Cinema en valaencià

L'evolució del cinema en valencià.

El cinema ha estat l’espectacle i l’art de masses més important i característic del segle XX. L’audiovisual en conjunt, al segle XXI, continua sent una eina de reproducció massiva no només de valors culturals, sinó també d’hàbits culturals i lingüístics.

La història de la cinematografia en valencià com tot relat es basa en un conflicte: la difícil relació entre el cinema i la identitat. El cineasta valencià Toni Canet fa anys deia: «Si vestim pantalons vaquers com a les pel·lícules americanes, si ens casem com en les pel·lícules i paguem amb cèntims com en les pel·lícules, hauríem d’entendre com ens han transformat les pel·lícules americanes als valencians i el valor que té el cinema».


Aquest conflicte, que és certament identitari, és comú a la major part de cinematografies arreu del món davant la preponderància, fins ara, de la indústria audiovisual nord-americana. A casa nostra, però, aquest conflicte s’agreuja, amb una subtrama a aquest relat, que és la relació entre el cinema en valencià i la pròpia identitat valenciana.


Arran de l’estrena de la primera pel·lícula en valencià de la història del nostre cinema, El fava de Ramonet, l’any 1933, la professora Marta García Carrión explicava en el seu llibre De la Regió a la pantalla que, mentre al diari Las Provincias de l’època es comparava el film amb obres com les dels Lumière, de la Rússia postrevolucionària o El gabinet del Dr. Caligari, ben al contrari des de l’òptica més valencianista s’hi va llançar la crítica més ferotge. La publicació valencianista El Camí li va dedicar un duríssim article en què es lamentaven amb amargor que el primer film parlat en valencià «fos tan dolent i suposara, més que una oportunitat, una porta tancada cap a la llengua».


Aquesta crítica des del valencianisme es repeteix dècades més tard en 1978, ara de la mà de Manuel Sanchis Guarner, amb un film com El virgo de Visanteta. Guarner, qui havia col·laborat amb els realitzadors, es lamentava que les úniques pel·lícules que s’havien rodat en valencià es limitaven a emprar «un humor bròfec lligat a la tradició teatral valenciana», amb la qual cosa continuava la relegació del valencià a l’estatus de llengua secundària. Sanchis Guarner demanava un canvi de rumb per al cinema en valencià en paral·lel a la lluita pel redreçament col·lectiu del poble valencià.


Uns anys més tard, films com La camisa de la serp de Toni Canet, L’illa de l’holandés de Sigfrid Monleón, L’arbre de les cireres de Marc Recha o Gràcies per la propina de Francesc Bellmunt han explorat eixe canvi de rumb, eixa via valenciana en la cinematografia a què apel·lava el professor Sanchis Guarner.


Seguint la reflexió de Toni Canet, la cinematografia, de fet, té el valor no només de ser una representació de la realitat, sinó que és una potent eina transformadora de la realitat. Ho explicava l’autor Stuart Hall quan diu que «el cinema no ha d’entendre’s com un espill que reflecteix una realitat existent, sinó com una forma de representació que és capaç de constituir-nos com a nous tipus de subjectes i construir punts d’identificació». Una identitat basada en l’hàbit, en el dia a dia. Hem resolt eixe conflicte identitari que va marcar el cinema en valencià al segle XX?



Auge i destrucció del sistema audiovisual en valencià


L’inici de les emissions als anys huitanta i principi dels noranta amb l’obertura de Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana van significar un pas cap a una primera fase incipient de la normalització de la nostra llengua en l’àmbit de l’audiovisual gràcies a l’aposta d’ACPV i de la societat civil valenciana per establir una xarxa de repetidors al llarg del nostre país. La programació de cinema doblat en TV3 o els dibuixos animats i després sèries de producció pròpia a Canal 9 van marcar rècords d’audiència a les llars en un espai televisiu no tan fragmentat com en l’actualitat. Propostes com Plats bruts o Polseres vermelles a la televisió autonòmica catalana, i Bola de drac o L’Alqueria Blanca a la valenciana, han quedat marcats en les retines de milions de televidents a una i altra banda del Sénia.


