Ensenyament
Lo rat Penat i els seus primers cursos de valencià.
L’any 1964, un grup de mestres i estudiants de magisteri valencians vam començar a reunir-nos en la seu de l’entitat Lo Rat Penat. Alguns procedíem dels cursos de valencià que aquesta societat impartia i uns altres de les joventuts ratpenatistes. Vivíem en plena dictadura franquista amb el nacionalcatolicisme com ideologia dominant i, conscients de l’adoctrinament que ens transmetien i de la nul·la formació que ens havia aportat l’Escola de Magisteri, convençuts que calia un canvi escolar i la introducció del valencià a l’ensenyament, vam dinamitzar la Secció de Pedagogia d’aquella societat. Des d’aquesta vam organitzar diverses activitats d’autoformació i divulgació entre les quals unes trobades que denominàvem estatges.
En aquesta línia vam celebrar el primer estatge “Llengua i Cultura” els dies 23, 24 i 25 de març de 1967. Era la primera vegada que en la postguerra es plantejava, s’argumentava i es reivindicava la necessitat d’introduir la nostra llengua a l’escola. Escollírem Sant Pau d’Albocàsser com el lloc per fer l’esmentat estatge, per tal de mostrar la nostra voluntat de considerar-nos hereus dels mestres valencianistes que havien organitzat la primera Colònia Escolar Valencianista en aquell mateix lloc, l’any 1933: Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar i Candel i Francesc Boix.
El llibre de Santi Cortés, “Ensenyament i resistència cultural. Els cursos de Llengua de Lo Rat Penat (1949-1975), de l´editorial Denes, 2006, dedicat “a Francesc Ferrer Pastor, en gratitud per les seues impagables orientacions”. Fou el 2005 obra guanyadora del XII Premi Francesc Ferrer Pastor d´investigació, amb un jurat format per Josep Guia (secretari), Vicent Miquel Diego, Miquel Nicolàs i Amorós, Agustí Pérez Folques i Josep Taronger. Com es pot veure el jurat recull l´ampli ventall ideològic de tot el nacionalisme valencià autòcton, des del més radical al més moderat, des del més a l´esquerra fins a la dreta.
Encapçalen aquesta obra de Santi Cortés sobre els cursos de lo Rat penat, dues cites decisives. Una de Francesc Pérez Moragón, pròleg a Carles Salvador, “Gramàtica Valenciana, (1979) [€] resulten abusives algunes al·lusions que s´han fet sobre el reblaniment de Carles Salvador després del 1939. Ara bé: les circumstàncies l´obligaren a buscar, massa sovint, clivelles per on fer treure el cap a les seues reivindicacions bàsiques. Carles Salvador es va veure forçat a buscar, a cada moment, una forma de resistència. I formes de resistència són el seu parlament de 1937, els poemes clandestins de la postguerra [€] i, per què no?, la creació dels Cursos de Lo Rat Penat.
L´altra de Francesc de P. Burguera “El valenciano: de la postguerra a la transición (1)”, El País (25-III-2005): “La decisión de González Martí, como presidente de Lo Rat Penat, de iniciar la enseñanza de la lengua en aquellos momentos (1949), y la disposición a colaborar de Carles Salvador, supuso una actuación que bien podemos calificar de “patriótica”. Ya imagino que visto desde hoy, contemplado después de pasado más de medio siglo, puede parecer a algunos un hecho de menor importancia. Sin embargo, para quienes vivimos aquella época, aquellos años, la tenía. Y mucha”.
Efectivament, com es diu a la Introducció, del llibre de Santi Cortés, tothom admet que entre les prioritats per a la supervivència d´un país que aspira a la normalitat hi ha l´ensenyament de la llengua pròpia. “Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix”, deia el mallorqui Marià Aguiló, amic de Constantí Llombart, el valencià que fundà Lo Rat Penat el 1878, per agermanar la llengua “llemosina”, çò és, el català de les Illes, de València, del Principat, l´Alger, Andorra, la Franja i el Rosselló. Posteriorment, Nicolau Primitiu, el 1968, ho expressava també amb contundència: “Un poble que vol sobreviure i curar de la seua existència i fer sentir la seua presència al món de la cultura ha de cultivar la seua llengua”. No cal dir que els resistents contra els estralls del franquisme coneixien bé aquesta premissa, per això en veure la primera oportunitat d´introduir-se en una entitat sobrevivent per impartir lliçons de gramàtica i fomentar l´esperit valencià, centraren l´esforç en la fundació i consolidació dels Cursos de Llengua de Lo Rat Penat.
