap evolucionar situant-se a l’avantguarda i aplegant sota el seu paraigua els grups més actius i dinàmics. Un bon exemple del que pot passar es troba a Alemanya. Allà, diverses institucions públiques han decidit abandonar Microsoft. El motiu és que el sistema operatiu Windows no és de codi obert i conté, per tant, línies de codi invisibles. Això fa que les institucions no puguen garantir al cent per cent que les dades facilitades pels usuaris no siguen interceptades i enviades a llocs a través de la xarxa sense els coneixement ni dels usuaris ni de les mateixes institucions *. Per aquest motiu els ordinadors amb Windows han estat substituïts o estan en procés de ser substituïts per ordinadors amb Linux. Però les autoritats alemanyes ja han determinat que la distribució de Linux que s’usarà en aquestes institucions siga una feta per empreses alemanyes. Han invertit molts milions a ajudar a crear aquesta distribució que, en ser usada per l’Administració alemanya, esdevé gairebé immediatament la més completa a efectes d e-government del món. I així les seues empreses faran negoci amb altres institucions estrangeres, molt probablement, creant d’aquesta manera riquesa pel conjunt del país. Jugada rodona, de la qual caldria prendre nota. Per exemple, pensant en exportar part del coneixement lingüístic acumulat tot al llarg d’aquests anys per moltes empreses i associacions del nostre país.


Tot això, però, no ho farà sola l’Administració Oberta. I fins i tot cal dir que és evident que les dificultats tècniques són enormes i que caldrà anar a poc a poc si es vol portar a bon terme un canvi tan radical en l’Administració catalana. Però al seu favor cal anotar l’ambició amb la qual s’ha presentat i ha començat a funcionar *.


7. El català, un cas d’èxit a Internet. Internet, un cas d’èxit per al català.


La història de la presència de la llengua catalana a la xarxa és, doncs, la història d’un cas d’èxit. No cal abaixar la guàrdia i cal encara innovar molt. Però amb la perspectiva dels anys passats seria molt injust discutir la presència aconseguida. Seria molt injust perquè res no feia inevitable una presència important del català a la xarxa.


És cert que la xarxa té uns condicionants que la fan més pròxima al català que no estranya. Bàsicament la seua descentralització i el fet que no poden existir barreres imposades de caràcter tècnic o polític. Si hi hagueren hagut barreres tècniques grosses (si els webs només els hagueren pogut fer grans empreses amb molts milions per davant o amb altíssims recursos tècnics) o hagueren hagut barreres polítiques (si les institucions hagueren hagut d’autoritzar un web abans de publicar-lo, per exemple) és ben probable que el català, a la xarxa, estaria en la situació poc confortable que ara es dóna en els telèfons mòbils, en els DVD, en els sistemes operatius o ens canals digitals de televisió. Segurament l’esforç de la base hauria topat amb una paret gegantesca al davant que no sabríem exactament com tombar. Però no ha estat així i se n’ha de treure profit. L’evidència del fet d’un cas d èxit indiscutible en un àmbit d’alta tecnologia ha d’estimular l’exigència en els àmbits en què els obstacles són més i resulta més complicat de moure’ls només des de baix.


Dit això, tanmateix, hi ha una lliçó central que no s’ha d’oblidar: si el català és avui una de les llengües importants d’Internet és per l’esforç, la creativitat i la innovació generada per milers de persones. Per una bona part, gruixuda, dels probables tres milions d’habitants del nostre país virtual; que, per cert, només registra una derrota a la xarxa: no té nom. I no el té precisament perquè el registre de dominis és l’única cosa que depèn dels estats i concretament de les llistes ISO. En l’únic lloc on hi ha una barrera que no s’ha pogut passar *. A la resta, per sort, s’ha sabut ocupar el lloc que tocava en el planeta global. Sense domini .ct, doncs (per ara). Però amb una xarxa ben i ben viva.


Aquest document és (c) 2004 Vicent Partal. Es permet el seu ús i distribució en qualsevol mitjà sempre que no sigui modificat i s’inclogui aquesta nota.


Vicent Partal és periodista. Fundador l’any 1995, amb Assumpció Maresma, de VilaWeb. Vicepresident de l’European Journalism Center, amb seu a Maastricht.


L’autor d’aquest article va arribar a escoltar un important dirigent de Retevisión justificar la compra d’Excite amb l’argument que «comprar una empresa americana ens donarà titulars més grans als diaris». Ai!


<META name=»language» content=»Catalan»>


Curiosament Lycos era un cercador americà que havia estat comprat per Terra i aquesta empresa seguia sense afegir el català enlloc, malgrat la seua seu formal a Barcelona.


La trajectòria posterior d’aquest portal, que actualment funciona sota mínims, fa pensar que van pesar més els milions que cap altra cosa a l’hora de fer ús del català en el web més emblemàtic de la xarxa però, ni que siga així, la veritat és que la presència del català a la portada de Yahoo! al costat de les altres dotze llengües en què es fa aquest, és un aparador notable per a la nostra llengua i la seua presència a Internet.


Ja existia, en forma més rudimentària, des de 1997, però és a partir de gener de 2003 que les prestacions d ALEXA han permès anàlisis com les que s esmenten.


Només el web http://www.administracion.es/, de l’Administració General de l’Estat, resulta accessible en totes les llengües «cooficials» de l’Estat en una versió limitada. Per altra banda, manté el criteri secessionista de considerar català i valencià llengües diferenciades. Recentment, el Senat ha aprovat una proposició no de llei instant el Govern de l’Estat a prendre mesures al respecte.


Per defensar-se d’aquestes imputacions, Microsoft ha posat en marxa un programa, denominat SHARED CODE, que, sense ser de codi obert, ho és -fins a un cert límit- per a les administracions públiques i per als clients corporatius més importants. Malgrat tot, aquesta iniciativa no ha estat considerada suficient per alguns d’aquests clients, que ja han optat per fórmules obertes.


Novament segons xifres de l’Alexa: el web de l’AOC ha passat, de no estar situat ni entre els 100.000 primers fins el gener de 2003, a oscil·lar, des d’aleshores, de forma constant, entre els llocs 20.000 i 40.000.


Així i tot, si bé la norma ISO que fixa els codis de domini de primer nivell territorial amb dues lletres, i només dues, per a tots els estats i tota una colla de territoris ultramarins allunyats de les metròpolis, d’acord amb la llista de la Unió Postal Internacional, no s’ha d’excloure que en el futur l’ICANN pugui autoritzar la creació de dominis vinculats a entorns culturals. El Senat espanyol, per exemple, ha proposat que el govern porti a l’ICANN el tema de la implantació del domini .his per als webs en castellà de fora d’Espanya.