Paral·lelament, a principis del 2000, diferents entitats com Escola Valenciana i les universitats valencianes comencen a potenciar l’exhibició de cinema doblat en diversos cinemes de la ciutat de València que acaba estenent-se al llarg del territori. Fins i tot es creen festivals i cicles de cinema en valencià arreu del País Valencià en què conviuen versions doblades amb pel·lícules rodades en versió original.


Tot aquest impuls, amb els seu èxits i també les seues evidents mancances, va acabar abruptament amb el tancament de les emissions al territori valencià de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació i més tard amb el tancament de les emissions de Radiotelevisió Valenciana. En pocs anys, el sistema audiovisual valencià tornava a la casella d’eixida, al seu any zero, un mirall trencat.


Segon origen per a l’audiovisual en valencià

El tancament comunicatiu va infligir un colp gravíssim a l’audiovisual valencià i en valencià, però també un canvi de rumb que ha significat un nou escenari per al cinema en la nostra llengua. El nou Institut Valencià de Cultura va desenvolupar des de l’inici del canvi polític sorgit del 2015 unes ajudes millorades i un increment de pressupost que va auspiciar una nova fornada de produccions valencianes que, acompanyada amb l’obertura de la nova televisió valenciana À Punt, ha comportat un renaixement del sector audiovisual valencià i en especial del cinema en valencià.


La banda, La mort de Guillem, La innocència, M’esperaràs, Assemblea, Coses a fer abans de morir, L’ofrena, Un cercle a l’aigua o La boda de Rosa no són ja una excepció en l’actual panorama valencià, sinó que formen part de la política audiovisual de la Generalitat Valenciana. Una aposta pel cinema en valencià fet a les nostres terres. L’IVC i la direcció adjunta de cinematografia té molt a veure en aquest impuls.


També les emissions de la nova televisió valenciana han significat un canvi de rumb a la programació de cinema en valencià. El fet que una tvmovie com La mort de Guillem haja sigut la pel·lícula més vista a la televisió valenciana o l’emissió conjunta a À Punt, TV3 i IB3 és una fet que obri un terreny fins ara inexplorat de col·laboració entre els tres motors de l’audiovisual en la nostra llengua.


La creació de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual i dels Premis de l’Audiovisual Valencià són també una fita en el reconeixement i l’autoestima d’un sector, com l’audiovisual, que ha comptat en els darrers anys amb un segon origen que ara s’ha de consolidar i enfortir.



El futur de l’audiovisual en valencià: un full de ruta


Òbviament, hi ha mancances i reptes per a la consolidació de l’audiovisual valencià i en valencià, i ens trobem en un moment clau, abans que acabe la pandèmia, per impulsar els elements per debatre un full de ruta compartit amb el nostre sector.


La primera eina per a aconseguir un impuls a l’audiovisual en valencià és assolir una reciprocitat total. Al 2021 no només és suficient l’intercanvi de senyals entre els canals de la CVMC, la CCMC, i l’EPRTVIB. Cal consolidar i fomentar la col·laboració entre empreses i la cooperació entre institucions per assolir un mercat propi de productes audiovisuals per a un públic potencial de 10 milions d’espectadors. A més, les televisions públiques haurien de crear plataformes conjuntes que foren sostenibles en un mercat altament fragmentat. Es tracta de posar els mecanismes per a una situació win win entre els diferents nuclis de producció audiovisual, sent conscients de la dimensió i protegint cadascun dels ecosistemes audiovisuals.


El segon element és el foment del talent valencià en tots els àmbits de la indústria audiovisual amb dues vessants: la creació d’una nova escola audiovisual professional que potencie els nous projectes i formats, així com que siga pol d’atracció de tot el talent del conjunt del nostre país. A més, com a estratègia territorial més enllà de l’àmbit cultural, caldria consolidar una marca de l’audiovisual en el nostre territori, a escala estatal i internacionalment.


El tercer element és el paper de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, tant socialment com pressupostàriament. À Punt haurà de ser un referent social en informatius, però també per a l’entreteniment, i s’ha de potenciar el seu lideratge i la seua presència en el territori. L’actual pressupost és ja un entrebanc per al sector audiovisual valencià, però sobretot per a la pròpia cadena. Si no es reverteix això, serà un fre per a la major part de les polítiques audiovisuals que s’havien impulsat en 2015. L’actual pressupost d’À Punt no és un problema només de l’actual direcció, sinó del conjunt de la societat valenciana.