Com d´altres, valencians, balers i catalans -podriem afegir-, ho feren des de l´editorial Torre o des del Diccionari Català-Valencià-Balear, com analitzà el professor d´Alacant, Faust Ripoll a “El valencianisme a la postguerra: supervivència i reproducció cultural”. O Rafael Roca quan ha estudiat “El valencianisme de la Renaixença” , “Teodor Llorente, el darrer patriarca” o “Teodor Llorente, el líder de la Renaixença valenciana” o a les “Poesies Valencianes de Constantí Llombart”. O el mateix Santi Cortés a “El valencianisme republicà a l´exili”, “L´exili valencià en els seus textos”, “València sota el règim franquista” i a “Manuel Sanchis Guarner (1911-1981): una vida per al diàleg”. I en col·laboració amb Alfons Cucó “Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquismo”, Recull de textos d´exili de Joan Fuster”, “Lletres de resistència de Sanchis Guarner”, “Obra filológica de Josep Giner” en col·laboració amb Antoni Ferrando i en “El teatre a la postguerra valenciana (1939-1962)” amb Ferran Carbó.
No obstant, és evident que pel nombre de gent, tot i ´escassa´, fou decisiu, -Lo Rat Penat d´aquells anys, cinquanta, seixanta i meitat dels setanta del segle XX-, per al foment de la nostra consciència nacional, assegurar la continuïtat i la transmissió de l´idioma, en un ambient hostil d´espanyolisme unitarista propi d´una dictadura, que sovint encara perdura en algunes manifestacions d´extrema dreta i de la dreta espanyolista; tot i que no serví per a prevenir o invalidar les polèmiques posteriors secessionistes, hem d´agrair per la incidència i influència social, per la qualitat de l'alumnat, que passà, pels Cursos d´Ensenyament de LRP, alguns dels quals, Dindín Puig, Carme Miquel, Ferran Zurriaga, Antoni Bargues, Enric Tàrrega, Vicent Soler, Alfons Cucó, Eliseu Climent, Vicent Pitarch, els germans Josep Lluís i Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Rafa Arnal, Josep Lluís Doménech, Antoni Ferrando, Francesc Ferrer Escrivà, Jesús Huguet, Josep Vicent Maroto, professor de Lo Rat Penat entre 1969 i 1975 i autor de la novel·la “Una llarga missa a Bruges” on repassa els subsòl “democràtic” valencià, Josep Lluís Pitarch, Lluís Polanco, Àngel Sáez Pedrero, Ferran Sanchis Cardona, Abelard Saragossà, Joan Senent, Josep Sendra, que, la majoria, han col·laborat amb Santi Cortés en les qüestions que els ha plantejat de la recerca dels cursos de Lo Rat Penat.
També vingueren als Cursos de Lo Rat Penat als anys cinquanta i seixanta, gent del Principat, de l´Alguer, de tot el domini lingüístic catalanoparlant, quan ningú qüestionava, seriosament, que la llengua era la mateixa,els intel·lectuals de tots els països de parla catalana, del Principat i de les Illes, Miquel Coll i Alentorn i Francesc de B. Moll, o Miquel Tarradell i Joan Reglà) foren convidats a conferenciar a la seu de Lo Rat Penat, s'aprovà la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear, es reforçaren els vincles amb institucions del Principat i les Illes o l´Alguer, premiaren autors barcelonins (Octavi Saltor i Josep Mª Soler Janer), trameteren lletres de condol amb motiu de la mort dels poetes Carles Riba i Josep M. López-Picó, recordaren la mort de Pompeu Fabra amb respecte i reconeixement per la seua tasca intel·lectual i humana per la nostra llengua, etc.
