Revista impresa a una tinta, amb portada a dues o a tres tintes, o a tot color. Periòdic satíric valencià, antimonàrquic i anticlerical, que va tindre una llarga encara que intermitent vida igual que va ocórrer amb els dos periòdics que van portar aquest mateix títol durant el segle XIX. Aquesta època de la Traca, editada per V. M. Carceller, va recollir tres etapes editorials del periòdic que van arrancar respectivament en 1908, 1909 i 1911, quedant unides totes sota una mateixa numeració a partir de 1912 i publicant més de 1.200 números fins al final de la guerra civil. Va destacar per la seua severitat crítica i satírica en els seus dos períodes de vida en totes dues repúbliques, amb signatures satíriques com les de Tramús, Bluff o M A.

Evolució de la Traca des del seu naixement en el segle XIX:

LA TRACA (Semanari pala chent de tro, 15-XI-1884 - 13-III-1887) 113 números publicats, amb set suspensions en la seua trajectòria editorial.

LA NOVA TRACA (pregonera de tota classe de porqueries espanyoles i especialment valencianes, 1894) es desconeix el total de números, van ser escassos.

LA TRACA (1908, continuarora de l'anterior) s'han referenciat cinc números publicats.

LA TRACA NOVA (seguidora del periòdic alegre i festiu que en altres èpoques tan sorollós èxit va aconseguir, 11-IX-1909) s'han referenciat cinc números publicats.

LA TRACA (NOVA, 25-XII-1911 - 25-vII-1912) 39 números publicats.

LA TRACA (Semanari bilingüe, festiu i lliterari, 28-IX-1912), arrancant amb el núm. 46. Any IV. Aconsegueix el número 659 fins a la suspensió -amb alguns balls de números generats per a despistar als censors de l'època- més diversos extraordinaris de tipus almanac.

LA MATRACA (Semanari pa la chent de tro, 21-IV-1916) dènou números.

L'OMBRA (19-VII-1924 - 3-IV-1926) 87 números publicats.

LA CHALA (3-IV-1926) 186 números, més dos extraordiarios

LA TRACA (21-IV-1931 - 1934 i 1938 - 1938), sense dades sobre el total de números publicats, suposadament entorn dels 600.

Trajectòria de totes les publicacions de la Traca i de Carceller:

El primer número de la Traca, subtitulat "Semanari pala chent de tro" va aparéixer a València el 15 de novembre de 1884. Dirigit per Manuel Lluch Soler i amb Luis Cebrián Mezquita com a redactor principal, el setmanari va heretar el gust per la sàtira i les tradicions populars locals de les publicacions en voga del moment editades per Bernat i Baldoví i que circulaven amb gran èxit per la ciutat. S'editava en llengua valenciana de la capital, castellanitzada i sense gens de rigor gramatical, i era d'orientació antimonàrquica i contrària a l'església, denunciant tot tipus d'abusos que es produïen a València amb un to àcid i crític de gran importància popular, que li va permetre aconseguir tirades de 12.000 exemplars. En els seus primers 40 números va ser suspesa en set ocasions i el seu director empresonat per injúries al rei Alfons XII. El 13 de març de 1887 es va publicar el seu últim número, el 113, amb Manuel Lluch encara a la presó.

Però l'èxit aconseguit per aquella primera La Traca va ser tal que durant el següent quart de segle la capçalera va ressuscitar en diverses ocasions. En 1894, es va anunciar La Nova Traca com a "pregonera de tota classe de porqueries espanyoles i especialment valencianes". Va tindre escàs èxit. Navarro Cabanes ha referenciat altres cinc números de la Traca en 1908. Posteriorment, l'11 de setembre de 1909 va eixir a la venda La Traca Nova, que es manifestava "seguidora del periòdic alegre i festiu que en altres èpoques tan sorollós èxit va aconseguir". Van col·laborar en els seus cinc números publicats: José María Puig Torralva i Lorenzo Fuster i Llaza.

