L'evolució del cinema en valencià.

El cinema ha estat l’espectacle i l’art de masses més important i característic del segle XX. L’audiovisual en conjunt, al segle XXI, continua sent una eina de reproducció massiva no només de valors culturals, sinó també d’hàbits culturals i lingüístics.

La història de la cinematografia en valencià com tot relat es basa en un conflicte: la difícil relació entre el cinema i la identitat. El cineasta valencià Toni Canet fa anys deia: «Si vestim pantalons vaquers com a les pel·lícules americanes, si ens casem com en les pel·lícules i paguem amb cèntims com en les pel·lícules, hauríem d’entendre com ens han transformat les pel·lícules americanes als valencians i el valor que té el cinema».

Aquest conflicte, que és certament identitari, és comú a la major part de cinematografies arreu del món davant la preponderància, fins ara, de la indústria audiovisual nord-americana. A casa nostra, però, aquest conflicte s’agreuja, amb una subtrama a aquest relat, que és la relació entre el cinema en valencià i la pròpia identitat valenciana.

Arran de l’estrena de la primera pel·lícula en valencià de la història del nostre cinema, El fava de Ramonet, l’any 1933, la professora Marta García Carrión explicava en el seu llibre De la Regió a la pantalla que, mentre al diari Las Provincias de l’època es comparava el film amb obres com les dels Lumière, de la Rússia postrevolucionària o El gabinet del Dr. Caligari, ben al contrari des de l’òptica més valencianista s’hi va llançar la crítica més ferotge. La publicació valencianista El Camí li va dedicar un duríssim article en què es lamentaven amb amargor que el primer film parlat en valencià «fos tan dolent i suposara, més que una oportunitat, una porta tancada cap a la llengua».

Aquesta crítica des del valencianisme es repeteix dècades més tard en 1978, ara de la mà de Manuel Sanchis Guarner, amb un film com El virgo de Visanteta. Guarner, qui havia col·laborat amb els realitzadors, es lamentava que les úniques pel·lícules que s’havien rodat en valencià es limitaven a emprar «un humor bròfec lligat a la tradició teatral valenciana», amb la qual cosa continuava la relegació del valencià a l’estatus de llengua secundària. Sanchis Guarner demanava un canvi de rumb per al cinema en valencià en paral·lel a la lluita pel redreçament col·lectiu del poble valencià.

Uns anys més tard, films com La camisa de la serp de Toni Canet, L’illa de l’holandés de Sigfrid Monleón, L’arbre de les cireres de Marc Recha o Gràcies per la propina de Francesc Bellmunt han explorat eixe canvi de rumb, eixa via valenciana en la cinematografia a què apel·lava el professor Sanchis Guarner.

Seguint la reflexió de Toni Canet, la cinematografia, de fet, té el valor no només de ser una representació de la realitat, sinó que és una potent eina transformadora de la realitat. Ho explicava l’autor Stuart Hall quan diu que «el cinema no ha d’entendre’s com un espill que reflecteix una realitat existent, sinó com una forma de representació que és capaç de constituir-nos com a nous tipus de subjectes i construir punts d’identificació». Una identitat basada en l’hàbit, en el dia a dia. Hem resolt eixe conflicte identitari que va marcar el cinema en valencià al segle XX?

Auge i destrucció del sistema audiovisual en valencià

L’inici de les emissions als anys huitanta i principi dels noranta amb l’obertura de Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana van significar un pas cap a una primera fase incipient de la normalització de la nostra llengua en l’àmbit de l’audiovisual gràcies a l’aposta d’ACPV i de la societat civil valenciana per establir una xarxa de repetidors al llarg del nostre país. La programació de cinema doblat en TV3 o els dibuixos animats i després sèries de producció pròpia a Canal 9 van marcar rècords d’audiència a les llars en un espai televisiu no tan fragmentat com en l’actualitat. Propostes com Plats bruts o Polseres vermelles a la televisió autonòmica catalana, i Bola de drac o L’Alqueria Blanca a la valenciana, han quedat marcats en les retines de milions de televidents a una i altra banda del Sénia.

Paral·lelament, a principis del 2000, diferents entitats com Escola Valenciana i les universitats valencianes comencen a potenciar l’exhibició de cinema doblat en diversos cinemes de la ciutat de València que acaba estenent-se al llarg del territori. Fins i tot es creen festivals i cicles de cinema en valencià arreu del País Valencià en què conviuen versions doblades amb pel·lícules rodades en versió original.