El planter de professorat que es formà, o gent que participà com a invitada a conferències, des de Carles Salvador, a Josep Giner, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Francesc Burguera, Sanchis Guarner, F. Ferrer Pastor, Jesús E. Martínez Ferrando, Josep V. Maroto, Bernat Artola, Almela i Vives, Santiago Bru Vidal, Joan Valls, etc. són de vital importància per al prestigi i la difusió de la llengua. Totes les planes del libre de Cortes són un cant, -honestíssim i brillantíssim-, sense trampes ni enganyifes, a la unitat de la llengua i a la tasca de LRP, de llavors. Un Lo Rat Penat que malda per recobrar la llengua sencera,sense paranys i enganys secessionistes.
Inclús, en aquell Rat Penat, és pot trobar un conat de ´conflicte lingüístic´, als anys seixanta, en la publicació de “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster i en l´apertura d´uns cursos de Lo Rat Penat amb “criteris secessionistes”, del que vindrà després el 1974 en el desbancament de la candidatura de Joan Senent, pare, on figuraven destacats socis ratpenatistes del sector “catalanista” (Sanchis Guarner) i com Emili Beüt impugnà la llista, amb ajuda del Frente de Juventudes, amb el propòsit de recastellanitzar i reespanyolitzar l´entitat ratpenatista; al seixanta ja hi hagué un enfrontament periodístic entre Josep Giner i un “valenciano” de Russafa, defensor de les ´essencies pàtries´, sobre “valenciano o catalán?” fins al punt que un grup d´acadèmics de la RALE i de la Història intervingueren en un escrit, on aclariren rotundament que el ´valenciano´ “es una variante dialectal del catalán”.
A partir d'ahí els directius de Lo Rat Penat des del 1976, quan expulsaren a un dels filòlegs valencians més emminents del segle XX, Don Manuel Sanchis Guarner, autor de “La llengua dels valencians”, portaren aquesta vetusta institució, com a gueto de les essencies regionalistes i espanyolistes a aliar-se amb l´extrema dreta espanyola.
Els cursos de Carles Salvador.
Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893 i va morir en la mateixa ciutat el 1955. Mestre d’escola des dels 18 anys, és autor d’una important obra assagística i periodística, així com d’una significativa obra narrativa i teatral, tot i que on sobresortirà fonamentalment serà en la destacada obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida, tant és així que actualment és considerat com un dels escriptors més representatius del món literari valencià del segle XX i en una figura decisiva en de normativització i normalització del valencià, per la seua tasca en l’aprovació i difusió de les Normes de Castelló de 1932.
Des ben jove, Carles Salvador abraçà els ideals valencianistes de la mà de Josep Maria Bayarri i Miquel Duran i Tortajada, que anys més tard condensà en el lema del seu ex-libris, «València per damunt de tot». És per això que no podem entendre la seua obra intel·lectual i personal, ni la seua tasca professional, sense tindre present la importància que per a ell tenia la defensa dels elements definitoris del poble valencià, especialment la seua llengua. Tant és així que en repetides ocasions manifestà que si escrivia narrativa, teatre o poesia era per «l’íntim goig d’escriure la meua llengua», i si els publicava no era per altre motiu que «per exemplaritat propagandista, d’acció». De fet, s’autodenominava com un «polític de l’idioma».
El valencià a les escoles
Des dels 18 anys, Carles Salvador exercí de mestre d’escola; primer a Almàssera, després a Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, des del 1916 a Benassal, i des del 1934 a València, al barri de Benimaclet. Com observem, tots els pobles on feia de mestre eren valencianoparlants, però ell havia d’ensenyar en castellà, l’única llengua oficial de l’ensenyament dels valencians durant la major part del segle XX. No ens ha d’estranyar que des de ben prompte es convertira en un defensor de la introducció de l’ensenyament en valencià a les escoles.
De fet, Salvador publicà desenes d’articles en la premsa valenciana i catalana reivindicant un canvi radical dels plantejaments pedagògics imposats des de Madrid, i que obligaven a impartir tot l’ensenyament en castellà a les escoles valencianes. A tall d’exemple, assenyalem la sèrie de textos publicats en castellà al periòdic La Correspondencia de Valencia sota el títol de La pedagogía y el regionalismo on afirmava que «Es triste, muy triste, que los niños que no hablan más que el idioma de su tierra, se encuentren al entrar en la escuela con una lengua desconocida para ellos y que, no obstante, han de descifrar a la fuerza».