El 23 de desembre de 1911, un grup de periodistes liderats pel republicà blasquista Félix Azzati van ressuscitar la capçalera (i l'esperit anticlerical original de 1884) amb l'afegit “Nova” en el títol a xicoteta grandària. Es van publicar 39 números fins al 25 de juliol de 1912, amb col·laboracions dels redactors: Bernardo Morales, José Collado, Vicente Miguel Carceller, Alberto Año i Pedro Xirivella. Finalment, el 28 de setembre de 1912, amb Carceller com a director i editor en solitari, va reaparéixer enrobustida La Traca amb el subtítol "Semanari bilingüe, festiu i lliterari" de "idees republicanes i tendencies sicalíptiques". El seu primer número continuava la numeració de les dues capçaleres anteriors, aconseguint el 46 en el seu IV any. En poc temps, La Traca ja comptava amb 600 subscriptors i 10.000 exemplars de tirada. Aqueix mateix any Carceller va ser detingut i empresonat per injúries a Alfons XIII. La monarquia, l'Església, la burgesia i en general tot el tradicional eren objecte de mofa en el setmanari, i els dibuixos accentuaven la burla amb el seu sarcasme i acidesa a cada número més acusades. Aqueixos primers anys sota la direcció de Carceller van implicar també la inclusió de la sicalipsis en el setmanari, que en pocs anys i de la mà de dibuixants com Tramús i Méndez Álvarez va derivar cap al pornogràfic. La dona moderna era objecte d'acudit i burla masclista sense concessions en aquest període. Aquest gir cap al sexual, juntament amb el llenguatge cada vegada més groller i ofensiu va provocar un cisma en 1916, de manera que un grup de redactors van abandonar La Traca per a fundar La Matraca, "Semanari pa la chent de tro", el primer número de la qual va veure la llum el 21 d'abril de 1916. Entre els redactors van estar Ricardo Valero, Vicente Caro Adam, Eduardo Estellés i Vicente Mallent. Especialment revelador va ser el text publicat en el seu primer número: "el nostre propòsit és exterioritzar la gràcia i el bon humor valencià, sense haver d'apel·lar per a aconseguir-ho a les injúries i marranerías". Va durar 19 números.

En La Traca es van continuar produint suspensions governatives en funció dels continguts de la publicació i les denúncies que rebia. L'editor, com a estratègia, va anar canviant denominació d'èpoques, la retolació i va alternar numeracions correlatives, una infinitat d'estratagemes dirigits a burlar als censors que han despistat als historiadors. L'arribada de la dictadura del general Primo de Rivera va provocar la suspensió de la Traca en el seu número 659. Com tantes publicacions de l'època, el setmanari va canviar de nom, en aquest cas pel de L'Ombra, publicant-se el 19 de juliol de 1924 el primer número. Carceller, signant com Mamerto Bufalaga, va reproduir en la nova capçalera dibuixos de publicacions satíriques catalanes i de la madrilenya Bon Humor malgrat que comptava amb els extraordinaris dibuixants de la casa Tramús, Barber, Machí, Badía, To o Vercher. El setmanari, que eixia els dissabtes, va continuar publicant-se en valencià amb el to satíric suavitzat, desapareixent quasi per complet el pornogràfic i l'anticlericalisme. El 3 d'abril de 1926 la censura suspén L'Ombra que va passar a dir-se La Chala després de 87 números publicats.