El quart element és la constitució del Consell Valencià de l’Audiovisual, previst en la Llei 10/2018, ja que serà el màxim òrgan amb competències per a vetlar per l’audiovisual en valencià i pels programes d’alfabetització audiovisual.


Per últim, cal potenciar que les plataformes audiovisuals incorporen els continguts en valencià i fomentar els continguts en valencià a les xarxes. Cal potenciar i augmentar el doblatge en valencià fet al nostre territori i que estiga disponible en l’oferta de continguts a demanda.

El fava de Ramonet

El fava de Ramonet[1] (1933) és un curtmetratge rodat i dirigit a València per Joan Andreu i Moragas. Es tracta de la primera pel·lícula sonora en valencià i està basada en un sainet de Lluís Martí (oncle de Luis García Berlanga) i Ismael Serneguet sobre la no-violència, en el qual es juga amb els elements populars. Hi apareixen sales de ball de moda en aquell moment, el barri de la Malva-rosa i els barracons de la platja, que retraten la València de l'època. El pressupost va ser d'onze mil pessetes.

Té una durada de 39 minuts i està protagonitzat per Mode Calandin, Campitos, Carme Casesnoves, Julio Espí, Paco Fernández i Empar Gregori, entre d'altres. El pressupost va ser d'11.000 pessetes.

Ramonet és un xic de 17 anys, extravertit i loquaç. Sa mare, propietària d'un taller de confecció, està preocupada per ell i el deixa en mans d'un perruquer descarat i vividor, anomenat Joano, perquè l'espavile. Este se l'emporta a un cabaret, on s'interpreten una sèrie de números musicals en la pista de ball (tango, pasdoble, claqué, etc.). Mentrestant, Ramonet no para de fer animalades i de ficar-se amb alguns espectadors, com "la malaguenya", una valenciana que es fa passar artísticament per andalusa, i el seu nóvio. Este, finalment, s'enfada amb Ramonet i Joano, els amenaça i els cita a un barracó de la platja per venjar-se de les ofenses. Per fi, en el lloc dels fets, la intervenció de la mare de Ramonet evita un final tràgic a la història.


Miguel Monleón // Mentre cremen les falles

Mientras arden las fallas (la traducció catalana seria Mentre cremen les falles) és una pel·lícula muda dirigida per Miguel Monleon en 1929. Està ambientada en la festa de les Falles.

La pel·lícula estava basada en un guió de José Fernández Caireles i mostrava escenaris de les ciutats de València, Alcoi i Alacant. Incloem com a pioner del cinema en valencià una pel·lícula muda per la temàtica i el seu director. El director, Miguel Monleon, era el pare del futur actor Joan Monleon. La pel·lícula fou un fracàs econòmic. El film conta la història de Riteta, una dona alcoiana que rep una carta del seu germà, artista faller, convidant-la a passar uns dies a la festa. A la pel·lícula s'hi produeixen cameos del polític Félix Azzati, la còmica Amparo Martí i el torero Enrique Torres.


Carles Mira // La portentosa vida del pare Vicent

La portentosa vida del pare Vicent (La portentosa vida del padre Vicente, títol original en castellà) és una pel·lícula valenciana dirigida per Carles Mira, estrenada en valencià/català i castellà l'any 1978. És una comèdia que es desenvolupa a la costa ibèrica durant la Reconquesta del segle XIV i que gira entorn el patró del País Valencià, Sant Vicent Ferrer. Classificada per a majors d'edat, va generar molta controvèrsia i va ser durament criticada enmig de la transició democràtica espanyola. La pel·lícula va tindre uns 27 milions de pessetes de pressupost.