A més de dur a terme una important tasca propagandística en favor de l’ensenyament del valencià a les escoles, el mestre benassalenc també s’encarregà d’elaborar el corpus teòric que la sustentava, en la línia dels articles publicats en la premsa de l’època. Producte d’aquest treball és la conferència que pronuncià en l’Associació Provincial de Mestres Oficials de Castelló el dia 3 de juliol de 1919 sota el títol «L’idioma valencià a les escoles», i que posteriorment fou publicada en format d’opuscle, patrocinat per la Unió Valencianista Regional.
És en aquest text on Carles Salvador formula de manera clara els seus plantejaments pedagògics. El principal, que «l’ensenyança dels alumnes s’ha de donar en l’escola a base de la llengua materna», per tant, calia ensenyar els xiquets i xiquetes únicament en valencià des dels sis fins els onze anys i, a partir d’ací, quan «tindrà sòlides nocions de llengua materna», introduir, poc a poc, el castellà, amb lectures, i «a l’uníson, la redacció de petites frases, passant a la composició de contes, historietes, lletres familiars i lliçons d’estudi, sempre baix la direcció del mestre i la consulta d’un vocabulari valencià-castellà». Cas de continuar els estudis, a partir dels dihuit anys, Salvador proposava que s’impartiren dos cursos de «llengua esperanto», molt fàcil d’aprendre gramaticalment i de resultats ben útils per a comunicar-se «amb tota la humanitat».
Un altre dels aspectes que tractarà serà el de la preparació dels mestres oficials que havien d’exercir la professió a les escoles valencianes, perquè sense una bona formació dels docents era difícil assolir els objectius proposats. Des del seu punt de vista el problema tenia dues vessants, la dels futurs mestres i la dels ensenyants que ja estaven treballant a les escoles. La solució per als primers passava per l’establiment «de la càtedra de llengua valenciana» en els estudis de magisteri. Pel que feia a la preparació dels mestres en actiu, la solució era un poc més complexa atés que s’havia de compatibilitzar amb la feina a l’escola, per això Salvador proposava l’organització de cursos de reciclatge, diríem ara, durant les vacances estiuenques, que podrien ser organitzats pels municipis, l’Estat o la Universitat.
Dissortadament, però, aquest programa d’actuació perfectament estructurat no es féu realitat atès que el setembre de 1923 el colp d’estat de Primo de Rivera tallava de soca-rel la possibilitat de construir una escola valenciana.
Per una ensenyança valenciana
Malgrat aquestos entrebancs, Carles Salvador continuà treballant calladament pels seus ideals, i no serà fins l’adveniment de la II República que reprendrà la tasca propagandística per implantar el valencià a les escoles amb la publicació d’articles en la premsa i amb la participació en cursos i conferències com ara la pronunciada el setembre de 1932 en l’Assemblea de Mestres de la Regió de Llevant, amb el títol «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles», o «L’idioma valencià a les escoles», ponència aprovada del 26 de juliol de 1933 dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. Aquest darrer text recollia els plantejament defensat per Carles Salvador el 1919 però, a més, propugnava els criteris que havia de seguir l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en redacció en aquells moments, fixava les «Orientacions pedagògiques per a l’ensenyament del llenguatge a base de la llengua materna dels infants» i aconsellava com s’havia d’elaborar «el material escolar per a l’ensenyament del llenguatge».
No obstant això, la tasca més significativa de Carles Salvador en relació a la nostra llengua durant l’etapa republicana es concretà en l’elaboració i posterior difusió de les Normes de Castelló. De fet, Salvador fou un dels redactors de la normativa ortogràfica, revisant i esmenant el treball de Lluís Revest, i un dels principals impulsors.
Però sobretot, Carles Salvador dugué a terme un gran treball difonent la normativa ortogràfica aprovada a Castelló i elaborant la doctrina gramatical (morfologia i sintaxi) necessària per a codificar la llengua, element imprescindible per a la normalització lingüística, especialment en l’escola. Aquesta tasca es concretarà de dues maneres; la primera, mitjançant els cursos de llengua publicats primerament a El Camí i posteriorment editats en forma de llibres com ara l’Ortografia valenciana de 1933; la segona, amb la seua presència en les institucions claus del valencianisme de l’època republicana, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, i fins i tot, en el Centro de Cultura Valenciana, des d’un organitzà cursos de llengua i edità llibres.