Iniciada la decada dels 30, Vicente Miguel Carceller publicava en paral·lel El conte del diumenge, El Clarí, La Floreta, Besa'm i diverses publicacions falleres i taurines, diversificant temàtiques i comptant amb les millors rotatives i tècniques d'impressió del moment. La Traca edita aucas, almanacs i nombrosos extres, satiritzant temes tan diversos com Carnestoltes, Tots els Sants o el futur i dedicats a festes locals com les Falles o la Fira de Juliol, per a aquests últims comptarà amb escriptors valencians com Carlos Salvador i Maximiliano Thous. Políticament, Carceller no es posiciona llavors, encara que vol abastar tot l'espectre de l'esquerra, la qual cosa suposa vendre més exemplars de la Traca. Amb l'arribada de la República a l'abril de 1931, La Traca inaugura segona època i estrena numeració, Carceller decideix editar-la en castellà i ampliar la distribució, fins al punt de transformar-la en una publicació de masses ja que va aconseguir xifres mai vistes a Espanya. Només a Barcelona arribaven 70.000 exemplars, la tirada total rondava el mig milió en alguns números. La publicació, ara radicalitzada políticament, es va mostrar profundament anticlerical i antimonàrquica, i el sicalíptic va tornar a guanyar terreny convertint el setmanari en un referent de l'humor popular d'aquells anys. Amb l'arribada de la Guerra Civil finalitza la segona època i contínua la numeració iniciada en 1909, l'antifeixisme i la burla als dictadors Hitler i Mussolini es va incrementar. Franco va ser titllat d'homosexual en diverses portades de Bluff i Carnisser, i els capellans de pederastes.

Finalitzada la guerra, la repressió es va encebar en La Traca. Es desconeix el moment exacte en què va cessar la publicació, però s'han manejat números publicats en 1938. Carnisser, un dels principals caricaturistes polítics, va ser empresonat a San Miguel dels Reis. L'editor, Vicente Miguel Carceller, va ser detingut, torturat i obligat a menjar-se diversos números de la Traca davant la seua negativa a revelar la identitat de Tramús. Va ser afusellat a Paterna el 28 de juny de 1940 segons diverses fonts (també es deia això de Méndez Álvarez, però s'ha demostrat que no va ser així). Sí que ho va acompanyar en la paredassa el dibuixant Carlos Gómez Carrera, Bluff, que durant la seua estada a la presó va ser obligat a dibuixar en la publicació franquista Redempció i acusat de "dibuixant satànic". A Juan Pérez del Muro, Enrique Soler i Godes, Arturo Ballester i molts altres els esperava la presó o l'exili. Els menys van ser protegits en el si de l'Editorial Valenciana per Juan Puerto, cas de Llei, pseudònim de Soriano Izquierdo, i Tramús, Sade o Marqués de Sade, àlies tots ells d'Enrique Pertegás.

Es va generar gran terror entorn de la Traca després de la fi del conflicte perquè la possessió d'un exemplar podia suposar la mort del portador. Les mostres que han arribat fins als nostres dies són molt escasses, tan pocs i rars que impossibiliten un estudi detallat de la revista satírica més important que ha tingut Espanya, relegant-la quasi a l'oblit per aquesta raó.

Una de les artistes que més es gravaria en la nostra ment, al principi solament pel seu exuberant físic i curiós espectacle i més tard pels seus picarones lletres. Una senyora ja major, grosseta, amb els cabells rossos i les ungles molt llargues, que s'enfundava en un ajustat vestit negre ple de lluentors i lluentons multicolors, i que deixava a l'aire la part de la seua anatomia més excel·lent: els seus enormes i generosos pits, la part superior dels quals estava banyada en purpurina mentre que els mugrons s'ocultaven sota una reguera de brillants. Ella era Rosita Amores.

Durant anys Rosita va recórrer el país com a pionera del cabaret eròtic, omplint casinos, sales i teatres, i fins i tot va arribar a afonar un d'ells perquè hi havia tants homes a la sala que el pis superior va caure i va matar a un (a la vídua li van dir que ho havia fet una caixa de taronges, ésto no sabem fins que punt és verídic o fruit del mite que embolica a aquesta gran dona).