La pel·lícula descriu en forma d'auca teatral i en clau satírica diversos miracles de Sant Vicent Ferrer, eclesiàstic cristià del segle XIV i patró del País Valencià. És representat amb una intenció de desmitificació com un monjo que lluita contra tota mena de vicis i pecats. Alguns d'aquests miracles són la capacitat de fer brollar aigua d'una roca, la reconstrucció i resurrecció d'un xiquet fet a trossos i servit a taula en un estofat en honor del mateix sant, i l'ordre de fer expulsar una seixanta de dimonis del cul d'una dona posseïda ーfet que provoca una forta explosióー. Al final de cada prodigi sona una tonada laudatòria al protagonista, que dóna pas al següent miracle.

Els tres únics actors professionals que van participar en el rodatge van ser Albert Boadella, Ángela Molina i Ovidi Montllor; la resta eren habitants d'Alcoi que tenien una certa vinculació amb el teatre, ja que en aquell moment la població comptava amb 3 companyies teatrals.

La producció de la pel·lícula va ser mixta, amb una part invertida per capital professional (a càrrec de la productora ASCLE Films), una altra a base de micromecenatge entre cercles familiars i amistats de Mira i la tercera de manera cooperativa entre director, actor i tècnics. El pressupost final es va xifrar finalment en uns 27-28 milions de pessetes (aproximadament 170.000€).

El rodatge es va realitzar íntegrament al País Valencià, predominantment a la província d'Alacant: el Monestir d'Agres, la Serra d'Aitana, el municipi d'Alcoi i el Castell de Villena, entre altres.

El llargmetratge es va realitzar en el període de la transició espanyola, ja que prèviament corria el risc de ser censurat pel franquisme espanyol. En aquest sentit, tot i que el rodatge es va realitzar íntegrament en català, l'estrena fou doblada i projectada en castellà (sobretot per problemes econòmics). En aquesta fase, el doblatge del pare Vicent va haver de realitzar-lo un altre actor, ja que Boadella es va veure involucrat en afers judicials.

L'arquebisbat de València va impulsar la controvèrsia a través de la publicació de la diòcesi, Boletín de Medios de Comunicación Social, en què considerava el film «un insult al poble valencià». Aquestes declaracions es basaven únicament en allò llegit en un reportatge de la revista Fotogramas; sense haver vist el film. Carles Mira va replicar interposant una denúncia a la institució religiosa per injúries, a la que va sol·licitar una indemnització per danys i perjudicis de 10 milions de pessetes (60.000€).

Per altra banda, Ignacio Carrau (president de la Diputació de València), Ferran Badia (catedràtic de Teoria de l'Estat) i alguns sectors blaveristes com el Búnquer Barraqueta van fer palès dures crítiques contra la pel·lícula, fins al punt de sol·licitar la seua prohibició al Ministeri de Cultura d'Espanya i denunciar-la per «antivalenciana» i «imperialista catalana». Aquesta onada de desaprovacions va prendre el seu punt més àlgid quan el setembre de 1978 una comitiva de cotxes i autocars es van desplaçar a l'església de San Jerónimo el Real de Madrid i s'hi van tancar com a acte de desgreuge al sant.


El dia de l'estrena, el 4 de setembre de 1978, va detonar una bomba al cinema Goya d'Alcoi, sala en què es feia la primera projecció del film. L'artefacte va explotar als lavabos d'homes quan faltava mitja hora perquè finalitzara la pel·lícula. Malgrat els seriosos desperfectes que va ocasionar al sostre de les instal·lacions, no hi va haver cap ferit i la projecció no es va haver de cancel·lar. Grups antimarxistes valencians es van atribuir els fets justificant la «infàmia contra el Regne de València» i amb consignes feixistes.

Posteriorment, Carles Mira afirmaria sobre el seu primer llargmetratge que «la pel·lícula no es va entendre, no intentava desmitificar res, era una denúncia de la manipulació de la història». També va dir del sant que «les històries populars sobre Sant Vicent Ferrer són similars a les de Mazinger Z».


Francesc Bellmunt //Gràcies per la Propina

Gràcies per la propina és una pel·lícula de comèdia dramàtica dirigida pel català Francesc Bellmunt i estrenada el novembre de 1997. Es tracta d'una adaptació al cinema del llibre homònim de l'escriptor valencià Ferran Torrent que va escriure també els guions junt al director.

