Disseny

A vegades, quan els oposats ens dediquem a gelar-nos el cor els uns a l'uns altres, el més efectiu sol ser que algú extern intercedisca i que ens faça veure les bondats que tenim en comú. Succeeix, per exemple, quan un hispanista com Ian Gibson reivindica a Lorca amb més passió que desenes d'acadèmics patris junts, o quan el pianista James Rhodes aprén alguna cosa nova en castellà i ens ho explica en Twitter amb l'entusiasme d'un xiquet. És llavors quan una cosa molt semblant a un orgull adormit es desperta i, encara que siga per un moment, ens oblidem de l'acte-odie i d'aquelles coses que ens separen.

Elga Fernández Lamas (Ferrol, A Couña, 1976) se sorprén de la repercussió que està tenint la seua última sèrie d'il·lustracions sobre diferents aspectes de la cultura valenciana i que té com a protagonistes —de moment— a quatre dones: l'arrossera, la barquera, la segadora i la jugadora de pilota. Una sèrie amable i emotiva, colorista i senzilla però també reivindicativa i empoderadora. La seua “excentricitat”? El seu títol: País Valencià.

Tot va començar fa uns mesos amb un encàrrec de l'organització Joves País Valencià - Compromís. Com conta el seu secretari general, Francesc Roig, “cada any fem diverses trobades de formació i el d'aquest estiu girava sobre l'eix de la lluita antifeixista al País Valencià per a frenar a l'extrema dreta; una lluita que ha passat per moments foscos i molt complicats però que sempre ha resistit.” Amb la finalitat d'anunciar aquestes trobades amb una imatge potent van estudiar els treballs de diferents il·lustradores: “teníem clar que volíem que la imatge tinguera nom de dona i que estiguera arrelada en el territori”, agrega. Finalment, encara que les jornades no van poder celebrar-se segons el que es preveu pel rebrot de la COVID-19 en la la Ribera, “vam voler recuperar-la com a imatge per a commemorar el Dia del País Valencià, el 9 d’Octubre. La pengem en xarxes socials i va començar a ser compartida ràpidament. De sobte teníem més de 400 peticions de làmines que enviar a llocs com Catalunya, Balears, Euskadi, Andalusia… fins i tot a l'estranger”.

La imatge de la recol·lectora de carxofes amb la falç enlaire i el seu inusitat bon acolliment va animar a la il·lustradora gallega a continuar investigant i a fer, aquesta vegada per iniciativa pròpia, una sèrie que homenatja alguns dels aspectes més rellevants del patrimoni de la seua terra d'acolliment i els seus habitants. “Per a la imatge de l'encàrrec es va pensar a afegir algun eslògan però ens vam adonar que posar senzillament ‘País Valencià’ ja englobava una concepció de l'antifieixisme, del feminisme, de la noció de poble que avança…”, explica Elga per a Culturplaza. I afig: “és un terme que, lamentablement, no s'usa prou i que és preciós sigues de la ideologia que sigues”.

És precisament el terme “País Valencià” —lligat tradicionalment a l'esquerra nacionalista— l'element que ha suscitat els recels d'alguns usuaris en xarxes socials. “Hi ha qui em pregunta irònicament si és un país inventat, uns altres que per què no parle millor del ‘Regne de València’… però al final tots som persones i, si no es posen faltones, els dic ‘però no em negaràs que són precioses?’ i hi ha qui m'ha dit ‘la veritat és que sí, però no ho expliques’. Ara em segueix i és súper amable”, fa broma.

La ferrolina va arribar a València fa quinze anys per a treballar en l'elaboració de monuments fallers: “En 2001 el pintor Sigfrido Martín Begué i l'artista faller Manolo Martín López van fer l'espectacular falla «La pinotxada universal» per a Na Jordana. La vaig veure des de Galícia i em vaig quedar fascinada. Gràcies a una beca vaig poder vindre i em vaig quedar un any treballant en les falles, després en decoració per a publicitat en l'antiga Canal 9 i ja em vaig quedar ací, encara que tracte de viure entre València i Ferrol i mantindre la presència del meu treball i els meus clients en tots dos llocs”.

Il·lustradora autodidacta, es dedica per complet a la il·lustració gràfica i compagina els encàrrecs de cartells, portades de llibre o packgaging amb els seus projectes propis. “És en els treballs personals en els quals el grau de llibertat és total i fas el que et naix de dins. Per això intente que sempre tinguen un contingut social o polític”. Convençuda que la il·lustració és un mitjà “senzill i eficaç per a llançar un missatge i fer pedagogia”, en general tracta temes en els quals les dones són les protagonistes. “Per exemple, en aquesta sèrie, introduïsc dones fent treballs que a vegades s'associen amb el masculí encara que, en realitat, la terra sempre l'han treballada dones”. No obstant això, a vegades sí que es basa en dones que fan treballs masculinitzats com el cas de la barquera Rosa Marco Puchades “que va haver de barallar per a poder eixir amb la seua barca a pescar en l'Albufera.”

En casos com aquest en el qual busca ser molt rigorosa la labor d'investigació prèvia és la part que més temps del procés creatiu ocupa, “acudint a arxius, fotografies antigues, articles d'investigació… per a recrear, per exemple, les robes o les eines de treball; de fet, estic descobrint que hi ha tot un món per recuperar com als barrets típics valencians”.

Filla de sindicalistes, les seues obres acostumen a tractar l'imaginari del compromís social i polític. Per a això se serveix d'un estil senzill i de tintes planes, no especialment bel·ligerant o agressiu sinó tot el contrari: d'una forma positiva i plena de color. Així, en el seu Galícia natal, les seues mans han dibuixat infinitat de postals que van, per citar a algunes, des d'un homenatge als bussos dels treballadors de les drassanes fins a la denúncia del presumpte espoli de dues escultures del Pòrtic de la Glòria en mans de la família Franco, passant per la reivindicació de figures històriques com la de la revolucionària Antonia Alarcón —decapitada per liderar un motí a Ferrol en 1811—, o la del ceramista Isaac Díaz Pardo, renovador al costat de Luis Seoane d'aqueixa meravella que és la ceràmica de Sargadelos. D'aquesta manera, les seues il·lustracions —fins les quals podrien resultar més incòmodes— gaudeixen d'un bon acolliment i són fàcils de trobar en botigues, llibreries i fins i tot boutiques de moda.

L'il·lustradora conta que està tenint problemes per a trobar un establiment comercial disposat a vendre la seua última sèrie a València. “Ja he contactat amb diverses botigues i em donen llargues o directament em diuen que no. Jo volia que es poguera trobar en botigues, no sols en centres socials, perquè si no és sempre igual i arribes a un públic que ja està sensibilitzat.” A la pregunta sobre si li preocupa la censura i l'autocensura, rasa amb un somriure: “Ací ja em van avisar que el tema del ‘País Valencià’ em podia costar clients però què li farem; tenim molta faena per davant”.

Article Original: https://valenciaplaza.com/elga-fernandez-lamas-dibuja-un-pais-valencia-sin-tapujos