Tot aquest impuls, amb els seu èxits i també les seues evidents mancances, va acabar abruptament amb el tancament de les emissions al territori valencià de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació i més tard amb el tancament de les emissions de Radiotelevisió Valenciana. En pocs anys, el sistema audiovisual valencià tornava a la casella d’eixida, al seu any zero, un mirall trencat.

Segon origen per a l’audiovisual en valencià

El tancament comunicatiu va infligir un colp gravíssim a l’audiovisual valencià i en valencià, però també un canvi de rumb que ha significat un nou escenari per al cinema en la nostra llengua. El nou Institut Valencià de Cultura va desenvolupar des de l’inici del canvi polític sorgit del 2015 unes ajudes millorades i un increment de pressupost que va auspiciar una nova fornada de produccions valencianes que, acompanyada amb l’obertura de la nova televisió valenciana À Punt, ha comportat un renaixement del sector audiovisual valencià i en especial del cinema en valencià.

La banda, La mort de Guillem, La innocència, M’esperaràs, Assemblea, Coses a fer abans de morir, L’ofrena, Un cercle a l’aigua o La boda de Rosa no són ja una excepció en l’actual panorama valencià, sinó que formen part de la política audiovisual de la Generalitat Valenciana. Una aposta pel cinema en valencià fet a les nostres terres. L’IVC i la direcció adjunta de cinematografia té molt a veure en aquest impuls.

També les emissions de la nova televisió valenciana han significat un canvi de rumb a la programació de cinema en valencià. El fet que una tvmovie com La mort de Guillem haja sigut la pel·lícula més vista a la televisió valenciana o l’emissió conjunta a À Punt, TV3 i IB3 és una fet que obri un terreny fins ara inexplorat de col·laboració entre els tres motors de l’audiovisual en la nostra llengua.

La creació de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual i dels Premis de l’Audiovisual Valencià són també una fita en el reconeixement i l’autoestima d’un sector, com l’audiovisual, que ha comptat en els darrers anys amb un segon origen que ara s’ha de consolidar i enfortir.

El futur de l’audiovisual en valencià: un full de ruta

Òbviament, hi ha mancances i reptes per a la consolidació de l’audiovisual valencià i en valencià, i ens trobem en un moment clau, abans que acabe la pandèmia, per impulsar els elements per debatre un full de ruta compartit amb el nostre sector.

La primera eina per a aconseguir un impuls a l’audiovisual en valencià és assolir una reciprocitat total. Al 2021 no només és suficient l’intercanvi de senyals entre els canals de la CVMC, la CCMC, i l’EPRTVIB. Cal consolidar i fomentar la col·laboració entre empreses i la cooperació entre institucions per assolir un mercat propi de productes audiovisuals per a un públic potencial de 10 milions d’espectadors. A més, les televisions públiques haurien de crear plataformes conjuntes que foren sostenibles en un mercat altament fragmentat. Es tracta de posar els mecanismes per a una situació win win entre els diferents nuclis de producció audiovisual, sent conscients de la dimensió i protegint cadascun dels ecosistemes audiovisuals.

El segon element és el foment del talent valencià en tots els àmbits de la indústria audiovisual amb dues vessants: la creació d’una nova escola audiovisual professional que potencie els nous projectes i formats, així com que siga pol d’atracció de tot el talent del conjunt del nostre país. A més, com a estratègia territorial més enllà de l’àmbit cultural, caldria consolidar una marca de l’audiovisual en el nostre territori, a escala estatal i internacionalment.

El tercer element és el paper de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, tant socialment com pressupostàriament. À Punt haurà de ser un referent social en informatius, però també per a l’entreteniment, i s’ha de potenciar el seu lideratge i la seua presència en el territori. L’actual pressupost és ja un entrebanc per al sector audiovisual valencià, però sobretot per a la pròpia cadena. Si no es reverteix això, serà un fre per a la major part de les polítiques audiovisuals que s’havien impulsat en 2015. L’actual pressupost d’À Punt no és un problema només de l’actual direcció, sinó del conjunt de la societat valenciana.

El quart element és la constitució del Consell Valencià de l’Audiovisual, previst en la Llei 10/2018, ja que serà el màxim òrgan amb competències per a vetlar per l’audiovisual en valencià i pels programes d’alfabetització audiovisual.

Per últim, cal potenciar que les plataformes audiovisuals incorporen els continguts en valencià i fomentar els continguts en valencià a les xarxes. Cal potenciar i augmentar el doblatge en valencià fet al nostre territori i que estiga disponible en l’oferta de continguts a demanda.