Una altra vegada, la barbàrie del feixisme estroncà projectes i il·lusions que amb molt d’esforç s’havien consolidat des del 1931, i l’inici de dictadura franquista, la segona del segle XX, eliminava qualsevol esperança de normalitzar l’ús del valencià a les escoles.
De l’escola somiada als cursos de Lo Rat Penat
Pot ser una altra persona haguera renegat dels seus ideals i sentiments envers la seua pàtria, sobretot després d’haver patit un expedient de depuració que prop va estar de portar-lo a presó per les seues implicacions polítiques durant la II República.
Carles Salvador, però, ben aviat reinicià les seues activitats. Com a mostra del seu esperit de resistència del deler i perseverança que movia les seues accions a favor de la recuperació del valencià, assenyalem que el 1947 iniciava contactes amb els responsables del Centro de Cultura Valenciana per reiniciar els cursos de valencià que ja impartia el 1936 o mantenia converses amb Josep Giner i Enric Valor per redactar un diccionari castellà-valencià.
Haurem d’esperar fins el 1949 per veure com un reduït grup d’estudiosos valencianistes, malgrat les condicions adverses imposades pel règim franquista, van aprofitar l’única infraestructura cultural existent, Lo Rat Penat, per reiniciar el seu treball de recuperació lingüística. En aquest context, Carles Salvador impulsà els cursos de llengua en aquesta entitat i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana, la seua obra gramatical més significativa, amb la qual milers de valencians de diverses generacions s’alfabetitzaren en la seua llengua en aquests anys tan difícils.
Els cursos de Lo Rat Penat, que s’allargaren fins el 1975, i la Gramàtica valenciana, foren les darreres grans obres d’un mestre d’escola que lluità sense descans per la transformació i dignificació de l’escola valenciana, per la introducció de l’ensenyament del valencià.
És per això que podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’obra i la figura de Carles Salvador, i el seu treball en favor de la llengua i literatura dels valencians, han estat claus en la recuperació i consolidació d’un model de llengua apte per a tots els àmbits d’ús i, per tant, en el procés de construcció d’una la societat valenciana que es projecta cap al futur arrelada als nostres orígens i identitat, a la llengua, costums i tradicions dels nostres avantpassats, elements essencials de la nostra personalitat
Josep Chaqués i l'impuls de l'escola valenciana democràtica.
El País Valencià tal com el coneixem avui en dia no s'explica sense les desenes de moviments socials que al llarg de l'últim mig segle han treballat, fort i ferm, per articular una defensa consistent de la llengua i el territori. El final de la dictadura franquista i, sobretot, la instauració de la democràcia, i la dècada subsegüent, fou un període fructífer pel que fa al sorgiment de moviments socials. El naixement d'Acció Cultural del País Valencià, que enguany commemora els 50 anys de la seua existència, n'és un exemple reeixit. Com també els moviments ciutadans que a València s'articularen en defensa del Saler o a Castelló al voltant del Pinar. No s'ha d'oblidar tampoc la mobilització que va generar l'assassinat de Miquel Grau a Alacant, que marcaria profundament diverses generacions d'alacantins.
Han estat, en tots els casos, moviments socials difusos i d'ampli abast, promoguts amb la força ciutadana i bona cosa d'altruisme, en quasi totes les ocasions, a la contra de la inèrcia política, social i també mediàtica. Amb pocs padrins poderosos, caldria afegir. Alguns d'aquells moviments van desaparèixer en assolir els seus objectius i altres han romàs en el temps. Molts d'ells no han estat documentats suficientment i es corre el risc que el record dels seus orígens s'esvaïsca amb el pas dels anys.
Per això són tan importants llibres com Nosaltres. Els primers moviments de l'Escola Valenciana, de Josep Francesc Chaqués, que acaba d'editar la Fundació Sambori. Parcialment memorialista, parcialment documental, Chaqués narra en ell la gènesi de la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, una de les entitats sense la qual no s'explica la creació, l'any 1990, de la Federació Escola Valenciana. L'obra, doncs, és una tornada a les arrels, a la feina entusiasta i capficada del mateix Chaqués i dels altres mestres -i també famílies, perquè elles foren especialment decisives- que va fer possible la normalització de la llengua a unes aules que fins principis de la dècada dels 80 havien estat monolingües en castellà.