Rosita, dona costumista, natural, exhuberante... artista de varietats que donaria molt a parlar per la seua naturalitat i falta de pudor des dels seus inicis en l'orquestra de ball anomenada Els Milionaris. Com ja hem comentat va ser pionera del cabaret eròtic a mitjan anys 1960 al costat de figures com Rafael Conde (El Titi), actuant en els espectacles de varietats que tenian lloc en el teatre Alkazar de València. Va tindre especial art per a esquivar la tisorada inquisitiva de la censura franquista, època de doble moral en què l'erotisme -en principi- es reduïa a l'àmbit privat, convertint-se d'aquesta manera en un símbol popular de l'espectacle erotico-festiu al País Valencià. Una vertadera artista del renaixement, una humanista, que tant et cantava com ballava, recitava uns versos o et protagonitzava un film o sèrie, això sí sempre en algun paper una cosa múrria on mostrara cacha, recordem Vicenteta aquesta-et queta o la gran El virgo de Vicenteta ambdues del 1979 dirijidas per Escrivà, V; la seua aparició a la casa dels embolics o l'última colaboraión en el cd d'Antonomàsia Gold, amb la cançó No fa falta que intentes canviar, un reconeixement que des d'ací agraïm amb totes les nostres forces: no sempre hem pogut veure tan literalment a Rosita com una Mater Tenebrarum amb els pits a l'aire portant amb cadenes als seus súbdits quals gossos amb les cadenes agarrades als mugrons, sens dubte Giger o Cronenberg la convertirien en la seua musa si arribaren a conéixer-la algun dia.

Antonomàsia & Mater Tenebrarum

Molt encertadament, un amic, un dia va comentar que Rosita era la Mae West valenciana, sens dubte crec que no va poder encertar més amb aquesta afirmació, perquè igual que aquesta actriu americana Rosita també aquesta dotada de gran ironia i corbes sinuoses que exhibeix no en poses lànguides com la West però sí actives i provocatives, i sens dubte va ser una mestra del doble sentit com Mae; com a mostra de tot ésto queden les seues cançons i actuacions en diversos suports. Cançons com ara El llobarro, on explica com pescar aquest esvarós peix(que clar es pesca amb la mans, com li va ensenyar un pescador de la Marina), La tenda no recita tot el que té en la seua omercia tan especial venedora ("pepimos, peninos aixina de grans...") o Posa'm menta entre moltes altres; totes elles una glopada de transgressió i llibertat enmig de l'encotillada societat, encara hui dia ho són encara que per a molts siguen antiquades des d'ací pensem que aquesta dona té molt a dir.

Posa'm menta al costat del Titi

Va ser coneguda per les seues frases picants, com: «Dona'm una mossegada en elhigo i fes-te un perruquí», «Tens cara de puter», «Ara perzco de Castelló de la Plana, les porte d'incògnit. En el camerino tinc un barret fort i me les unfle»... però sens dubte el que més l'aproxima a Mae és l'haver anunciat quedar-se embarassada pel Titi, com diu ell si fora així ja no la cridarien Rosita sinó Lourdes. Era capaç de convertir a un gai en un mascle, això sí amb molt de lluentó que és el que a ella li agrada. Sens dubte una dominatrix en tota la seua grandesa. Ací us deixem un vídeo d'una de les seues últimes aparicions en la televisió "pública" valenciana... quan encara s'atrevien a traure coses interessants i l'Opus Dei no hi havia malmetido tant, perquè recordem que Rosita i el Titi eren artistes habituals en els programes especials de Cap d'any que el canal autonòmic valencià emetia per a aquestes dates.El món de les ‘varietés’ i del ‘music-hall’ dels anys 60 reviscola al Teatre Talia de València, gràcies a una icona serva, Rosita Amores, que fins el 19 de juny protagonitzarà un musical sobre la seva vida ple d'anècdotes i de bon humor. Tot un homenatge a 'les mamelles' que, sense perdre l'elegància, delimiten la transgressió de la censura i la repressió franquista pel teatre de l'època.

L'espectacle 'El amor de miss amores' vol ser un homenatge a una de les 'vedettes' valencianes més personal, més autèntica i singular, que va triomfar a l'antic Teatre Alkàzar de València, amb cançons com 'Posa'm menta', 'L'Avinguda de l'Oest', 'Jo sóc ací', 'Nit de varietés' o 'No quiero estar sola'.

Pel director i autor del muntatge, Juli Disla, Rosita Amores és un personatge 'indispensable' dels seixanta-setanta, i aquest musical l'evoca en una mena de 'passejada documental'. Els qui la van conèixer podran rememorar les seves cançons i els joves podran descobrir-la com un 'referent' dels teatres de l'Alkazar, Lara o Ruzafa.