Entre les localitzacions del rodatge està la localitat d'Alcanar (Montsià), Barcelona, València, Granollers (Vallès Oriental), Càlig (Baix Maestrat), Cervera del Maestrat (Baix Maestrat), el Prat de Llobregat (Baix Llobregat) i Matadepera (Vallès Occidental).

La història trancorre entre el poble de ficció valencià de Benicorlí durant els anys de la postguerra franquista, en una època de repressió. Narra els records d'infància i joventut dels germans Ferran i Pepín Torres, al si d'una peculiar família de formació liberal en la qual dos oncles aparentment solters fan les funcions de pare i mare dels seus dos nebots orfes.

En el film es mostra la peculiar iniciació a la vida d'aquests dos joves dintre d'un món ple de convencionalismes socials i morals. Una pel·lícula personal i intimista que oferix una història tendra plena d'humor i seducció.


El Virgo de Visanteta i Visanteta esta-te queta

Vicente Escrivà

El virgo de Visanteta és una pel·lícula dirigida per Vicente Escrivá inspirada en el sainet homònim escrit per Josep Bernat i Baldoví el 1845. Quan s'estrenà (l'any 1979), es va fer molt popular, i continua sent un mite de l'imaginari col·lectiu valencià. Hi va haver una segona part, anomenada Visanteta, estate queta.

Com es pot comprovar Youtube posa restriccions d'edat pel contingut dela pel·lícula. Es tracta d'una adaptació de l'obra del valencià Bernat i Baldoví amb tocs humorístics del cinema espanyol de l'època coneguda com "el destape" on se succeeixen escenes i diàlegs plens d'erotisme. La trama ocorre al poble de Favara (Ribera Baixa) i narra dues històries entrellaçades: la d'una jove i virginal Visanteta (interpretada per la italiana Maria Rosaria Omaggio) que, a partir de la seua interpretació de Santa Bàrbara en una obra folklòric-religiosa, compta amb una mena de força sobrenatural al seu favor, que consisteix en una ajuda divina que sorgeix cada vegada que està a punt de tenir una relació sexual; la segona mostra la relació entre un matrimoni del poble.


LLorenç Soler // Del Roig al Blau

Llorenç Soler, també conegut com a Lorenzo Soler (València, 1936) és un realitzador de cinema valencià, especialitzat en documentals. Fa docència relacionada amb la seua especialitzat i és autor de diversos llibres sobre aquesta temàtica. La seua tasca audiovisual comprèn les facetes de director cinematogràfic, director de fotografia en cinema i vídeo i realitzador de vídeo i televisió.


Del Roig al blau. La transició valenciana (2004) és un documental sobre la transició espanyola al País Valencià entre als anys 1975 i 1982, des de la mort de Francisco Franco fins a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. S'hi relata les grans manifestacions, les primeres eleccions, i la que s'anomenarà Batalla de València, a partir d'entrevistes a alguns dels actors polítics i socials que més van intervenir en aquell moment.


El documental naix com a iniciativa del d'un projecte presentat per Albert Montón a l'edició 2001-2002 del Master de Producció i Edició de Continguts Audiovisuals del Taller d'Audiovisuals de la Universitat de València. La idea va despertar interès i el documentalista Llorenç Soler va assumir-ne la direcció i Miquel Francés la producció.

El nom del documental s'agafa d'un llibre d'Alfons Cucó, qui va viure en primera persona molts d'aquells esdeveniments, que posteriorment va analitzar i escriure Del Roig al Blau.


Toni Canet // Ja en tenim prou

Ja en tenim prou és una pel·lícula documental co-dirigida per Toni Canet, Enrique Navarro, Rafa Xambó i Artur Balaguer el 26 d'abril de 2007. Es tracta d'un film a l'estil de "Hay motivos" i "Hai que botalos", promogut per una amalgama cívica integrada per artistes, músics, professionals de l'audiovisual, associacions culturals i moviments socials amb l'objectiu de promoure el vot progressista que permeta el canvi polític a la Generalitat Valenciana a les eleccions a les Corts Valencianes de 2007.

La pel·lícula està composta per talls de curta durada on apareixen algunes personalitats de la cultura valenciana denunciant situacions com l'accident de metro a València, la visita del Papa, la corrupció o la deterioració ambiental i cultural. En "Ja en tenim prou" es donen cita moltes de les formes contemporànies de l'expressió audiovisual, des del documental al vídeo-art, des de la ficció a la poesia visual, del clip musical a la comèdia.