No és aquesta la primera volta que es documenta l'origen de tot plegat -d'això se n'encarregà Víctor Labrado a Escola Valenciana. 25 anys de Trobades, un llibre que testimoniava amb la veu dels mateixos protagonistes les peripècies, les dificultats i les complicitats d'aquells anys- però Nosaltres. Els primers moviments de l'Escola Valenciana és una aportació valuosa d'algú que, com Chaqués, va ser protagonista d'aquella presa de consciència.
Primera Trobada, a Benifaió, l'any 1986. En el centre, el conseller d'Educació, Ciprià Císcar. A la seua esquerra Josep F. Chaqués.
Així, aquest mestre explica la seua experiència a l'Escola Trullàs de Benifaió, un dels centres pioners a l'hora d'introduir l'idioma a les aules, l'any 1985. Perquè aquell procés per normalitzar la llengua fou seguit també d'una intensa campanya mediàtica i d'una contestació minoritària de les famílies que l'equip del Trullàs va contrarestar amb accions en positiu i amb un argumentari molt ben definit sobre els avantatges d'escolaritzar-se en valencià. «Escándalo en las aulas o la discriminación de Benifayó», titulava Las Provincias en un article signat pel col·lectiu Joluma, format per persones properes a Unió Valenciana, el 6 d'octubre de 1985. Tampoc no faltaren les famílies que, ja com a director del centre, li'n demanaren la dimissió.
Subscripció al butlletí
Rep les novetats d'El Temps al teu correu:
Adreça electrònica
Moltes famílies, però, celebraren aquell canvi cap a la normalització de la llengua a les aules. Fou per això que en la reunió de l'Associació de Pares d'Alumnes, algunes famílies proposaren de celebrar la bona nova amb una paelleta. Algú va dir, aleshores, que es podria invitar a afegir-se a la resta de centres dels voltants, per allò de fer colla. En realitat, el que estava passant és s'estava començant a teixir una malla gegantina, una xarxa que no pararia d'estendre's
El 20 d'abril de 1986 va tenir lloc la primera Trobada d'Escoles en Valencià de la Ribera. Era un moviment escolar sense precedents al País Valencià, un moviment que situaria l'escola com un dels baluards en la normalització i difusió de l'idioma. I la paelleta va haver d'ampliar-se per a dos mil cinc-cents assistents. I per allò de reconèixer-se tot el grup es dissenyaren unes samarretes amb un cor molt gran al mig amb una quadribarrada i el lema «Jo, vull l'escola en valencià». L'artista Manolo Boix també aportà el seu granet de sorra cedint un dibuix per al programa d'activitats. Ciprià Ciscar s'encarregà de 'beneir' l'acte amb la seua presència.
L'èxit de la jornada fou l'esperó per a la creació, ja el desembre de 1986, de la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en València de la Ribera del Xúquer. D'ella participaven 10.000 alumnes, 350 professors, unes 4.000 famílies i 26 escoles repartides per la Ribera Alta i Baixa. Només un mes més tard, a la Xara, a la Marina, un altre grup de mestres organitzaren una trobada similar, en aquest cas, entre setmana. I el març de 1987, el mateix Josep F. Chaqués va participar en el Primer Encontre d'Escoles Valencianes de l'Alcoià-Comtat.
Josep F. Chaqués, autor del llibre.
En els mesos subsegüents se succeirien les reunions i trobades dins les comarques i entre les comarques fins a convergir, el 1990 en la creació d'Escola Valenciana, Federació d'Associacions per la Llengua, de què Josep F. Chaqués n'esdevindria president. Els Estatuts, tot i haver-se confeccionat a Benifaió, estan oficialment signats a Castelló. Fou la manera com els mestres van voler retre homenatge a les Normes del 1932, signades a la capital de la Plana. D'Escola en formaren part les coordinadores de la Ribera, Castelló, Horta de València, Alacant, Vall d'Albaida, Alcoià-Comtat i Safor-Valldigna. D'aleshores ençà, aquella llavoreta ha arrelat i ha pres força i robustesa. I tot plegat, no s'explica sense figures com Josep F. Chaqués, un d'aquells "homes subterranis" de casa nostra.