Carregat d'humor, l'espectacle parla de la realitat que es vivia els anys de la dictadura des de la vida de les 'vedettes'. De la censura i la repressió que el teatre havia de sortejar, en són exemple els 'visitants' del Teatre Alkàzar. Era un 'públic no oficial', explica Disla, que en teoria no podia assistir a les funcions d'un lloc com aquest, perquè 'tenien responsabilitats en l'església o en el València CF'.

En la presentació, l'artista mateixa va recordar la quantitat de voltes que hagué d'amagar al seu camerino personatges importants del món de l'esport, de la política i fins i tot 'algun capellà vestit de paisà'. Amores es va declarar molt contenta del resultat de l'obra, un espectacle que plasma molt bé la seva trajectòria, encara que sols reflecteixi un bocí de sa vida.

Rosita Amores és protagonista del seu 'homenatge' acompanyada de Belén Riquelme (que de Rosita jove), de l'actor Frank Alonso i del pianista Arcadi Valiente. El cartell de l'espectacle és obra de Xavier Mariscal.

Manuel Melià Fuster, conegut artísticament com a Don Pío (n. València, 1951 - † ibídem, 25 de juny del 1994), va ser un humorista valencià.

Es va fer popular al començament dels anys huitanta amb les seues actuacions en diverses sales de festes del País Valencià. Posteriorment va enregistrar nombrosos cassets amb els seus acudits. Va crear diferents personatges per a les seues actuacions, com el Ramonet i el Motoret, i va popularitzar frases com "ie, el de l'oli ja està ací!".[cal citació]

Amb l'inici de les emissions de Televisió Valenciana, vestit sempre amb brusa negra, faixa i ulleres grosses, Don Pío va participar en nombrosos programes de Canal Nou, entre els quals destaca Rialto Bar, on va arribar a tindre un espai fix setmanal. En la dècada dels noranta va formar part del grup d'humoristes del programa de TVE1 No te rías, que es peor. També va col·laborar durant algunes temporades amb l'emissió local de Radio Color, hui Onda Cero, on va fer de comentarista per a les retransmissions de partits en els quals jugava el València CF. La seua afició per este equip era notòria i entre els seus amics hi havia jugadors com Mario Alberto Kempes i d'altres.[cal citació]

L'humorista valencià Manuel Meliá, conegut artísticament com a Don Pío, popular pel programa No rigues, que és pitjor, va morir dissabte passat a València per una afecció cardíaca quan es trobava en un bar de la ciutat, segons van informar fonts familiars i hospitalàries.L'atac cardíac va sobrevindre a Don Pío, de 43 anys, casat i amb dos fills, quan es trobava en el bar 501, al qual acudia tots els dissabtes. El propietari d'aquest bar va comentar que Manuel Meliá es va acostar a fa agrane de l'establiment per a llegir un diari, moment en el qual va caure desplomat al sòl, sobre les 11.30. Immediatament va ser traslladat al centre sanitari La Fe en una UVI mòbil, on se li va practicar la reanimació, encara que va ingressar cadàver en el centre hospitalari.

Don Pío va saltar a la popularitat a principis dels anys huitanta amb les seues actuacions a les sales de festa valencianes, que van propiciar que gravara multitud de cintes magnetofòniques amb els seus acudits, en els quals habitualment mesclava expressions valencianes de l'horta. Abillat amb la brusa negra, típic de l'horta valenciana, i les seues característiques ulleres redones, Don Pío va participar en nombrosos programes de la televisió valenciana, entre els quals va destacar Rialto Bar, en el qual va tindre un espai fix setmanal, i més recentment en el programa No rigues, que és pitjor, que emet TVE.

Així mateix, ha col·laborat durant diverses temporades amb l'emissió local d'Onda Cero Ràdio.-

Va morir el 1994 per una afecció cardíaca quan era en un bar de València. Era casat i tenia dos fills.[1]