L'estrena del documental s'anuncià per al 26 d'abril del 2007 de manera simultània en multitud de locals i espais públics. Donat que la data estava en ple període electoral, la Junta Electoral va prohibir la reproducció pública el que provocà la crítica dels responsables acusant al Partit Popular de censura i utilització de les institucions




PIONERS DEL CINEMA CONTEMPORANI

Carles Marques-Marcet // La mort de Guillem

La pel·lícula La mort de Guillem, dirigida per Carles Marques-Marcet, va ser l'estrena més vista en la història de la televisió pública valenciana À Punt, amb un 11,3% de quota de pantalla i 201.000 espectadors en la Comunitat Valenciana. La pel·lícula ha sigut a més vista per 7.000 persones a través de la seua emissió en internet, en 54 països diferents, segons ha informat À Punt Mèdia en un comunicat.

Durant tota la seua franja d'emissió es va convertir en la tercera opció dels televidents, només superada per les dues grans cadenes privades, amb els seus grans formats, que tenien entorn de 50.000 espectadors més.

La mort de Guillem recrea l'assassinat de Guillem Agulló a les mans de neonazis, i es va incloure en el programa A la Ventura, que també va obtindre un rècord d'audiència amb un 8,5% de la quota de pantalla i 103.000 espectadors. L'espai de debat i anàlisi de la radiotelevisió i web públiques valencianes van emetre un especial de tres hores que va comptar amb la presència dels pares del jove antifeixista i independentista de Burjassot, assassinat fa 27 anys. La pel·lícula està interpetada per Pablo Molinero, Belén Riquelme i Jordi Ballester, entre altres.


Durant la retransmissió de la pel·lícula, el pic d'audiència es va produir a les 22.00 hores, amb 220.000 espectadors i una quota de pantalla del 11,8%. À Punt va aconseguir el seu segon millor registre de quota de pantalla diària (6,1%), juntament amb el debat A la Ventura (8,5%), NTC Migdia (10,7%), Oratge (11,9%) i NTC Nit (7,8%). La mort de Guillem es va emetre a més de forma simultània en À Punt, TV3 i IB3, i va superar els 700.000 espectadors entre les tres autonomies.

Va ser líder en TV3, amb un 17,6% de quota de pantalla i 430.000 espectadors; un 4,4% i 15.000 espectadors en la televisió pública balear i un 11,3% en la radiotelevisió pública valenciana.

La mort de Guillem és una coproducció d'À Punt Mèdia i Televisió de Catalunya, i compta, entre altres, amb la participació de l'Institut Valencià de Cultura (IVC), l’Institut Català dels Empreses Culturals (ICEC) i la Radiotelevisió dels Illes Balears. Les mateixes fonts informen que l'etiqueta de Twitter #MortDeGuillemÀPunt va ser tendència número 1 a la Comunitat Valenciana en aquesta xarxa social, i a Espanya durant l'emissió de la pel·lícula i el debat posterior. A més, l'emissió en línia de la pel·lícula va permetre que l'etiqueta s'emprara en 54 països diferents i va reunir més de 7.000 espectadors a través de l'emissió via streaming.

Lúcia Alemany

Alemany va estudiar cinematografia a l'ESCAC. L'any 2015, va debutar com a cineasta amb el curtmetratge de ficció 14 anys i un dia. Es va estrenar en el món del llargmetratge amb La innocència.

Rodat l'any 2019 a Traiguera, el Baix Maestrat, amb les interpretacions de Carme Arrufat, Laia Marull, Sergi López i Joel Bosqued, retrata el pas a la maduresa d'una adolescent que creix en un entorn opressiu. En paraules de la directora: «El primer que teníem clar era com rodar. Perquè en el moment que naix el projecte, que és a partir del curt, sabíem que faríem una pel·lícula realista, i per això havíem de comptar amb la improvisació i alhora havíem de trencar les normes d'allò convencional». La pel·lícula s'estrenà en la secció Nous Horitzons del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2019.